Hi feia un clima càlid, inquietantment inusual a les terres britàniques. Els núvols que encara viatjaven al cel es comptaven amb els dits de les mans.



- És impressionant com fa tan bon oratge justament el dia de la festa nacional-. Deia Cligués mentre reia i s'omplia una altra copa de vi.



Lançalot, que el mirava somrient, va respondre en alt -Ja sabeu! Déu sempre compensa els fidels, honorables homes que lluiten per protegir els altres. Dona descans perpetu a aquells que han sigut capaços de seguir les seues lliçons i de protegir la pàtria dels contratemps que el dimoni ens envia.- Aleshores, s'ajupí a la taula d'un bot.-Per això, compatriotes i companys ací presents, vull que brindem per un futur brillant, per gaudir de la vida i per la nostra felicitat!- Tothom s'aixecà alhora i feren un crit indescriptible, l'únic perceptible van ser les emocions que, amb la veu, rebotaven per les parets. Recorrien cambres, jardins... Fins i tot els llocs més obscurs i excèntrics de la mansió.



Sota l'edificació, unes desenes de metres més avall d'on es trobaven els cavallers, hi havia les catacumbes. Eren àmplies. En el passat havien servit de recer per a tots els injuriosos que no van morir durant les guerres i es van retractar, un lloc de penediment. Les llàgrimes del sostre soscavaven la terra i creaven una banda sonora; era la música de la soledat. Les cel·les estaven buides. Només rates campaven per la cova. Els forats, els seus parcs, carrers i fins i tot túnels que els permetien treballar, guanyar-se el pa cada dia.



No obstant això, hi havia una excepció. Una ombra que es mantenia immòbil sobre una cadira, dins d'una cel·la. Aquest era l'únic ser que es podria considerar humà que encara vivia dins d'eixe lloc. La seua pell era tan pàl·lida que era increïble el fet que, malgrat que hauria de ser capaç d'il·luminar eixes criptes, se sumia en la foscor, fins al punt de tornar-se més fosc que ella mateixa. Pareixia que esperava algú.



En eixe moment, les rates, que havien passat anys rosegant els barrots, van entrar per primera vegada. El van envoltar, es movien fent cercles, feien sorolls, volien dir-li alguna cosa, però ell romania estàtic. Després d'una estona, veient que no podien establir cap connexió que el traguera d'aquell món en què es trobava, es van posar davant seu.



No s'apreciava prou bé el que feien, tot era foscor dins d'eixe infern. Era com si s'estigueren fonent, així com ho fa un gelat un mes d'agost.



De sobte, pareixia que aquella massa havia pres forma. Alta, pot ser corpulenta, no es veia res dins d'allí. Aleshores, i com si prengués vida, va dir:

-Així que ets l'últim aquí, no? Pobret... S'han oblidat de tu? Si no fora perquè et donen menjar i aigua cada dia hauries mort fa molts anys. Com és que pareixes tan jove?-

Quan va pronunciar eixes paraules, la cel·la es va il·luminar. L'entitat xarradora era una figura indescriptible, encara en formació, els ulls, no es trobaven a la cara, és més, no tenia cara. Era un compost del color de l'obscuritat, negre, amb una extremitat que, com més s'allunyava del seu cos, més adoptava la forma d'un ciri. Per altra banda, la figura que estava a la cadira ara era apreciable. Els ulls eren tan blaus com el mar, així com els seus cabells, que duia curts tot i que havien estat sotmesos a l'inexorable pas del temps, d'alguna manera contrastaven amb el color de la seua pell, més blanca que la neu.



-No et sorprens? Soc el mateix dimoni, en carn i ossos... Bé, potser no en ossos encara, però si em dones una estona, ho seré. No estic acostumat a aparéixer d'aquesta manera. Generalment, ho faig amb cabres i a les muntanyes... Com siga! Vull ajudar-te a complir el teu objectiu. Què vols exactament? Diners? Fama? Llibertat?.-

Se li acostava amb les cames que finalment li havien nascut.



