Caerdín cavalcava veloçment. Un vent aspre li fregava el rostre. Volia convéncer-se, demostrar-se que no hi havia res a témer, que el seu instint s'equivocava.

Portaven una estona caminant. La valentia era la seua única aliada, depenien d'ella així com ella depenia dels experts homes que s'havien endinsat en la cova. Palpaven les parets mentre es preguntaven quant de temps els hi portaria fins a eixir d'eixe núvol d'obscuritat, que mai no s'havia experimentat ni tan sols en les nits sense lluna. Els seus pensaments s'escoltaven més que els seus passos. Quan se n'adonaren, ja era massa tard. Els dos companys s'havien perdut i per més que cridaven no podrien trobar-se. Ambdós, però, com a cavallers intel·ligents, decidiren continuar endavant.

Lançalot va perdre el sentit, notava com la falta d'aire afectava el seu cervell. Una llum aparegué davant seu. No sabia com, però es trobava fora, a les portes del palau, on tot havia començat. Les àmplies portes que l'observaven s'obriren. Quan va veure la seua figura aparéixer d'entre aquestes, ho recordà tot.

-Fes el que degues.- Va dir la seua ombra, que s'havia apropat a ell deixant la porta oberta.

Se sentí tranquil. Eixe dia el rei havia partit per tal de resoldre uns afers al sud del continent, acompanyat d'altres cavallers i, per tant, no havia de fer res. Podria relaxar-se i anar a la taverna a beure amb altres companys.

-Lançalot!- Cridà un dels criats que havia eixit corrents del castell, fent-li canviar de plans. -La reina és menester de la teua presència, urgentment!- Digué amb la mà al cor.- Acompanya'm, si us plau!- Amb aquestes paraules, començà a córrer cap a les escales.

Lançalot el va perdre de vista momentàniament, fins que el va trobar aturat front a la cambra de la reina. Quan va posar la mà a la porta per tal d'obrir-la, el criat desaparegué a correcuita.

Una boira de colors blaus i rojos afeblia el seu cor. L'habitació feia olor de violetes i roses dels jardins que hi havia a les muntanyes que envoltaven el poble. La reina es trobava davant. Era una dona jove, riallera, amb uns atributs físics que adelitaven les vistes de tots els homes del regne, que la tenien per reina més bella de totes les hagudes i per haver. Era damunt del seu llit, amb una túnica molt fina, quasi transparent. El va mirar detingudament, de baix a dalt.

-Què volies, sa majestat?- Va dir Lançalot fent una reverència.

-Oi, que el meu home se n'ha anat uns dies?- Es va asseure al llit i va començar a dibuixar cercles sobre els llençols.- M'avorreix d'estar sola gran part del temps...-

Quan digué açò va posar-se la mà sota el llavi inferior, que el mossegava.

-Si tens temps lliure pots llegir, menjar, riure, descansar, jugar amb altres criades... Majestat, ets la dona més privilegiada de tota Bretanya, potser del món. Fes el que vulgues. Jo també tinc els meus afers. Me'n vaig.-

No volia establir contacte visual, sabia que si ho feia, cauria de genolls, submís als seus encants. El seu honor com a cavaller penjava d'un fil, havia buscat la manera d'anar-se'n tan ràpid com podia, però fou aturat per les seues paraules.

-No fuges...- Va dir alçant-se del llit.- Jo a qui vull...- Es deslligava el cordó que impedia l'invisible vestit caure.- És a tu- Es llençà contra el seu amant.

Les robes del cavaller alçaren ràpidament el vol, començant l'espectacle que hi romandria tot el dia. Un dia ple de plaer, d'amor i de contacte.

-Vaig haver d'amagar el secret al rei.- Pensà Lançalot.- Si ho haguera sabut, m'hauria desterrat.-

Quan s'adormí, despertà immediatament, es trobava de nou enfront del palau. Tenia son, no pareixia haver-hi descansat. L'ombra s'apropà de nou. -Has tingut l'oportunitat de redimir els teus pecats.- Digué amb una tonalitat neutral. Reflectia la seua veu. -Quedes condemnat a l'eternitat.- Dit açò, desaparegué. Lançalot no entenia molt bé el que passava, el criat el va cridar i aquest obeí.

