Bé, com anava dient, m’acabava de comprar un bitllet per anar al Saló del Còmic de Saragossa i em disposava a seure a esperar l’arribada del tren. Va ser allà quan el vaig veure per primer cop, allí, al meu costat, recolzat a la paret. Un noi a qui no havia vist mai va captar la meva atenció. Al principi, no vaig saber per què, però mentre el mirava de reüll, un objecte a les seves mans va atreure la meva mirada: un còmic anomenat “El Samurai de la Lluna”. I direu: què té això d’estrany? Doncs, res, si aquest llibre et resulta desconegut, però el cas és que aquest còmic l’he escrit jo. El noi, en adonar-se que l’observava, em va mirar esperant una reacció per la meva part però, en veure la meva impassivitat, va continuar llegint. Va ser llavors quan, un soroll que s’apropava i la gent posant-se en moviment, em va fer saber que el tren estava a punt d’arribar a l’andana. Vaig deixar que baixessin els passatgers i, quan tot va quedar més tranquil, vaig agafar la meva maleta i vaig pujar al vagó on era el meu seient. Tot i que el vaig trobar de seguida, vaig trigar una estona a poder seure, perquè una senyora japonesa, que no parlava català, no entenia que s’havia equivocat de lloc. Així que, quan ja no sabia com fer-li entendre el seu error i estava a punt de donar-me per vençuda, va aparèixer el revisor i em va donar un cop de mà. Em vaig sentir com una imbècil… Ni anglès, ni res… un simple dit assenyalant el número de seient que apareixia al bitllet i un altre indicant el que hi havia a la butaca i tot aclarit! Per fi!
Una vegada col·locada la maleta al compartiment superior, vaig acomodar-me per al llarg viatge, mentre el tren es posava en moviment. En aquest mateix instant, vaig adonar-me de com n’estava, de cansada… Vaig mirar per la finestra. Sempre m’ha agradat. Potser és perquè em considero una mica artista. Per aquest motiu, no puc deixar passar l’ocasió d’admirar els graffittis pintats als murs de les rodalies de París. Malauradament, no havien passat ni deu minuts, quan els meus ulls van començar a tancar-se. Sabeu aquest instant en què estàs deixant enrere la consciència i entrant en un somni profund? Se’n diu “duerme vela” o una cosa així i, els artistes diuen que és el moment de màxima inspiració creativa, però, tornem a la meva història. Estava mig adormida, quan vaig tenir la sensació que hi havia algú que m’observava. Vaig obrir els ulls lentament i, sabeu qui hi havia assegut a la butaca del meu davant? No us ho creureu! El noi que estava llegint el meu còmic a l’estació d’Austerlitz abans de pujar al tren! En aquesta ocasió, em vaig permetre el luxe d’observar-lo atenta però dissimuladament. Era un noi alt i prim, amb els ulls blaus, llargues pestanyes i llavis molsuts. Anava vestit amb uns texans estripats i una dessuadora de color blau que l’afavoria molt. Vaig pensar que feia joc amb els seus ulls i que m’agradava el seu estil. No està malament, vaig pensar.
Quan les nostres mirades es van creuar, va somriure, deixant entreveure unes dents blanques i perfectes. Segur que ha portat brackets, vaig pensar, i és que, quan una n’ha portat, ho sap de seguida. Vaig baixar la mirada i vaig observar que continuava portant el meu llibre a les mans. Sincerament, em vaig sentir afalagada de veure algú que estava llegint la meva obra. Ens vam estar mirant una llarga estona sense que cap dels dos s’atrevís a trencar el gel. Em sentia una mica incòmoda… No sabia si presentar-me i dir-li que jo n’era l’autora. Era la primera vegada que coneixia algú que estigués llegint un dels meus còmics i no sabia si era adequat dir-li. No volia semblar arrogant. Mentre em perdia en els meus pensaments i intentava prendre una decisió, el noi va començar a parlar:
- Perdona… tu ets la Valentine Cristel, oi? -va preguntar
- Sí… ens coneixem…? -vaig respondre
Sense dir res més, el noi es va aixecar i, d’un salt, es va plantar davant meu, em va agafar la mà i va començar a estrènyer-la una vegada i una altra, movent-la amunt i avall, sense parar de dir-me quina il.lusió li feia conèixer-me i no sé quantes coses més, mentre jo m’anava posant més i més vermella. Suposo que devia adonar-se de la meva cara perquè de sobte va parar, es va posar seriós i va dir:
-Perdona el meu comportament, ho sento, què hauràs pensat de mi, és només que soc molt fan dels teus còmics. Que dic! El teu fan número 1! Mai hauria imaginat que et coneixeria i molt menys que et trobaria en un tren, asseguda davant meu! No et sembla al.lucinant?! Deu ser cosa del destí! Tu hi creus en el destí?
