F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Som instants (martmaes1)
INS Jaume Balmes (Barcelona)
Inici: Nosaltres a la lluna (Alice Kellen)
Ginger

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.


Capítol 1:  Gelabror eminent

Som instants

  1. Ginger





És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.



Segurament estareu esperant una història amb colors càlids, la bellesa de les quals treu un somriure a la gent que les llegeix, desitjant sent el o la protagonista. Aquelles històries on el noi deixa enrere els seus defectes i canvia per la noia, on les famílies oposades acaben canviant per l'amor entre dos fills, on les societats donen suport a tota mena d'amor; tanmateix, això no sol ser el cas.



Podríem dir que l'inici de la meva història té un punt màgic. La ciutat de l'amor a ple reflex de la lluna, el desig de la calor humana enfront del gèlid ambient que envoltava aquesta ciutat, la independència d'anar sola pel món buscant que presentaria el futur. En qualsevol cas, tot es veia diferent des de la meva perspectiva. Una ciutat fosca sense cap mena d'il·lusió, un fred que si no pas portava estimació deixava les extremitats al descobert sense resposta al tacte, una soledat causada per fantasmes interns que m'havien obligat a fugir de l'hospital a plena nit.



És clar que per poder entendre tot això s'hauria de posar en context tot el camí fet fins ara. Podria parlar des del principi, explicant l'embaràs no desitjat d'una noia de quinze anys amb el seu noviet de setze, o podria anar-me'n directament a la nit del meu ingrés a l'hospital feia exactament un any per depressió.



No m'agradaria culpar als meus pares del meu malestar, encara que ho hauria de fer. Es va crear la meva vida per a poder tallar la de dues altres persones. Mai he arribat a conèixer del tot als meus pares, però sé que tots dos tenien aspiracions que van ser esborrades amb la meva aparició. En qualsevol cas, m'agrada comprar aquesta situació amb algunes de quotidianes, com ara quan un professor esborra la pissarra d'una classe després d'acabar la seva explicació. En molts d'aquests casos, a la pissarra es queden trossos de retoladors o guixos, petits trossos que només alumnes com jo veiem per les nostres obsessions. Doncs crec que la vida dels meus pares és aquesta situació, on el dibuix de totes les seves aspiracions va ser esborrat amb el meu naixement, deixant petits trossos com a record d'aquestes aspiracions.



Aquests records d'una vida desitjada, però no adquirida és el que va portar al meu pare a refugiar-se en l'alcohol, arribant a punts de perdre la consciència dia rere dia. Alhora, la meva mare va ser presa dels seus propis pensaments, caient en una depressió cuidada a través de medicaments addictius.



És per això que no considero que hagi patit un fet que m'hagi fet entrar en un estat de tristesa perpetu, simplement mai he conegut la felicitat.



No puc recordar els Nadals on havia d'esperar inquieta l'arribada dels reis mags, ja que normalment passava les nits a l'hospital, ja fos pel mal estat del pare amb l'alcohol o pels intents de suïcidi de la mare. No puc recordar les estades al parc després de l'escola on els meus pares em veien jugar amb els meus amics, pel fet que era jo la que tornava sola ja amb quatre anys després que els meus pares comencessin a oblidar-se. No puc recordar les festes organitzades pels meus aniversaris, perquè mai n'he tingut cap.



Suposo que això m'ha fet més forta d'una manera o altra. La gent que perd la felicitat per esdeveniments puntuals recorden els sentiments alegres d'un passat. Però, com puc trobar a faltar un sentiment que mai he viscut?



Prefereixo no culpar els meus pares per no saber com sobresortir d'una situació que, encara que pugui ser complicada, se suposa que ha de ser la més feliç de qualsevol persona. No viuré amb rancor ni amb odi, més que res perquè el vuit que ocupa el meu pensament és més gran que tot això.



Sí, m'agrada com ho descric, el vuit. És això el que predomina en els meus pensaments. La societat està acostumada a una felicitat constant en totes les persones, fent diagnòstics mèdics, com ara la depressió, quan observen que una persona no conviu amb aquest tipus de sentiment. Jo no hi estic d'acord, no visc amb una constant tristesa, simplement m'he acostumat a no sentir res.



En tot cas, el meu estat aparentment trist des de l'exterior va portar al fet que m'ingressessin el dia del meu dissetè aniversari a la unitat psiquiàtrica d'un hospital per menors.



No puc destacar gaire d'aquesta experiència, de fet, podria dir que un any ingressada no ha servit per res més que per a tenir una dieta equilibrada. No podríem dir que el menjar hospitalari és d'allò més bo, però en comparació al que es cuinava a casa meva, eren plats gurmet.



