D'entre totes les maldats que es plantegen durant el pas del temps, hi ha algunes, que són difícils de digerir. Fracassar és part d'un aprenentatge que ens fa progressar en la vida. Tots passem temporades rares, amb vaivens, alts i baixos; tots sabem d'un mal dia o una desil·lusió; tots passem per túnels foscos i, a quasi tots ens espera una llum d'esperança.



Rebuscant entre els meus records, analitze de vegades, què em va portar fins ací. S'afirma, que un cert tipus de persones “especials” podríem dir, perceben el món amb major exactitud que les altres que són “normals”. El fet de ser focus d'un cert desorde, fa que el qui ho experimenta, es plantege amb major èmfasi la intenció de rebuscar els arrels que li han arrossegat cap al precipici sentimental. Apartat de distraccions innecessàries i soroll extern, es planteja com a prioritat en certes ments, escodrinyar en la causalitat del present, el perquè de tot, com si es tractara d'endevinar un misteriós secret. Al cap i a la fi, si un veu el món tal qual és, sense edulcorants ni pantalles de fum, un entén i percep més exactament la realitat i és llavors quan es torna “especial”.

La tristesa, l'angoixa i en alguna ocasió la desolació que de vegades et paralitza o anul·la, és una emoció que t'acompanya durant tota la teua vida, sense que ningú t'explique el perquè de la seua existència i la utilitat que puga tenir, provocant-nos periòdicament un caos fatal en l'activitat diària emocional de les nostres vides quotidianes. Podríem dir que per allò que s'ha observat, es tracta d'una epidèmia que a tots ens acaricia en algun moment.

El meu relat, no és més que una altra de les moltes històries sobre sentiments i emocions que es conten cada dia en col·loquials tertúlies o entre persones del carrer.



Les arrels d'esta història, la meua pròpia, es fonamenten en una família treballadora. Vivint en un entorn rural durant els meus primers anys d'infància, em vaig veure privat d'unes certes pinzellades de socialització, apartat dels jocs diaris en els carrers de Benicarló.

Els meus pares, amb les capacitats pròpies i els coneixements que posseïen, no van permetre que a casa ens faltara cap cosa. Els meus germans, especialment el major, van ser els meus primers companys de joc i d’aprenentatge.

En arribar la infància, al voltant dels quatre anys, els meus pares em van escolaritzar, on em vaig relacionar per primera vegada amb xiquets de la meva edat. Reconec que esta va ser una etapa difícil per a mi, perquè era molt donat a la proximitat de la mare i els meus germans.



En complir els nou o deu anys, sempre tutelat per el meu germà gran, vaig començar a jugar i relacionar-me amb els meus amics. Després del berenar, eixia sempre a jugar pels carrers del barri. Tots els amiguets del barri formaven una colleta, eren temps de felicitat, llibertat i poca responsabilitat. Només es pensava a jugar, i fer alguna gamberrada. La mare, ens arreplegava a casa de l’àvia, sobre les vuit de la vesprada i ens traslladàvem a la granja, que continuava sent, per damunt de qualsevol cosa la nostra verdadera llar.

Per aquells dies, la meua obligació es reduïa a acudir i formar-me en el col·legi, la resta del temps era joc i més joc.

En complir els catorze anys, els meus pares em van comprar una escopeta de perdigons. Cada migdia, quan tornava del col·legi, jo eixia amb la meua escopeta i m'asseia a la part baixa d'un arbre immens en què sempre es paraven pardalets i preses del meu interés.

Per eixes dates també, recordo que em van comprar un ciclomotor. El seu color marró era característic. Em vaig especialitzar a retocar-la i trucar-la perquè tinguera més potència. Junt amb el meu amic Emilio, vam disposar un taller en la mateixa granja dels meus pares. Allí passàvem hores retocant els motors per a traure major velocitat.

Canviant de tema, recordo el meu canvi de casa, traslladant-nos del camp al poble. Aquell canvi va ser per a mi una gran sort. Tenia sempre llibertat amb els meus amics per a quedar i eixir a fer un vol.

Van passar els anys i jo creixia sa i feliç. Llavors, vaig començar els meus estudis de Formació Professional. M'agradava el món de la mecànica, desmuntant el meu ciclomotor i escodrinyant les peces. Així, vaig decidir continuar este camí formatiu, el qual em motivava. Vaig conéixer molta gent, que com jo, els apassionaven els motors i el seu funcionament. Vaig passar cinc anys a l’institut i em vaig traure la Formació Professional en Mecànica i Torn. Ara ja era alguna cosa en la vida i en algun taller se'm podia requerir.



Els anys posteriors van ser incerts laboralment, ja que no es trobava treball amb facilitat. Vaig passar dos anys de treballs durs al camp, suportant les llargues jornades de treball. No sabia què fer per a canviar de feina i als meus pares els havia de explicar el malestar que dia a dia m’afligia. Van entendre que no era aquest treball el millor per a mi, al final, sentint-ho molt, ho vaig deixar.

Després vaig treballar arreglant sofàs i armaris per les cases; pujant càrregues al camió i així vaig seguir un altra temporada llarga. No hi havia una altra cosa a la vista.



Així vaig passar els meus anys de jove. Recordo que mon pare freqüentava els entorns mariners del port. Tot aquell entorn, a mon pare, li va portar una certa nostàlgia passada, perquè el seu pare, havia dedicat una vida sencera a la mar, embarcat en vaixells mercants. La nostàlgia, va fer que mon pare decidira adquirir una xicoteta barqueta i va emprendre l'aventura de restaurar-la per al seu nou entreniment. Les jornades d'aire mariner, van provocar en mon pare un despertar nostàlgic que prompte ens va contagiar a tots a casa. Mentrestant, entre xarxes i salitre marí, jo seguia en els meus treballs esporàdics. Els caps de setmana, baixava fins al port i acompanyava a mon pare en tasques de manteniment de la xicoteta barqueta.

D'altra banda, la meua freqüentada proximitat als ambients mariners, em van donar una disposició per dedicar el meu temps a gaudir de la mar. Eixe va ser un llegat que em va acompanyar en els següents anys del meu peregrinar per la vida. Tot allò difícil, tot allò perillós i tot allò espinós, es van fusionar en la infinita mar; mentrestant anava creixent.

Qui em diria després, que tot en la meua vida, estaria perfilat i dissenyat a partir d'aquells traços inicials en el blanc llenç de la meua vida; encara a estrenar; encara sent jo un nobel en els avatars de la vida.