Quan Lexa va despertar eixe matí estava decidida a fer-ho. Encara no sabia si era una bona idea o acabaria matant-la però si que sabia que anava fer-ho, total, era o intentar-ho i morir o seguir sota la tirania dels amos per a tota la vida. No sabia què era pitjor.



Així que es va posar la seua caçadora beig, els seus pantalons verds militars i les seues botes negres i va començar a fer una motxilla on va ficar totes les seues coses; la poca roba que tenia, la llanterna que havia furtat de la sala d'expedicions, una espècie de ganivet que havia creat llimant una cullera furtada del menjador general, unes quantes monedes que havia recol·lectat en els seus passejos per la nau, una botella d'aigua i l'única fotografia que conservava de la seua família. En ella apareixien els seus pares amb el nadó Lexa. La seua mare mirava a la càmera somrient, mentre que el seu pare la contemplava a ella. A pesar que Lexa no recordava aquell moment, va saber que era el més feliç de la seua vida.



Sense cap moment per a sentimentalismes, va agafar les seues coses i va eixir d’amagades del dormitori, perquè no volia despertar a la resta d'androides, encara que dubtava de poder fer-ho, no volia que les càmeres de seguretat detectaren res fora del que era comú.



Va passar almenys per uns huit sectors abans d'arribar al d'expedició, i quan ho va fer va buscar la nau 82, que segons el que havia escoltat quan va interceptar una conversa entre dos comandants d'alt rang la nit anterior, era la que enlairaria aqueix mateix matí a la recerca d'altres éssers terrestres. Una vegada la va localitzar, va introduir la clau (que també havia escoltat) i va entrar en ella.



Aquesta era encara millor del que podria haver-se imaginat mai; era ampla, amb uns sistemes de localització impressionants i un mapa de tota l'escorça exterior. Va contemplar un armari al fons de la sala de màquines i va decidir que eixe seria el lloc adequat per a amagar-se fins que la nau aterrara a l'exterior, perquè estava cobert de pols i semblava no haver-se obert en anys. Així que, sense pensar-s'ho dues vegades es va introduir en ell i va esperar fins a l'enlairament, observant a través d'una xicoteta ranura.



Mentres esperava, va caure en una errada colossal, es va quedar adormida.



Es va despertar un parell d'hores més tard, a causa d'una conversa entre els dos pilots de la nau:

-Et dic que fa olor d'humà- va comentar el primer amo.



-Si, i jo et dic que ha de ser perquè l'estació està plagada d'humans sotmesos, no?- va contestar l'altre.



-Si, això ja ho sé, però dic que és una olor molt forta, com si n' hi haguera un ací, ara mateix.



-En veus algun ací? A més si n'hi haguera un, ja n'hauria eixit per l'ordre que has donat quan hem enlairat, i no ho ha fet veritat?

-Ja, però…

-Deixa't d'estupideses i centra't en trobar un lloc d'aterratge, estem arribant.- va finalitzar l'altre la conversa.



I per una mil·lèsima de segon es va sentir agraïda per la finalització d'aqueixa disputa, només per un instant, fins que van arribar les turbulències.



Si hi havia alguna cosa que de veritat odiava Lexa era volar amb avió, o en nau espacial, el mateix li donava. Així que quan van començar aqueixes fortes turbulències, l'única cosa que ella volia fer era cridar, però bé sabia que no podia. Després d'uns durs minuts, els quals es va contindre estrenyent fortament la mà fins a tal punt de començar a sagnar per clavar-se les ungles, l'avió va cessar. Havien aterrat, i així donava inici la gran aventura de Lexa, aquella que li ajudaria a descobrir la veritat i a alliberar la humanitat.