-Els reis no són persones totpoderoses...

Sí, t'entenc, és clar que són elegits per Déu. Però l'Amat mai no ha donat cap qualitat a ningú. Som nosaltres, els humans, i les nostres voluntats els que s'alcen per acabar amb qualsevol mal.

Un bon monarca... No. El rei sempre ha sigut just, benevolent, un exemple que cal seguir. Però, ser perfecte no és senzill. Cal fer teus els problemes dels altres. S'ha d'estar sempre a l'aguait, podrien atacar el regne. Has estat elegit per Déu, cal ser digne.-

La taverna sempre havia estat molt vívida. Llums, balls, diversió. Era un paradís on les nimfes i les fades valsaven envoltades de rius de cervesa i vi, on els arbres s'estimulaven enfront de la música de les fines cordes i els suaus i animats vents.

El taverner, tan alegre com era, netejava unes tasses que potser serien usades uns minuts més tard pels mateixos tres vagants d'aquell estatge. La resta, però, s'entretenia mirant les belles dones que seduïen els seus lascius ulls.

Se sentí un crit, tots callaren. Una de les dones que es trobava en el rebost va caure a terra, espantada. Una colla d'unes sis rates va eixir corrents. El taverner arquejava la cella. Es preguntava com d'un lloc tan inexplicablement higiènic n'havien aparegut tants rosegadors. Una d'aquestes aconseguí pujar a una de les taules i espentà una botella de vi encara plena. Quan caigué, tots els ciris es van apagar alhora, fonent-se en una foscor semblant a una nit sense lluna. Tothom quedà immobilitzat. Els seus caps, tanmateix, giraren cap a la porta després de sentir uns passos d'algú que veloçment s'acostava. La porta s'obrí bruscament. Un fred gelava la sang dels expectants que no volien perdre les seues vides en eixe instant.

-Sou tots bé?!-. Exclamà Caradoc, després d'agafar aire, suant i, fins i tot, ofegant-se.- Maleïda... Siga... La bèstia que... Puga igualar la meua... Velocitat...- Inhalà exageradament una altra vegada.- Però ja veig que hi soc a temps.- Quan pronuncià aquestes paraules, una veu que provenia de dins de la taverna començà a riure.

-A temps?.- Els ciris es van tornar a prendre. No hi havia ningú a la sala. Un got de vidre encara rodolava per terra.

Ràpidament, i sense dir ni una paraula, llençà la porta contra la boca que penjava del sostre dins d'una mucositat estranya. Va esquivar-la fàcilment.

-A més...- Va continuar quan les restes van caure al pis.- No te n'has adonat? Els carrers

estan plens de crits i dimonis. Crits de por i gemecs de plaer que exclamen les persones violades per íncubs i súcubs.- Es podria considerar això, oi, l'infern?



Cligès lluitava contra hordes de dimonis que s'abalançaven sobre ell. Tranquil, filava mort rere mort. La seua delicadesa a l'hora de matar feia un espectacle en què l'objectiu eren moviments suaus i delicats. No hi usava la força, eren tots talls d'espasa perfectes, una concentració sublim i que, potser, cap cosa no haguera pogut pertorbar. Sentí la veu d'una dona que demanava auxili des de dins d'un dels habitatges i anà a correcuita. Se sentia estrany dins d'eixa casa. No en sabia dir per què. Totes les habitacions eren buides. Havia estat enganyat pel mateix dimoni que ara atacava la ciutat?

Quan es disposava a anar-se'n, la mateixa veu que abans el cridava perquè vinguera, ara el cridava perquè es quedara. Es girà i ,sorprés, es va trobar envoltat de dones joves que el miraven lascivament. Una taula havia aparegut al centre de la sala.

-Noi, no veus que és hora de dinar?- Dit açò, una fumeguera feu aparéixer unes cadires i menjar de tota mena: pollastre, vedella, conill, corder, vegetals i fruites.

Cligès, desconcertat, havia oblidat el seu afer de defensar el poble i es disposà a menjar amb les gentils dones.

Malgrat que portaven una estona dinant, el Sol no s'havia mogut ni el més mínim mil·límetre, però Cligès només estava centrat en els encants que eixes belles dones havien començat a fer feia una estona. Potser li ho pareixia, però cada vegada que abaixava la vista per centrar-se en el seu suculent àpat, jugaven eròticament amb les cuixes de pollastre o li llençaven mirades obscenes. Es quedà rumiant quan va veure que no havia omplit el got de vi, i aquest havia estat ple tot aquest temps. Havia de fer alguna cosa important, però no la recordava. Quan alçà la mirada, una d'aquestes dones, desvestida i a gatameu. Es trobava a un pam de la seua cara. Va caure a terra, la cadira havia desaparegut, així com la taula i l'aliment.

-Ara que n'estem tips, podem començar?- Es llençà cap al cavaller i fregà els seus pits amb el cos de l'home, ara al descobert també. Mentre les altres dones es llevaven les robes i s'unien, de mica en mica, a l'últim acte d'aquest fidel home i senyor, que morí plaentment després que tots els súcubes tingueren l'oportunitat d'acostar-se amb qui, com era d'esperar, aguantà com tot un cavaller de la taula rodona que era.

-Així és com ha mort Cligès, la resta potser han sigut devorats o n'han desaparegut, com ara ací els teus companys alcohòlics amb les meuques. La ciutat accepta el pecat, i jo només l'estic reclamant.- Digué la mucositat parlant, que ara xarrava sobre una de les taules.

Caradoc, cegat per la ira, sense dir res, envià una estocada cap al dimoni, que va esquivar altra vegada.

