CAPÍTOL 3: APRENDRE A ESTIMAR



Ginger



No sabia on em portava, volia creure que a casa seva, però quelcom dins meu deixava aquesta bona esperança com a efímera. No podia desxifrar les seves expressions com sempre ho havia fet; l’alçada del costat dret del llavi, quan feia avenços que l’emocionaven; les arrugues al front, quan s’enfadava per perdre a l’UNO amb mi; el color vermell de les galtes, quan deia alguna cosa que l’avergonyia, però que li agradava. Ara la seva cara no mostrava expressions, era neutre, igual a la cara que posava quan jo requeia en males conductes.

• - On anem? Rhys si us plau, respon-me.

Va mantenir el silenci, aquell silenci que ofega, el que et deixa en tensió fins que una de les dues persones pronuncia una sola paraula. Tanmateix, no hi havia cap paraula a afegir, ho sabíem tot: el xantatge que li havia fet, la situació delicada en la qual ens trobàvem tant ell com jo, la incertesa cap als actes que venien a continuació, etc.



Rhys



Volia cridar, volia expressar tot el que sentia, però ni jo mateix ho sabia. El meu interior era com una pluja continua de pensaments, on cada gota que queia expressava un sentiment antagònic a l’anterior. Volia portar-la a casa, sabia que era un lloc on ella es podria sentir còmode. Volia portar-la a l’hospital, ja que sabia que era el millor per ella. Volia fugir d’aquella situació i no mirar enrere. Volia quedar-me allà i assegurar-me de què ella estigués bé.



Tota aquesta baralla de sentiments em creava una pressió al pit impossible d’apaivagar, aquella pressió al pit que només sentia quan em trobava a la vora del col·lapse. No em podia permetre enfonsar-me, tot el meu futur i el seu depenia de la meva decisió, simplement necessitava pensar. Sabia que no estava en les meves facultats per a prendre tal decisió, realment necessitava un cafè.



Ginger



Vam entrar en un bar al costat de l’estació de metro de Pyrénées, cosa que em va semblar estranya tenint en compte que era la una de la matinada. Feia temps que no anava a cap lloc per menjar, de fet, crec que feia més d’un any que no tenia el mateix menjar dia rere dia. Sempre la mateixa rutina: torrades amb ous i embotits acompanyat d’un cafè per esmorzar, pasta o llegums segons el dia per dinar i verdura per sopar. No em queixava, mai havia tingut cap problema amb el menjar, però sí que havia trobat a faltar algunes coses com el cafè. No ens deixaven prendre’l per motius mèdics, segons les seves explicacions.

• - Dos cafès amb llet i un tros del pastís de red velvet, si us plau- va demanar en Rhys.

Sabia que era el que m’agradava, ho havíem parlat alguna vegada al llarg de les nostres converses interminables a la nit. Els dos estàvem gairebé sempre esgotats, però sempre quedaven les ganes de continuar parlant l’un amb l’altre. Va ser gràcies a aquestes converses nocturnes que vaig poder descobrir com era ell, els seus gustos, les seves manies, la seva vida en general.



No podia viure sense la sopa, menys en l’hivern; li encantaven els dolços, en especial cuinar pastissos; no podia viure sense l’esport, encara que no tenia molt temps per dedicar-li; expressava l’amor amb contacte físic, les seves abraçades eren les millors; li encantava la poesia, fins i tot ell mateix n'escrivia; el seu únic amor havia estat el seu gos, el que sempre m’havia mort de ganes per conèixer.



Ell demanant el pastís que sabia que m’agradava m’havia portat mentalment a les nostres converses. No sabia per què sempre havia gaudit escoltant-lo parlar sobre tots aquests tòpics, podia quedar-me hores i hores fent-ho, era la meva zona de confort.



Rhys



Quan vaig veure-li la cara sabia que estava pensant exactament el mateix que jo, les nostres converses. Havia demanat aquell pastís perquè sabia després de les mil i una vegades que m’havia dit el tant que li agradava, igual que lo molt que trobava a faltar el cafè. Jo també m’havia teleportat a aquella habitació d’hospital on els dos ens miràvem per sota de la pell, ens miràvem les nostres ànimes.



Sabia que li agradava molt cuinar, encara que no li sortís del tot bé; no podia viure sense les gominoles, en especial aquelles amb forma de cervell; li agradava el cafè, però s’havia acostumat a la llet sola i no li desagradava; li apassionava el món de la medicina, de fet, havia estat el seu futur desitjat si no fos pel seu ingrés a l’hospital; no podia viure sense la dansa, encara que se n'avergonyia sempre que intentava veure-la ballar.



Era com si un pintor hagués fet el seu treball i hagués creat a la noia perfecta, amb el seu pinzell pintant les traces que la definien com a persona, les traces que m’havien enamorat.



Ginger



Vaig agafar part del tros de pastís i vaig començar a menjar-me’l mentre treia la nata de sobre del cafè, cosa que li va provocar un riure.

• - És veritat, se m’oblidava que no t'agrada la nata, té una textura tant…
  
  - … estranya. - vam dir els dos a la vegada.

No vam dir res més, simplement vam mirar-nos durant un temps que se sentia efímer i a l’hora interminable. No feien falta paraules, a vegades la comunicació no verbal pot dir més que lletres enllaçades entre elles. Les mans van fregar-se en un mil·límetre de distància gairebé inexistent, cap dels dos va treure-la, sinó que van anar ajuntant-se a poc a poc, fins que totes dues podien sentir la calor plena de l’altre.



Rhys



L’home a càrrec del bar va dir-nos que tancaven ja les portes, eren les quatre de la matinada. No sé com, però ens vam passar tres hores mirant-nos, tres hores reflexionant, tres hores tractant d’entendre’ns. Vam agafar les coses i vam anar cap a on sabia que havíem d’anar. Vaig caminar recte, amb ella del meu costat, fins a arribar davant de l’edifici.



Llàgrimes van amenaçar en sortir dels seus ulls, guanyant la batalla mentre queien per les seves galtes vermelloses. No vaig aguantar-ho, vaig deixar exterioritzar la meva pluja de sentiments.

• - Saps què sento per tu, els dos sabem que no és correcte, però, així i tot, em veig incapaç de controlar-ho. És per això que necessito fer-ho bé, necessito veure’t bé. T’estaré esperant, sempre ho faré, però ara mateix jo no soc el que necessites, el que necessites es troba darrere les portes d’aquest hospital. No dubtis mai a demanar-me ajuda si la necessites, però tampoc dubtis de què jo seré el primer a rebre’t en el moment que surtis per aquesta porta sent tu mateixa.

Ginger



Volia enfadar-me, volia cridar-li, volia tirar tot per cara, però no vaig poder fer res més que abraçar-lo. Necessitava aquella abraçada, necessitava el seu contacte per última vegada abans de dir-li adeu. No un adeu per sempre, sinó un a la persona que era en aquell moment.



Els meus peus vam caminar per si sols entrant per la porta de la unitat psiquiàtrica de l’hospital, deixant enrere l’últim contacte de les nostres mans amb els dits entrellaçats, l’últim contacte abans de la nostra vida desitjada.