Vam anar corrents cap al nostre vagó i vam notar que no hi havia absolutament ningú, cap passatger, cap maquinista, ningú, només estàvem en Leonardo, jo i la solitud de la Lluna. M'estava començant a posar nerviosa, no suportava aquesta pressió, sentia com el meu cor bategava a tota velocitat i com del meu front sortien gotes de suor fredes.



-No pot ser, no pot ser!!! No ens podem quedar aquí!!!

En aquells moments, jo havia perdut les formes, en aquells moments potser, fins i tot, hauria desitjat no ser allí. Va ser llavors quan en Leonardo em va abraçar afectuosament i em va dir:

-Calma’t, si us plau - va dir suament, mentre em mirava als ulls fixament.



-No, no em puc calmar! Ja no hi ha esperança! Ens quedarem en aquesta merda de lloc per a la resta de les nostres vides! - vaig cridar desesperadament.



-Per l'amor de Déu, no pot ser tan greu.



Per un moment, vaig sentir que la meva ment desconnectava del meu cos i, quan vaig tornar a la realitat,en Leonardo m’observava amb cara de sorpresa. Li estava cridant i no entenia res:

-Que no pot ser greu? Que no pot ser greu? Escolta'm bé.Tu no sé el que vols fer amb la teva vida, però allà baix és on es troba el meu futur, si tant t'agrada aquest lloc queda't tu sol!!!!

En Leonardo em mirava amb cara de decepció i, fins i tot, una mica de por.



-Leonardo… Escolta, no volia dir això, ho sento...



-Ara, deixa'm només una estona, necessito pensar en tot el que està passant… -va dir allunyant-se capcot.



El jove es va ficar en un dels vagons I, passats uns segons, vaig decidir seguir-lofins el lloc on havíem realitzat tot el trajecte i allí el vaig trobar, assegut, pensatiu.Al seu costat vaig veure que, entre els documents de la seva motxilla (la qual havia caigut a terra a causa del xoc del nostre del tren) hi havia una foto que em va cridar l’atenció. Era una imatge del seu últim dia de curs de Secundària, on apareixia amb els seus 21 companys de classe però, mentre que tots semblaven estar agafats de les espatlles, ell estava apartat; no només això, hi havia més fotografies ia totes estava sol o amb els seus familiars.A més a més, vaig notar que a les fotos de la seva infància semblava feliç però poc a poc, les imatges deixaven pas a un noi ben diferent, un noi que ja no somreia. M'hi vaig acostar i el vaig abraçar amb afecte.



-Perdona’m per la reacció d'abans, estava actuant sense pensar. Comprenc que ara pensis que sóc una imbècil -vaig dir avergonyida.



-I ara, això no ho pensaria mai de tu. La culpa és meva, no m'hauria d'haver estat tan poc empàtic. Al final, els altres tenien raó, soc un plasta de merda.



Vaig notar com algunes llàgrimes escapaven dels seus ulls.



-He observat que a les teves fotos sembles molt solitari… -vaig deixar anar de manera inconscient.



-Tot és culpa meva… -va dir.



-No entenc què vols dir… -vaig contestar-li.



El que vaig sentir a continuació em va trencar el cor.



-De petit no era gaire "social", anys després ja a primària vaig fer un grup d'amics, però vaig actuar com un inútil egoista. Amb el temps, la banda es va haver de dissoldre i va ser llavors que em vaig unir a un grup format per la majoria de nois de la meva classe. Aquest va ser el meu error, perquè no vaig encaixar tant com jo em pensava, tot i que no m’adonava del que estava passant. No va ser fins uns mesos després que vaig descobrir que aquests nois s'estaven rient de mi.Havien creat grups de Whastapp sense mi i em consideraven un pesat I un friqui. Durant el darrer curs, vaig estar molt sol, em relacionava amb la gentperò, és clar, estava bastantaïllat de tot i de tothom. Aquest comportament em va causar molt patiment, durant tota la…

No va acabar la frase, perquè es va trencar i va començar a plorar.



-Un moment, un moment. I el teu batxillerat? -vaig preguntar-li-

-Em va anar millor, fins i tot, vaig trobar alguns amics, però aquests amics ja no hi són, ens vam tornar a separar i cadascú va haver de marxar a un altre lloc a causa dels estudis que van elegir -va contestar, aixugant-de les llàgrimes amb la màniga del jersei.



Vaig estar una estona en silenci, després vaig agafar les mans del meu amic i li vaig dir:

-Leonardo, el valor d’una persona no està determinat per quants amics té o com de social és. Tots som únics i valuosos a la nostra pròpia manera, l'important és trobar aquelles persones amb qui estem a gust. Ets un noi compassiu, creatiu i divertit. No et mereixes culpabilitzar-te d’aquesta manera. A mi m’agrades…

-Tu creus? No ho dius per fer-me sentir millor?

-Saps que tenim en comú totes les persones? -vaig preguntar-li

-Què? -va contestar aixecant el cap.



-Que passi el que passi, passi el que passi, mai estarem sols.



El que va passar a continuació, si que no m’ho esperava. Va inclinar-se cap a mi i em va fer un petó.



Tot el que recordo a partir d’aquell moment és que vaig despertar-me al vagó. Una mica confusa, vaig fregar-me els ulls i vaig mirar al meu voltant, tot intentant comprendre què havia passat. Aleshores, vaig adonar-me. Tot havia estat un somni. I, sabeu què és el més curiós? Que en Leonardo també acabava de despertar-se i em mirava intentant trobar una explicació al que havia passat. Finalment, es va decidir i va dir:

-Què ha passat amb la Lluna?

Cap dels dos tenia resposta i, passats uns segons, ens vam abraçar. Per nosaltres, aquell somni havia estat molt real.



Vam passar la resta del trajecte agafats de les mans, el meu cap recolçat sobre la seva espatlla.



El viatge es va fer massa curt ja que, 30 minuts després,vam arribar a l´estació de Saragossa. Vam baixar del tren i vam abandonar junts l´estació sense pronunciar ni una sola paraula fins que, vaig adonar-me que en Leonardo es disposava a agafar un altre camí.



-Leonardo… -vaig xiuxiuejar

-Què? -va contestar tot aturant-se

-Vols acompanyar-me a la convenció?

-Ho dius de debò? -va preguntar, obrint els ulls com taronges

-Sí,necessitaré un gran fan del Samurai de la Lluna amb mi... i també un amic…

Va girar-se i va encaminar-se cap a mi. Em va abraçar per segon cop I vaig aprofitar per tornar-li el petó que m’havia fet al tren.



Així va ser com tots dos vam arribar junts a la convenció i ens ho vam passar genial durant tots els dies en què va durar. Finalment, en Leonardo tenia raó, la lluna pot unir dues ànimes que sense saber-ho són perfectes l'una per a l'altra.