Ja havien passat 4 hores des que vam començar el viatge i tots dos estàvem mirant el cel estrellat a través de la finestra. Sentia una sensació de tranquil.litat, serenitat i, sobretot,alegria. Em vaig fixar en el cel i vaig contemplar l’espectacle: era ple de constel.lacions majestuoses.



- Ostres! Però si és l'Ossa Major!

Potser hauria d'haver vigilat el meu volum, ja que vaig acabar despertant un home que era a la butaca del costat.



- T’agrada l'astronomia? - em va dir Leonardo.



- Molt! Des que vam començar a donar aquest tema a primària que me’n vaig enamorar is'ha acabat convertint en la meva assignatura favorita, després del dibuix, òbviament.



- Es nota bastant, ho demostres a les teves històries.



- La lluna sempre ha estat no només una font d'inspiració per a la meva feina, és a més una mena de companya a l'hora de realitzar el procés creatiu -va aclarir.



- Ah si? Jo sempre he vist la lluna com un símbol de romanticisme, com una energia astral capaç d'unir dues persones.



Va ser en aquell moment, que vaig descobrir que Leonardo, aquell noi misteriós i una mica impulsiu, tenia una altra virtut: la seva llàbia.

• Oh! No sabia que fossis tot un poeta Leonardo!
  
  Tu creus? Alguna vegada he presentat els meus poemes als meus companys de classe i deien que eren molt “cursis”… No ho sé… -va afegir abaixant el cap.

- Puc sentir-ne algun?

- No ho sé… em fa vergonya…

- Vaaaa, sisplau…

- Està bé, està bé, però no riguis.





De la seva motxilla va treure un quadern amb pinta de ser molt vell i va començar a recitar-me un dels seus poemes:



"El passat és un record

que ens acompanya cada dia,

com una ombra llarga i serena

que ens segueix allà on anem.





Els dies que ja han passat

semblen llunyans i oblidats,

però sempre hi ha quelcom que ens recorda

aquell temps que ja ha marxat.





Són les fotografies antigues,

les cançons que ens van emocionar,

les cartes que mai no van ser enviades

i els records que encara ens fan somiar.





El passat és una màgia

que ens transporta en el temps,

i ens fa reviure moments únics

que mai més tornaran.





Però el passat no ha mort,

encara viu dins de nosaltres,

com una llum que mai s'apaga,

una font de saviesa i de records.





Així que no oblidis el teu passat,

recorda'l amb afecte i respecte,

i segueix endavant amb valentia,

perquè el futur està per arribar.”



Durant uns segons tots al vagó vam restar en silenci.



- Valentine?

-Leonardo, què acabes de fer…? N’ets conscient?! Ha estat preciós!

-De veritat? -va dir avergonyit

- Per poc se´m salten les llàgrimes.



- Ets possiblement la primera persona, sense comptar la meva família, que diu això dels meus poemes.





Vaig posar la meva mà sobre la seva.



- Si consideres que els teus escrits són bons, t’ho has de creure. És important aprendre a acceptar les opinions alienes i les crítiques, però no has de deixar que et desmotivin.



- Tens tota la raó.





Al cap d´una estona va traure dues pastes de xocolata.



- Tens gana? -va preguntar oferint-me’n una

- Sí, moltes gràcies -vaig contestar acceptant-la

La pasta, de xocolata amb llet i encenalls de coco, tenia un gust exquisit.





Després, en Leonardo, em va preguntar:

- Digues, Valentine, em parlat molt de mi però, tu, què vols fer amb el teu futur?

-A què ve aquesta pregunta? Jo vull ser feliç amb el meu treball i amb la gent que estimo. No demano res més.



- Interessant resposta.





De sobte, vam començar a sentir com el tren augmentava la seva velocitat. Vaig treure el cap per la finestra per tal de veure el que estava passant i em vaig adonar que s'estava elevant cap al cel i anava en direcció cap a la lluna.



- Però…què està passant!?

- Crec que ho sé, però et semblarà una bogeria. Estem anant a la Lluna…

- Què???!!! Això és impossible!! -va exclamar



Abans que pogués respondre, ens havíem aturat. A través de la finestra, les vistes eren ben diferents de les últimes que havíem vist i, tot i que una mica espantats, vam decidir dirigir-nos a la porta per baixar a comprovar que tot allò no era un somni. En sortir vam poder apreciar el bell paisatge lunar, blanc i lluminós, des d’on es podien contemplar moltes estrelles i, en la distància, el nostre planeta, la Terra.



-Això… Això és preciós....



- És més que això...





Encara commocionats pel que estàvem vivint, vam estirar-nosa terra per gaudir de l’espectacle. A poc a poc, començava a notar una sensació de calor molt agradable, cosa ben estranya, sabent que la Lluna és un lloc força fred. En girar-me, vaig veure que la calor provenia de la mà d’en Leonardo, que estava reposant sobre la meva. Em vaig posar vermella, però no vaig fer res.Em sentia a gust amb aquella persona, com si la conegués de tota la vida. Vam passar les hores següents passejant per la superfície lunar, fent salts divertits gràcies a la nul.la gravetat del lloc i parlant sobre l'espai i el significat de la vida.



- Aquest dia està sent un dels millors de tota la meva vida i celebro poder compartir-lo amb tu, Leonardo. Gràcies per ser al meu costat -vaig dir-li mirant-lo als ulls

- No hi ha res que agrair. Sento el mateix -em va contestar



Tanmateix, malgrat la felicitat que sentíem en aquells moments, vam decidir que ja era hora de tornar a pujar al tren.