Aquella caiguda inesperada des de l'alt de la meua bicicleta de carretera, em va provocar el trencament d'un os de la clavícula. Incomptables setmanes de sofriment i una inexcusable baixa laboral em van fer reflexionar en excés la meua posició. Els dies se'm feien difícils sense eixir a la mar. Mentrestant, el meu germà Ramón tirava avant la responsable tasca d'eixir a pescar cada dia i omplir la malla de bon peix, jo m´afonava en un profund aïllament que gens bo m´estava portant. Després de la difícil lesió, em vaig embarcar de nou a la nostra barca PrimoMolina, al costat del meu germà i d´altres mariners. El meu refugi i consol era la cura i manteniment del motor i les màquines de l’embarcació. No era poc el treball que se'm requeria, encara que de bon gust ho elaborava a diari. El passar de les setmanes, va evidenciar en mí, un canvi marcat pel patiment, l'abatiment, l'angoixa i la falta d'empatia cap a tot el que m´envoltava. No em sentia tampoc integrat en el meu propi ambient familiar.



A les vesprades, en amarrar al port i després de la subhasta de les nostres captures, em refugiava en el consol de la meua mare. Ella, sense eines útils, sempre m'intentava redirigir cap a la rutina del treball a bord de la nostra embarcació. El meu pare, en canvi, no entenia la meua negativa posició per a enfrontar-me als compromisos que tots teníem. Ningú entenia què m'estava succeint. Ni el consol familiar, ni la cura d'experts desconeguts, em van ajudar a eixir d'aquell forat en el qual m'estava afonat.



Als vint-i-cinc anys, s'havia fet fallida en el meu interior tota possibilitat de seguir amb les tasques corrents que uns altres realitzaven sense plantejar-se cap anàlisi ni reflexió existencial. Una profunda depressió em va atrapar la meua vida i ni curanders ni metges em donaven la necessitada mà que m'havia de baixar d'aquell tràngol. Gemecs permanents i un espant constant en el meu interior em van portar ràpidament i sense solució, a un altre estadi emocional encara pitjor. Clar era ara, que n´estava molt malalt. Vaig renunciar a tot i vaig eixir a cegues buscant auxili i silenci.



En aquell temps, al voltant de l'any 1991, el meu germà Ramón havia decidit en una traumàtica cavil·lació de la seua vida, abandonar el projecte tan anhelat per tots de la mar. Va decidir que aquella vida no era per a ell i que no li motivava de cap manera. Va ingressar en el Cos de la Policia Local i allí, almenys, es va integrar amb facilitat. La seua fortalesa física i temperament li van facilitar el canvi.

D'altra banda, el meu germà més petit, José María, era jove encara, i semblava no adonar-se´n dels inconvenients que jo patia.



Del silenci i la falta de consol, vaig passar a la fúria i el recel permanent cap a tots. Vaig eixir de casa i me´n vaig allunyar de tots els meus, perquè ningú m'entenia; ningú m'escoltava. Fugia de tot, perquè tot em volia ferir; sentia veus al voltant meu en la immensa soledat de les fredes i humides nits d'hivern; des del meu interior les veus m'incitaven a prendre decisions erràtiques i sense sentit per als altres. En ple hivern, tornava per la vesprada a la casa que habitaven els meus i tenia la necessitat d'airejar les habitacions, obrint totes les finestres i posant-me el volum del meu aparell de música a tot volum. Era l'única manera de no sentir veus i sentir-me certament lliure a la meua presó interior. Tot em turmentava, tots havien decidit etiquetar-me per a tindre'm controlat, estava boig, van dir.



La sensació d'estar exclòs de tot i no formar part de res ja no em preocupava gens ni mica. Havia abandonat tot el que abans significava alguna cosa per a mi.



Hui, després del meu cruel i espinós transitar per aquesta temuda enfermetat, entenc per fi la meua realitat. La nostra persona pateix deteriorament i malalties amb el passar del temps, però de vegades, la malaltia s'imposa violentament en els nostres cossos... això és el que a mi em va ocórrer en plena joventut. L'òrgan vital més transcendental del qual disposem, se'm va trencar; es va avariar i això va distorsionar tota la meua vida i el meu entorn. Tot es va estripar i va perdre la seua raó de ser per a mi. La fortuna o el meu propi destí van voler que tot transitara degudament i que ningú més que jo, patira aquell terratrémol.

El consell de professionals i l'astúcia del meu germà major, van precipitar el meu ingrés a l'Hospital Provincial de Castelló. Allí, en aquell avesper de bojos, vaig començar a veure una llum d'equilibri en el meu borrós escenari. La farmacologia i el constant control psiquiàtric van fer la resta.



Indispensable per als meus pares i volgut per tota la meua família, hem comprés en la dificultat, on calia arribar. En aquest trànsit m'han acompanyat agafant fortament la meua mà. Així i tot, la societat, demostra un immens desconeixement i actua amb egoistes mirades, però a mi poc m'importa.

Hui, en el meu assossegat escriptori, il·luminat per un pròxim cresol, estic estable, seré i sóc jo mateix... no precise més.