-Ei, que soc ací. Oi, ets viu? Et puc ajudar a buscar venjança si vols, puc perfectament assassinar el rei si vols.-

Dites aquestes paraules, l'ésser, damunt de la cadira, va moure's quasi imperceptiblement, però prou per a captar l'atenció del dimoni, que ara tenia també cara.



-Sí, puc assassinar el rei Artús si és el que vols...-

L'home misteriós va alçar el cap quan va escoltar acò. El dimoni ara tenia dents. Unes dents que mostrava somrient macabrament, sabent que finalment havia captat la seua atenció.



-Com que no tens res a perdre, ja parlarem dels costos més endavant...- I sense deixar de somriure, va espetegar els dits.



El rei bevia vi, un vi de molt bona qualitat, i mentre que sentia riure els seus companys, de sobte es quedà paralitzat. Van ser només uns segons, va sentir un mal presagi. Una de les gotes de la copa li havia caigut a la falda, no es notava massa per ara, la faria netejar més tard. La festa encara continuava, però ja es feia de nit. Caradoc improvisava uns monòlegs que feien riure tots els presents, ebri, després d'haver estat tota la vesprada bevent alcohol.



L'endemà, ningú estava en condicions de fer res. La ressaca del dia d'abans havia estat massa forta i tot el poble descansava.



Artús, que es trobava bé, veient que el seu regne era en calma eixe matí, va decidir donar una volta, a soles. Els núvols tornaven, com sempre, a omplir el cel de banda a banda, però la gent al camp, més allunyada, no parava de treballar. Portaven una vida tranquil·la, mai no els molestava ningú ni havien de preocupar-se per res més que portar menjar a la taula.



Ara el rei se sentia millor, i va decidir visitar una d'aquestes cases de camp. La família se sobtà. Acabaven d'esmorzar i no tenien menjar per cap altra persona. Eren quatre a la sala, un pare, una mare i dos germans que devien tindre uns vuit anys cadascun. Els dos xiquets es van espantar i es van amagar darrere d'un moble. Aquesta actitud va sorprendre Artús, que saludà:

-Bon dia!.- Va dir tot alegrement.



La mare va respondre amb amabilitat, mentre el pare pareixia admirat -Bon dia! No esperàvem que ens visitara el rei i no hem preparat res, ho sentim molt.-

-No serà necessari. Només volia preguntar-vos si sou feliços amb la vostra vida al camp. És important establir bones relacions entre el rei i el poble per a la felicitat de tothom.- Quan va pronunciar eixes paraules, els dos xiquets es van atemorir encara més.



-És clar, som feliços gràcies al fet que ets tu qui regna al poble. Estem realment agraïts de tindre un rei tan fort, esvelt i bell.- Deia el pare.



Un tro sonà fora, plovia fortament. Artús es va dirigir a la finestra per tal de comprovar-ho.



Quan es va girar els dos xiquets el miraven. Tenien ulls i cabells blaus. La seua cara era fosca com la nit.



-Ets un mal rei.- Digueren els dos alhora.



-Com?- Va dir el monarca sorprés.



-Hem estat cinc setmanes menjant aire, res pot créixer correctament en aquestes terres. Si fora poc, vau guanyar la gran guerra utilitzant els diners de tot el poble per finançar-la, no podem viure feliçment. Com ets rei tens la vida plena i solucionada. Déu és la nostra única salvació i Déu confia en tu. No tenim salvació.- Un altre tro il·luminà l’escena.



Es despertà de sobte, amb ressaca del dia d'abans. Es trobava indecís, suant al seu llit. Llavors, es va sentir una gran explosió llunyana. Els pardals, que intentaven fugir d'eixe lloc, no feien més que voltes en cercle. Era com si estigueren atrapats en un tornado invisible a l'ull humà.