Al següent dia, es trobava més cansat, no havia dormit gens. Decidí descansar, però el seu cos va reaccionar sol i va tornar a veure a la reina. Una setmana va passar, i la cambra feia olor de flores marcides, plena de mosques i altres molts insectes. Tot just podia estar-se dret. Passaren dos dies més i, fart d'haver sigut esclau del seu cos, clavà l'espasa al seu pit.

Artús obrí els ulls, estava gitat sobre l'herba, en un prat de flors. Els pardals xiulaven cançons que només ells entenien i el Sol feia càlid un paratge assolat que donava calfreds. Baixà dels núvols de sobte. Sabia que hi havia anat per fer alguna cosa i no recordava què era, per això es disposà a caminar fins a recordar-la. Els cants es feien més nombrosos i intensos mentre avançava, malgrat que no hi havia arbres o cap senyal de vida en eixe paratge oníric. Arribà, doncs, al cim d'un monticle on la seua més fidel aliada reposava, L'Excalibur. No entenia per què, però un poder místic emanava d'ella. Era com si aquesta volguera ser utilitzada. El rei, però, reflexionà en veu alta:

-Ho sent.- Digué abaixant la mirada.- No soc digne del teu poder.-

Passà de llarg, caminava en sentit contrari d'on havia vingut.

-Tristany... Un dels homes més fidels que m'han acompanyat i fet servei en les meues aventures com a cavaller ha mort per les mateixes mans del dimoni. Què és un rei que no pot defensar els seus compatriotes?- Feu una pausa. Una llàgrima li rodolà per la galta dreta.- Un inútil.- Murmurà.

Agraïa tots els moments que li havia donat, però era el moment d'un adeu. Mirà enrere per acomiadar-se. Quan se n'adonà, va córrer. Una figura obscura intentava fer-se amb l'objecte diví. No hi arribaria a temps. Llençà una pedra cap a l'ésser, que no va haver d'esquivar-la, per la mala punteria del rei.

Ho havia aconseguit, li havia furtat l'Excalibur. Tanmateix, aquesta s'havia tornat fosca com el seu propietari. Encara hi havia una espasa esperant. Era com si només haguera tret l'ànima de l'original. Aprofitant la situació, Artús es decidí i donà un impuls forçat, agafant l'objecte i engegant un combat frenètic. El soroll que emetien els contrincants havia atenuat els ficticis pardals, que callaven observant la lluita. L'ombra assestà una estocada que el rei a penes va poder evitar gràcies al seu ferro. Aquest, però, no va poder evitar que l'empentara, caient muntanya avall. Quan es detingué, l'ens acurtà distàncies amb un salt que el va deixar a pocs metres de la seua propera víctima.

La cara del rei, ensangonada, no li va fer rendir-se. Va ser difícil, però s'aconseguí aixecar. Feria un últim esforç, s'ho havia de jugar tot a una carta. Es precipità contra el seu adversari, fent ús de totes les seues forces. El seu rival tractava de frenar el cop, però el rei era molt fort. Per tant, canvià d'estratègia. Va desviar l'impacte, i amb això, Artús va caure de genolls a terra. Mantenia la seua postura usant l'espasa. La notava més pesada que abans. El guanyador agafava el premi amb les dues mans. L'alçà al cel per acabar el desafiu amb el cap del governador.

En eixe mateix instant, sentí un impacte a les seues espatlles. No pareixia res important, seria una roca que hauria caigut amb l'escàndol. De totes maneres, sense abaixar l'acer, girà el seu cap per veure d'on venia l'agressió.

-Ara.- Digué el rei lleument.

Quan el lladre girà el cap de nou, va veure el seu ventre tallat. El premi caigué a terra amb el vençut. I després que el nou guanyador l'agafara, va recuperar el seu color original.