I va començar a parlotejar una altra vegada sense parar…
-Tranquil! No és res, és bo conèixer un fan de la meva feina -vaig dir-li sorpresa i emocionada, alhora que retirava dissimuladament la meva mà d’entre les seves.
Aleshores, va seure a la seva butaca i em va mirar fixament, com si hagués vist un fantasma. Em cau bé, aquest noi, vaig pensar, perquè els nois que em fan riure m’agraden i, amb aquest, em petava de riure, encara que intentava mostrar-me seriosa. La veritat és que, passada la sorpresa inicial, la situació era ben divertida i, aquesta vegada, vaig ser jo qui va trencar el gel.
- A veure, fan número 1, sembla que em coneixes força bé i ho saps tot sobre mi, així que parla’m de tu. Estem en desavantatge, no creus? -vaig dir-li
Va somriure i em vaig fixar que se li formaven dos clotets, un a cada costat de la comissura dels llavis. Ostres! Al meu pare i al meu germà també els passa. Potser per això, sempre he pensat que això és un bon senyal. Mentre pensava això, va començar a parlar. El seu nom era Leonardo, tenia 21 anys, era italià i estava estudiant Belles Arts a la Universitat de París, amb una beca Erasmus. Vaig pensar que era sorprenent, com vivint a la mateixa ciutat i, encara més, estudiant el mateix tots dos, no ens haguéssim conegut abans. De ben segur havíem d’haver coincidit en alguna de les classes, però, és clar, en un aula tan gran i amb tants companys, les probabilitats eren bastant petites. Mentre anava pensant tot això, va agafar la seva motxilla i, després de regirar durant uns breus instants, va treure una carpeta plena de papers amb il.lustracions. Em va mirar, em va semblar que dubtava però, finalment, me’ls va allargar i es va quedar mirant-me fixament. El vaig imitar i, mentre ens miràvem en silenci, no vaig poder deixar de sentir certa tendresa cap a aquell noi amb cara de nen que m’havia donat l’esborrany d’un còmic en el qual estava treballant, esperant la meva benedicció. Vaig abaixar els ulls i em vaig trobar amb unes vinyetes que contenien unes il.lustracions increïbles. Cada dibuix reflexava un traç polit i acurat.
-Tracta sobre un grup d'extraterrestres que arriben a una Terra completament destruïda, però amb supervivents. El problema és que no me’n surto amb els diàlegs… m’expresso millor amb les imatges que amb les paraules… -va dir, abaixant la mirada
-Doncs sembla mentida, perquè de parlar en saps una mica, no et sembla?
Va aixecar el cap ràpidament i es va quedar mirant-me, intentant averiguar si me n’estava enfotent d’ell però, quan els nostres ulls van coincidir, vam esclafir a riure tots dos alhora.
-Ostres! Per un moment he pensat que ho deies de debò! -va dir sense parar de riure
-I qui et diu que no és veritat? -li vaig contestar, intentant posar la meva cara més seriosa.
Va parar de riure de cop i jo no vaig poder més. Em queien les llàgrimes de tant riure.
-Va, sisplau, no te’n fotis…, això és molt important per a mi. Dona’m la teva sincera opinió, tant si és bona com dolenta. Venint de tu, l’acceptaré i, no et preocupis, no m’ho prendré malament -va dir amb resignació
-D’acord. Fora bromes -vaig contestar.
I, a continuació, vaig agafar els fulls i vaig passar la següent mitja hora llegint els diàlegs i admirant aquelles il.lustracions.
- Es diu “10 invasors, un objectiu” i és una història de ciència ficció, terror i suspens -va dir en veure que la lectura s’allargava massa.
-M’encanta! -vaig dir-li
-De veritat? No ho dius per dir, oi? No és per no decebrem, veritat? -va preguntar amb certa angoixa a la veu.
-De veritat. Paraula.
-Es podria millorar alguna cosa? No sé, crec que hi ha alguna cosa en els personatges que no m’acaba d’agradar…
-A veure, cada escriptor i cada il.lustrador tenen el seu estil, ja ho saps. Per tant, només et puc dir com ho hauria fet jo, però això no vol dir que sigui el més correcte. El que està bé per a mi, potser no ho està per a tu. Tot I així, si hagués de donar-te un consell…
-Sí, sisplau, valoro molt la teva opinió.
-D’acord. Doncs bé, jo evitaria posar tants diàlegs i em centraria més en les il.lustracions. Tens un do. No et calen paraules per transmetre el que vols.
-Moltes gràcies, de veritat, Valentine, em prendré el teu consell molt seriosament.
|
