Els mesos van anar passant i Lexa no tenia cap notícia del seu pare. Tots els dies anava al centre de comandament de comunicacions, fins i tot quan li assignaven alguna altra tasca, aconseguia escapolir-se en la nit, després del sopar. Però res. No va obtindre cap resposta als centenars de missatges que va manar.



Després de tants intents, va perdre l'esperança per complet. Va seguir amb la seua vida com si aqueixa telefonada mai haguera existit.



Una nit, quan va tornar a la seua cabina, va somiar. Però no va ser el somni de sempre, aquesta vegada va haver-hi una cosa diferent en ell. Tot era més tenebre, més fosc, i hi havia un so que mai abans havia sentit, era com el tic tac d'un rellotge, i quan Lexa el va sentir es va adonar. Se li estava acabant el temps.



Però, de què? El món ja havia sigut pràcticament destruït, ningú vivia en l'escorça terrestre, els únics éssers humans que quedaven en la terra, sí que és que se'ls podia dir així, vivien a les naus industrials dels amos. Així que, per quin motiu se li estava acabant el temps? Però si hi havia alguna cosa que era clara, ella estava decidida a esbrinar-ho.

Quan es va despertar aquell matí va tindre un pressentiment, com si alguna cosa en el món haguera canviat mentres ella dormia. I la seua sospita no anava desencaminada. Quan va baixar al menjador central,, els guàrdies de seguretat estaven revisant els xips. Això el va sorprendre una mica però, al cap i a la fi, no era res fora del comú, ja que els revisaven una vegada al mes, la cosa és que encara no hi tocava. El que sí que li va deixar atordida, va ser que, quan va arribar a la secció d'embarcament de les naus espacials, ja que era la secció que li havien assignat hui, va contemplar una nau que mai havia vist; i, al voltant d'ella, hi havien almenys cinquanta guàrdies de seguretat i deu amos de càrrecs superiors.



Sense saber que fer es va acostar als seus companys de missió i els va preguntar:

-Què ha passat Tommy?- Tom Whitmore era el company al qual més apreciava, malgrat haver perdut la seua essència quan el van transformar en androide com la resta de la humanitat, continuava tenint el seu toc personal.



-Aquest matí van trobar la nau en l'escorça, en ella hi havia dos éssers molt estranys, sense xips ni ulls d'ultrasons. Semblen cavernícoles.



Llavors va saber que Tommy estava parlant d'humans, dels d'abans, sense millores tecnològiquess, si li ho hagueren dit un parell de mesos abans no s'ho hauria cregut, perquè per a ella tots els humà havien mort en la Gran Guerra o havien caigut sota el comandament dels Amos, però després de la crida de setmanes enrrere, ja no n’estava tan segura. Ara estava espantada, i si era el seu pare a qui havia trobat? I si després de totes eixes nits esperant la seua trucada, havia estat mort tot el temps? O, podria ser que tot haguera sigut producte de la seua imaginació, una mala jugada, i la nau que havien trobat era només una coincidència?

Va esperar hores i hores amagada després d'una càrrega de ciment, esperant que tragueren els cossos, malgrat no estar segura si podria reconéixer al seu pare quan el vegera. Però la seua preocupació es va minimitzar, quan van traure a dues dones de la càpsula espacial. La primera en eixir era una senyora major, d'aproximadament 70 anys. La segona, molt més jove, aproximadament l'edat de Lexa. Es va preguntar d'on havien eixit i què els havia passat.



Al final del dia, el Comandant Suprem, l'amo que governava a tots els androides i alienígenes de la dimensió 643, els va reunir a tots en el menjador general, obligant-los a acudir a partir dels seus xips. Allí va començar:

-Treballadors de l'Estació General Gwinerspert. Sé que la majoria de vosaltres esteu al corrent del què hem trobat en l'escorça aquest matí. Una nau especialitzada en la qual havien dos espècimens d'éssers extraterrestres- mentider, va pensar Lexa- En intentar comunicar-nos amb ells de manera pacífica- una altra mentida- es van posar agressius i van obligar els nostres soldats a emprar una força mortal sobre ells. Vam comprovar que aquests éssers estaven sols pel que deveren aterrar en el nostre planeta per accident. Ara, us ordene a tots que torneu a les vostres càpsules i tornem a la normalitat.



Va semblar que tots es van quedar complaguts davant d’eixa explicació, o tal vegada només estaven programats per a això, així que van tornar als seus “habitatges” amb completa normalitat.



Aqueixa nit, Lexa va tornar a somiar, i aquesta vegada el tic tac del rellotge sonava més fort, però el que de veritat la va deixar pàl·lida és que aquesta vegada apareixien les imatges d'aquelles dues dones com un parpelleig constant.