Va reunir urgentment la seua taula rodona per tal d'esbrinar què passava. No estava dormint, s'havia bufetejat algunes vegades per comprovar-ho.



Va començar una tempesta, la tempesta més forta que mai havia ocorregut al poble, no podien anar-hi tots a investigar.



-I per què tanta pressa, esperem que faça un millor oratge. No, majestat?- Digué Caerdín.



-Si les meues sospites són correctes, aquest temporal no cessarà si no arreglem primer el que ocorre a les muntanyes del nord. Tres de vosaltres vindreu amb mi. La resta ha de quedar-se per protegir el poble en cas que ocórrega qualsevol desgràcia.-

El rei va nomenar Lançarot, Tristany i Cardeín com els homes d'honor que l'ajudarien a complir el seu objectiu: enfrontar-se als perills que els esperarien al seu destí.



Mentre galopaven amb tota la velocitat possible, Lançarot notava que el rei no estava com sempre.



El rei, per altra banda, discutia amb si mateix internament:

-(La vida del bon rei és massa complicada. El poder la cosa més corrosiva que pot existir. És el deure d'un bon rei fer-ne un bon ús. Altres reis necessiten consellers, i el problema és repartir el poder a les persones dignes d'aquest. Si Déu m'ha elegit així com fa amb tots els altres reis, és per a lluitar, no per pecar ni ser seduït pel poder, perquè això és pecat, i el pecat mai pot ser beneficiós.)-

Arribaren a l'ull de l'huracà. Des que havien arribat a l'elevació, la tempesta havia cessat, i ara que es trobaven on volien, sentien una sensació de calma estranya. Era un paisatge totalment diferent, els rajos de sol reflectien als bassals i era una zona plana, sense arbres. Deixaren els cavalls enrere, al costat dels arbres, amb Caerdín, que rumiava sobre el que podria estar passant. Quan es van dirigir al centre de l'esplanada, la superfície sota ells es va ensorrar. Lançalot va ser el primer a reaccionar, feu un pas enrere i clavà l'espasa a la paret per tal d'arribar a terra evitant la quantitat més gran de danys possible. Ni Artús ni Tristany van poder reaccionar a temps. Ambdós caigueren de ple al fons del forat. Allí hi havia un drac, probablement de l'alçada de la meitat del forat, d’uns cinquanta metres d'alt.



-Artús!.- Va dir Lançalot en arribar a terra. -Rei Artús, ets viu?.-

El rei, malgrat que podia moure's correctament, havia caigut uns cent metres i, sorprenentment, continuava viu

Quan Lançalot alçà la mirada, va veure el seu millor amic, Tristany. O, millor dit, el seu cadàver, sent devorat per la bèstia ferotge que ara atemptava contra la seguretat de tot el regne.



Lançarot restà quiet uns segons. Una llàgrima recorria el seu rostre.



Cegat per la ira, es va alçar i amb totes les seues forces carregà contra el seu enemic. Ignorant el foc que li era enviat pel drac, continuà avançant.



Mentrestant, Artús es mirava. No havia sigut capaç, sent el rei, de fer res. Se sentia completament inútil. Tossí, escopí sang. Li caigué a la falda. Tractà d'aixecar-se, però li era impossible, tot el seu cos estava guardant energies per curar-lo el més ràpid possible, però ell no necessitava això en eixe moment. Ell volia ser útil, ajudar el seu amic i company a véncer a la bèstia que acabaria amb la pau que tanta sang, suor i llàgrimes els havia costat aconseguir al seu regne. No podia permetre-ho.



Immediatament, l'Excalibur se sentí més lleugera. Recordà la seua missió. Ell havia estat encomanat per Déu per protegir el seu poble i els seus integrants. Lançarot se n'havia adonat, Artús ara també carregava contra el drac. Artús saltà a l'esquena del seu company. I amb l'impuls, assolí tallar-li el cap a la bèstia.