La llum del vespre el despertà. Ja no estava somiant, recordava el seu deure. Va eixir a poc a poc, havia passat massa temps dins la foscor absoluta i la claror li encegava. Una volta els seus ulls s'havien acostumat a l'exterior, va veure Caerdín segut, contemplant el paisatge amb els cavalls. No va interrompre'l, es va asseure al seu costat.

-Sembla que no ha sigut fàcil... No, majestat?- Deia somrient el cavaller.

-Lançalot no ha arribat encara?- Digué el rei quan s'adonà de l'absència del seu company. Caerdín ho negà amb el cap. Decidiren esperar al seu amic.

-Oi, te n'has adonat?- Digué Caerdín.- No hi ha pardals al cel.- Apuntava alt amb el dit índex.

-Llavors, què és això que se'ns apropa volant?- Va respondre el rei, que assenyalava un puntet negre provinent del castell que es veia a la llunyania.

-Aparta’t!- Exclamà Caerdín.

Un dels cavalls va gemegar, la terra s'atapeïa amb la seua sang. Ara Lançalot hauria de tornar a peu.

-Aquesta és...- Artús es va detenir. En eixe instant, molts pensaments li passaven pel cap. Com, per què, quan, qui…

Només tenia una cosa clara, l'espasa era de Cligès i venia del poble. Mentre treia conclusions, el seu cos es mogué instintivament. Va muntar l'animal i cavalcà com el vent. Caerdín el seguia com podia. No entenia per què el rei es notava tan alterat i, ell mateix, no haguera pogut descriure la mirada del seu superior. Pretenia no apropar-se molt, li tenia por. Mai l'havia vist així.

Els núvols que envoltaven el regne, abans imperceptibles, ploraven. La pluja no feia més que destorbar els cavalls, cansats d'anar amb tanta pressa. Un escenari caòtic els donà la benvinguda: fum, edificis destruïts, cavallers morts pels carrers, gemecs de dolor, crits, plors... Realment havien vençut a la bèstia que assetjava les vides angleses?

No hi havia temps, no tenien temps per esbrinar el que hi havia passat. Travessaven els carrers com una fletxa. Per a ells l'únic important era trobar el culpable qui havia provocat eixa catàstrofe. Li ferien pagar per tots els problemes que els estava causant.

A la taverna, el cos de Cligès descansava estés sota el sol, així com el del taverner, de les ballarines, els músics, i els tres vagants de sempre, entre altres persones.

-Merda!- Cridà el rei.

-Sa majestat, mira.- El cavaller apuntava a un rastre de gotes de sang que conduïen al palau. Decidiren seguir-lo.

Arribaren fins al cim de la torre, on els esperaven dues figures característiques.

- Has tardat més del que m'imaginava...- Digué el dimoni, acariciant-se les seues banyes. -M'he equivocat de rei, oi? O ja ets vell?-

El rei l'envestí, carregat d'ira. Fregà amb l'Excalibur el seu rostre, llevant-li alguns cavells. "Què ràpid", pensà.

-Ara comprendràs...- Havia aparegut darrere d'ell, flotava enlaire. -La vertadera desesperació.- Va fer un somriure macabre i espetegà els dits.

Els cossos dels morts, els íncubs, súcubes i altres ens malignes van dirigir-se cap a l'entrada del palau. Els núvols baixaren del cel, crearen un tornado que s'establí a les portes. El maligne s'estranyà, no havia sigut obra seua.

-No podreu passar!- Un llamp caigué del cel. El totpoderós mag Merlí es trobava a l'ull de l'huracà.

-Artús, centra't en el gran!- cridà.

El vent s'havia enfortit, baquetejava els arbres dels voltants. La pluja queia més forta que mai, les gotes foradaven les roques de què l'acròpoli s'aguantava. La caiguda d'un altre raig inicià la que seria l'última lluita pel regne.