-Ets un covard?!- Digué cridant.- Mostra't i lluita contra mi si realment tens el que fa falta per véncer-me!-

-Ho sent...- Va dir el dimoni amb una veu sarcàsticament trista.- Però ara m'he d'ocupar d'altres afers importants. Et deixe un amic que de segur et farà passar una bona estona.- La flema es fongué en la paret i desaparegué.

Una persona flaca, de cabells i ulls blaus entrà en la taverna. Caradoc el reconegué de seguida i, l'home amb orgull de ferro, sentí por per primera vegada.

-Tu...- Digué Caradoc mentre treia la seua espasa i es posava en posició defensiva.

Es va formar un silenci tens a la sala. Quan l'home del braç fort s'adonà que el seu contrincant no es movia, decidí atacar-lo.

El presoner esquivà l'atac veloçment i, quan es va trobar amb l'esquena del contrari, usant la seua inèrcia, tragué una navalla de la màniga i li la dirigí a la nuca.

Caradoc, impressionat per la rapidesa del seu oponent, mogué el cap endavant per tal de deslliurar-se d'una mort segura. La navalla, que no ho tenia tan clar, li va perforar els músculs. Caradoc va caure de genolls a terra. Es tocà amb la mà la ferida. La mirà temorós, estava banyada en sang, li tremolava.

L'estrany s'havia posat al seu front, el mirava amb les mans al darrere, amb curiositat. El cavaller flaquejà, era com si el temps s'haguera detingut al seu voltant i la seua vida passara per davant dels seus ulls: els seus avis, pares, dona; la seua infància; quan es va preparar per a ser cavaller i com va ser acceptat en la taula rodona que un gran mag va establir un solejat dia; els amics que havia fet, les festes que havia celebrat, el rei a qui servia… "El rei", pensà. "Què ha sigut del rei?", es preguntava.

-El... rei...- Murmurà. I amb les seues últimes forces esclatà un llarg crit - uAAAAAAGH!- llançant l'espasa contra l'home misteriós que, satisfet, es dirigia a l'eixida.

L'home sentí el crit i mirà enrere, la fulla li va fer una suau carícia a la galta esquerra. Un fil de sang caigué de la nafra.

Malgrat la seua expressió seriosa, les seues pupil·les es van contraure. Va mirar el cavaller, i aquest tingué un calfred. Va moure el cap mentre les llàgrimes recorrien el seu atemorit rostre. L'enigmàtic dardà la seua navalla, que es clavà al cor del nostre honrat home, el qual morí sense confessar-se.

El dimoni esperava el seu company dalt d'una de les torres del palau. Mentrestant, aquest parlava amb si mateix:

-Fabulós! Meravellós! Tot un espectacle digne de contemplació!- Es va aixecar i alçà les mans al cel. Amb un somriure amagat continuà:

-El pecat... Sempre mostra les altres cares de la gent. La realitat no és més que fatxades que les persones pinten sobre les seues vides. Oi, que no és millor viure com un vol? Amor, venjança, plaers i luxe. Una vida on pots manifestar el que sentes sense perjuís és una bona vida. No creus?- S'havia apercebut de la presència del seu soci feia una estona.

-He vist el teu combat contra tres dels cavallers, no ho has fet malament.- Deia en un to seriós.- Però, digues-me, qui ets realment?- No hi arribava al pam de distància una cara de l'altra. L'home podia sentir l'alé calent de l'infern que respirava als seus nassos, tot i que romania immutable.

Uns quants segons van ser suficients per a fer adonar-se el dimoni que la seua pregunta no seria resposta.

-Com siga... No obstant això, ves amb compte. O potser el següent atac et fregue la gola.- Va dir mentre es passava el polze d'un costat a l'altre d'aquesta.

El presoner assentí lleument, i amb això, tots dos contemplaren el seu paradís una estona.

-Artús!... Majestat!...-

Unes veus li cridaven des de la distància. Eren els seus companys de la taula rodona.

-Majestat! Encara és prompte per morir en pau!...-

Es despertà de sobte, desorientat. No recordava el seu somni ni les veus. Només va veure al seu fidel company Lançalot cridant el seu nom a tot cor.

-Artús! Ets viu!- Va dir el cavaller abraçant el seu rei, amb llàgrimes als ulls.

Les restes del cos de Tristany eren a terra, el seu cos havia sigut afectat per l'àcid de l'estómac de la bèstia. El rei ràpidament va comprendre la situació.

-Sir Laaançalot! Majestaaaat!- Cridava Caerdín des de la superfície.- Esteu tots béééé!?-

Havia rumiat sobre la manera d'ajudar els seus superiors des de feia un temps. Analitzant molt bé la forma del forat, havia vist nombroses imperfeccions o coves que havien sigut travessades per la gran foradada que s'havia format anteriorment. Amb un tros de tela va escriure les instruccions que caldria seguir per tal d'eixir vius.

Lançalot esperà una estona al paper, que queia lentament car s'havia obert enlaire. Quan caigué, immediatament entengué l'afer i es posà mans en l'obra.

Lligà les regnes dels cavalls que Caerín els havia facilitat per tal de fer una corda, que terminaria en la seua espasa. Agafà aire i amb totes les forces que li quedaven envià aquest ganxo al sostre d'una de les coves. Tal força era la seua que fins a la màniga es va clavar l'arma. Ambdós començaren a escalar per arribar-hi.

Un grup d'ossos els hi donà la benvinguda, però això en comptes d'espantar-los, els va donar ànims. Si hi havia vida, vol dir que aquestes persones, que en pau descansen, havien arribat des d'una entrada que, esperaven, no hi estaria molt lluny.

Caerdín, que ja sabia on es trobava l'eixida, s'acomiadà i els anà a buscar. Els altres feren el mateix i s'endinsaren en una cova obscura, on alguns minerals il·luminaven l'interior d'un blau fosc. Havien entrat en la cova de les fades i les seues ànimes serien jutjades.