Hi havia activitats terapèutiques amb la finalitat de curar el meu "trastorn mental", de tota manera només vaig acabar traient una bona cosa de l'experiència: perdre el contacte amb els meus pares. Hi havia vegades que m'arribava la sensació d'un petit sentiment d'angoixa a l'hora de veure com la resta d'ingressats tenien companyia a les hores de visita, però em passava per alt en el moment en el qual imaginava als meus pares venint a veure'm en aquell lloc.



Va arribar un moment, diria que un mes abans d'anar-me'n, en el qual sentia que les parets d'aquell lloc se'm venien a sobre com tones i tones de pedres. Em sentia asfixiada. Necessitava sortir.



És tot això el que em va portar a escapar-me en plena nit d'un dimarts 3 de gener, una vegada assolida la meva majoria d'edat.



No sabia on anar, la veritat és que no coneixia la ciutat d'ençà que l'hospital es trobava al centre de París i jo vivia a un poble bastant més al sud anomenat Bourges. Portava només la bata d'hospital com a abric a una temperatura de dos graus sota zero. El fred es reflectia en l'aspecte de la ciutat amb els vidres entelats dels cotxes, la neu que començava a caure, el silenci inhòspit dels carrers interromput per veus que s'escotaven des de l'interior de les cases, etc.



Enfocat d'una manera lúdica, podria dir que aquell escenari propi de novel·les d'Edgar Allan Poe, on un personatge diabòlic espera per espantar el protagonista en girar una cantonada, em recordava d'una manera metafòrica a la meva ànima. Tot silenciós. Cap persona al voltant. Cap intervenció. Només vuit.



Vaig observar un balcó on hi havia roba estesa per eixugar-se, encara que no sé si s'estaria secant o aquest pas congelant. Mai he estat una persona que roba, ni tan sols en els moments en els quals no he tingut ni per menjar. Això no obstant, aquesta situació era letal. No sobreviuria la nit amb aquesta baixa temperatura a no ser que m'abrigués, per això vaig agafar part d'aquella roba estesa a un balcó de primera planta. Devia ser d'un home gran, els pantalons eren dos túnels i les meves cames semblaven petits pals en comparació, però almenys abrigaven.



Caminava pels carrers a les tres de la matinada, sense cap direcció, simplement respirant l'aire gèlid que havia necessitat des de feia molt temps. Els carrers estaven decorats amb llums de Nadal, era l'època, encara que a aquestes hores de la nit ja s'havien apagat, noves lleis de consum suposo.



Vaig arribar a l'estació de metro que havia vist de lluny i vaig decidir entrar. No sabia què faria, on aniria, amb quins diners, sols volia escapar d'aquella ciutat.



Només hi havia tres persones contades en tota l'estació, era massa d'hora i a la vegada massa tard. Era aquell moment de la nit on si es tornava cap a casa era excessivament tard, mentre que si es marxava d'ella era excessivament d’hora, una complexitat temporal.



El tren va trigar uns quinze minuts a arribar, els horaris canviaven a la nit. A l'hora de pujar, vaig poder escollir lloc entre gairebé un tren vuit. No solia passar això, i menys a la ciutat de París, lloc on gairebé tothom agafa el tren o metro per a moure's. Em va agradar la sensació, com de llibertat, d'independència. Encara que soni molt extremat, aquella era la primera decisió que prenia per mi mateixa des de feia un any. Allà dins era un pacient més, sense veu pròpia, on tothom decidia per mi: metges, infermers, psicòlegs, etc. O sigui que sí, vaig sentir una alliberació en aquell moment només pel fet de poder escollir on m'asseuria.



Entre tot el vagó vuit, vaig asseure'm al costat d'una finestra per a poder veure el paisatge, ja que en algun moment el tren sortia a l'exterior i era relaxant observar la vista.



Com si tots els cels s'haguessin posat d'acord, just en el moment en què el tren tancava les portes, un noi va entrar per la porta del vagó on em trobava i va asseure's just davant meu.



Era un noi alt, amb cabell negre i rinxolat, vestit tot de blau i amb una motxilla blanca a les mans. No vaig voler fixar-m'hi molt, per això vaig aguantar la meva vista clavada al vidre. Així i tot, vaig sentir la seva mirada fixa en mi, d'una manera molt descarada, quasi que gairebé em va fer nosa.

  • Ginger? Ets tu? - va dir el noi amb una veu familiar.




Vaig rotar el cap a la seva direcció i vaig veure de qui es tractava. Era en Rhys, l'estudiant de segon d'infermeria que feia pràctiques a la unitat de psiquiatria infantil de l'hospital. Sí, és exactament el que heu pensat, la unitat on em trobava jo.



L'havia feta bona.

 
martmaes1 | Inici: Nosaltres a la lluna
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]