El dimoni carregà contra Caerdín. Formà un tall amb la mà i li'n dirigí cap a la gola, que hauria estat travessada si no hagués comptat amb els reflexos del seu company.

-Malparit!- cridava Artús mentre marxava cap a ell. L'Excalibur ara brillava. -JO SOC EL TEU CONTRINCANT!- Un feix de llum il·luminà l'escena.

Quan es difuminà, l'estrany protegia amb la seua espasa l'encarnació del mal, però ni l'arma divina ni el seu fidel compatriota es rendirien. Cegat per la fúria, la blavor que ara emetia aquesta no va ser percebuda. Trencà la defensa del contrincant amb un tall perfecte, llevant-li un braç. Caerdín va aprofitar la confusió. L'home de blaus ulls s'adonà del seu ferro quan ja li fregava la gola, massa tard. Era un dels cavallers més intel·ligents, havia avançat eixint del seu punt de vista i amagant-se amb el cos del rei.

Una boira blava cobrí tot l'escenari, desfent-se dels núvols, la pluja i els enemics, que fugiren amb el dimoni. El cos del presoner s'havia recompost, però el seu aspecte era diferent. Un somriure agradable marcava les seues faccions.

-Us puc concedir un desig.-

L'admirable mag Merlí els ho va explicar. Durant la invasió de l'illa, un grup d'ells anà a la cova de les fades, també coneguda com a cova del jutjat. Allí posaven a prova els aventurers per tal de comprovar els seus ideals i la seua fe en Déu. Saquejaren i en mataren moltes. Les seues ànimes, com a venjança, posseïren els seus cossos. Era moltíssim poder per a uns humans, que moriren ofegats, a excepció del nostre pseudoprotagonista.

Dubtava. Com a rei, podia demanar qualsevol cosa. Diners, riqueses, territoris, plaers... Plaers de tota mena, viatjar a qualsevol part del món, conéixer a les dones més belles i fins i tot tenir descendents amb elles, s'havia alliberat... Era una decisió complicada.

-Majestat...- Caerdín el tragué d'aquella utopia sobtadament mentre li agafava del muscle.

-És cert.- Ho tenia clar.-Ei!- Com a rei...- Vull la felicitat per al meu regne- Havia de fer el que és correcte.

-N'estàs segur?- Respongué l'expresoner.

-Sí.- Afirmà sens dubte.

El rei bevia vi, un vi de molt bona qualitat, mentre sentia riure els seus companys, de sobte es quedà paralitzat. Una de les gotes de la copa li havia caigut a la falda, no es notava massa per ara, la faria netejar més tard.

- Ara bé...- deia Merlí mentre tancava el llibre de cavalleries.-Què has aprés?-

- Que vull ser com mon pare, el rei- Va dir aixecant-se.- A més... - deia donant cops enlaire - Cal sacrificar-se pel regne i treure tot el poder de l'Excalibur que em va ser heretat.-

-Molt bé!- digué aplaudint.

Es posà dret i se n'anà al balcó. S'assegué de nou i tragué una mena de pipa, que havia tret de Mèxic. Fumava mirant el cel. Els pardals xiulaven amb calma. Contemplava com, gràcies a aquell dia, podia gaudir ara d'una vida plaent amb la gent que estimava. El seu problema era, però, que era el narrador omniscient de la història. Ell, més que ningú, coneixia la veritat que la gent mostrava i la que amagava sota mentides i hipòcrites sentiments, per benefici propi o per tal de ferir als altres. Coneixia tota la veritat. L'al·lot, fill i víctima de la luxúria, vivia creent que posseïa sang reial, sent només legítim de Ginebra.

-Les dinasties reials es caracteritzen per la sang; el pecat, per no oblidar; el cel, per perdonar.- Raonava amb si mateix. - I tu?- Dirigí la veu al noi, que l'escoltava sota la llinda amb una fulla acaramullada de roig, degotant.

-Jo?- murmurà botant-li al seu coll. Un somriure macabre adornà la seua expressió.-He guanyat- respongué amb el punyal al seu cor.