Tots els dies el mateix somni. Es repetia totes les nits, després de l'apagat, tornaven les mateixes imatges al seu cap, les mateixes, dia rere dia, exactament iguals i en la mateixa seqüència. Meteorit. Gent cridant. Cases cremant. Naus espacials. Milers de morts.



Lexa es despertava cada dia amb la mateixa pregunta, perquè podia somiar? Ella era una androide. Aquests no tenen la capacitat de somiar, ni de pensar, ni d'imaginar i això li feia preguntar-se perquè ella era diferent. Però, encara que es morira d'intriga per descobrir perquè era especial, el temor cap als seus amos li guanyava i sabia que si ells descobreixen les seues capacitats no li esperaria res bo.



Els amos. Així era com els agradava que els cridaren. Ells eren uns habitants de la dimensió 643. Uns anys abans de la conquesta a la terra, els científics van descobrir que hi havia més dimensions a més de la qual creien única, la 394. Ells eren grans, de pell ataronjada i pèl vermellós. Quan van arribar a la Terra, fa 20 anys, van esclavitzar a tots els humans, i a causa dels avanços tecnològics que posseïen, van realitzar millores en ells, transformant-los així en androides. És clar que cap humà el recordava, ja que ells modificaven els seus records al seu capritx, esborrant el que no els agradava. O això creien.

Perquè Lexa recordava coses, tal vegada no tenia records concrets, però sí que li venien imatges cada cert temps. Com per exemple aquella vegada que estava arreglant les canonades del sector 7 i de sobte la seua vista es va ennuvolar, deixant-li així veure a una dona, de cabell ros mirant-la de forma preocupada, dient-li que tot aniria bé.



Ara mateix ella es trobava en la seua càpsula, acabada d'encendre a pesar que ella portava una estona desperta, al contrari que a la resta d’androides que els agradava dormir fins a vesprada. Una vegada tots estaven desperts, cadascu va mirar en el seu xip per a veure que els havien assignat per a hui. A Lexa li havia tocat reparar les errades de comunicacions del sector 11 junt set androides més.



Havia passat una estona, i l’androide estava ja una mica cansada, quan va interferir en una comunicació en la qual no hauria d'haver interferit.

- Hola, parlem des de la superfície, acabem d'aterrar i se'ns ha fos un fusible de la nau. Algú ens escolta? -es va sentir una veu a través de la ràdio.

Feia anys que no contactava amb ningú, però per si de cas els havien assignat que si algú es comunicava amb ells, li ho digueren directament al superior. Però Lexa es feia una idea que passaria si feia això. Probablement, els segrestaven i els transformaren en androides com havien fet amb els altres.

- Hola, em comunique des de la nau 53283. -va murmurar Lexa- Si em sentiu, us recomane que marxeu el més prompte possible, si no voleu que us esclavitzen com han fet amb la resta.



-Lexa? Eres tu, cor meu? No m'ho puc creure, després de tot aqueix temps, pensava que havies mort, o que t'havia passat una cosa pitjor.- Lexa es va quedar en silenci, qui seria aqueixa persona?I per què afirmava conéixer-la?- Lexie, vida meua, sóc jo, el teu pare.



Clar que Lexa no ho recordava, ella a penes tenia tres anys quan la invasió a la Terra. Ara tenia 23 i era ja tota una adulta físicament, encara que mentalment ho portava sent des de fa molt, al cap i a la fi, criar-te sense una figura paterna i materna afectava més del que ella volguera acceptar.

-Papà? Cóm és possible?- Ella creia que tots els adults majors de quaranta anys havien sigut liquidats, perquè no recordava ningú en la seua base major a eixa edat, i juraria que havia sentit alguna vegada al seu superior dir que el cervell és més difícil de controlar a mesura que passen els anys, i per això no havien pogut transformar a molts adults.

- És molt llarg d'explicar, no tenim temps, em posaré prompte en contacte amb tu, t'ho promet. No t’oblides filla, que et vull.



I així, va ser com va tornar a quedar-se totalment sola, com si eixa conversa mai haguera existit, i haguera sigut producte de la seua imaginació.