La calma, el descans o la tranquilitat mai arribaran fins a mi en aquest desastrós esdevenir que m'ha tocat. Mai trobaré pau i mai recuperaré la meua vida ja feta pols, però en el temporal en el qual sempre estic immers, sempre tindré un agafador al qual aferrar-me fortament. L'amor que sento cap a tots i el profund sentit de la justícia divina que sempre m'ha il·luminat en la meua foscor, són fonaments de força que mantenen viva la meua esperança cada dia. Sé que la voluntat del nostre Senyor va ser sempre la d'ajudar a tots els que en el meu camí es van creuar, i és justament aquesta llum la que dóna tranquil·litat al meu camí.
Després de dècades de resignat autocontrol i confiança en l'encertat actuar que els meus han triat per a mi, he arribat definitivament a un punt molt transcendental en el camí. Els meus pilars fonamentals i que alhora m'han donat seguretat i recolliment interior, han començat a prendre rumbs dispars. L'edat, aquest company que no ens deixa caminar mai sols, fa el seu treball i ens acompanya cap a la fi de la nostra sendera, amb resignada parsimònia i repòs. Ens anem fent majors tots i aquest fet, irremediablement, té les seues conseqüències.
D'una banda, el meu benvolgut pare, ja em va deixar i va rendir-se en aquesta lluita per continuar. La malaltia, també a ell i a tants altres abans, va arrabassar-me la seua indispensable i necessària companyia. Al costat del meu pare, exemple per a tantes coses, he transitat en aquesta vida, vivint i coneixent els disgustos que a cada moment m'han visitat. Des de la infantesa feliç i despreocupada, passant per l'adolescència apassionada i després el trànsit per aquest desastre que és la malatía. En el pitjor i més dificultós d'aquest camí, sempre l´he tingut al meu costat donant-me suport i escoltant-me quan el necessitava. Va posar ritme al meu caminar i ordre a la meua existència, perquè comprenia millor que ningú la meua desgraciada situació. Els dies ja passats van ser sempre amens al costat d'ell, perquè m'acompanyava a tots els quefers que se'm presentaven; realitzàvem junts el pla diari, anant d'ací cap allà o anant allà on fora. El seu comiat va ser tranquil i em va donar temps per a ajornar-me en el més enllà, on sé que ens ajudarem una altra vegada. El meu pare, ho va ser tot per a mí en aquesta vida, m'ho va donar tot quan més el vaig necessitar i així i tot, se'n va anar sense poder-lo remeiar ningú.
Per un altra banda, als seus ja quasi complits vuitanta-quatre anys, la meua mare continua sent la meua companya de viatge. Després del difícil tràngol de deixar anar al seu benvolgut company de vida, ella continua acompanyant-me cada dia en tot quant podem aconseguir. Sabem i som conscients de les nostres limitades possibilitats, l'un per l'edat i l'altre per la esgarrifadora malaltia. És ara ella, la meua millor companyia cada dia i amb ella, pase tot el temps i convisc en la llar que ens queda. De la meua mare només puc dir que ha sigut agraciada amb el do de la bondat. Tots dos som creients i seguidors de l'oració, donant-nos suport en aquesta finestra espiritual a cada moment i a cada hora.
D'igual forma, el Ramón, el meu germà major i el José María, el meu xicotet germà, també fan lloc en les seues afaenades vides i em donen suport quant poden i acompanyen a tot el que es precís. Constantment els veig i compartim trobades a la nostra casa. Ells tenen una vida molt accelerada i veig quant els costa acostar-se fins nosaltres, però mai ens deixen sols, encara que en la meua malaltia, poc poden fer per mí, jo agraïsc els seus curts espais de trobada. La família és i serà el meu suport sempre.
La major part del temps que estic a casa i consegueixo lucidesa, dedique el meu temps a plasmar les meues idees en petites notes escrites a mà que guarde com un tresor. Aprofite les visites dels meus germans a casa i també les sessions amb Xavier, el meu company i amic psicoterapeuta per a llegir-les i fer les meues reflexions profundes. L'escriptura, és una finestra de comunicació que tinc amb l'univers més pròxim, i encara que un dia marxe, aquestes notes seguiran en mans dels meus sers estimats per a transmetre el meu llegat espiritual.
Durant anys de trànsit amb la malvada malaltia, només la farmacologia m'ha donat equilibri i llum en el meu desvariat existir. La saturada dosi de pastilles que em temperen diàriament en aquest caos de veus i ombres, són un mal menor al qual no descarte enfrontar-me en els meus últims dies. L'organisme sencer i la ment principalment, pateixen del forçat ordre que em proveeixen aquests químics tan precisament administrats cada dia. El desgast passa factura, i els cops provocats per la influència dels agents externs com són l'alimentació, la contaminació de l'entorn que ens envolta i el destí de tot ser finit i amb desgraciada data de caducitat.
Per a finalitzar el meu relat, en la tranquil·litat del meu assossegat escriptori, il·luminat per un pròxim cresol, estable i seré, veig com passa un temps que em vol facturar amb presses. Tot està ja escrit i per a tot m'he preparat ja.
