CAPÍTOL 2: FUGIR PER SOBREVIURE



Rhys



No sabia exactament com sentir-me en aquell moment; de fet, de tantes coses que el meu cos va experimentar en veure-la no sabria triar-ne una. Ràbia era una, segur, havíem passat tot el dia buscant-la, estàvem tots molt preocupats. Tristor, ja no només per l'aspecte físic de malalta que mostrava, sinó per la història que tenia enrere, història que em sabia a la perfecció. Empatia, encara que em costi acceptar-ho, la podia entendre.



Vaig preferir que no s'adonés de la meva tempesta d'emocions, fingint una postura madura que m'obligava a portar la situació de la millor manera possible.

• - Ginger, que fas aquí? Hem estat buscant-te al llarg de tot el dia, estàvem molt preocupats.

No vaig mentir, de fet, estava parlant més individualment. Pensar que li podia haver passat quelcom m'havia accelerat el batec del cor mentre el sol feia el seu recorregut. M'avergonyia, clar que m'avergonyia; tanmateix, no volia reprimir-ho. No era el que es podia anomenar "políticament correcte" tenir aquesta preocupació per una pacient en especial, més sabent la motxilla plena de problemes que portava ella. Però, no sé ni com ni per què, ella treia aquesta curiositat del meu fons que em semblava irresistible.



Es podria comparar amb els sopars de Nadal, allà on la mare no para de treure menjar, encara que tothom insisteixi en lo tips que estan, malgrat que continuen menjant tot el que se'ls hi posa al plat. Et trobes en aquella situació, saps que no hauries de menjar més, sempre hi ha la probabilitat de què senti malament tanta xocolata, però d'una manera o altre, és impossible resistir-se.



No dic que la Ginger sigui un tros de xocolata esperant a ser menjat a la taula de Nadal, però sí que ha despertat en un sentiment en mi que poca gent sap crear: curiositat.



És clar que això no ho sap ningú, no m'anava a arriscar a perdre la plaça en un dels millors hospitals de París. Després de tot el que em va costar poder entrar, res podria arriscar o posar en joc la meva plaça, la plaça que m'asseguraria el futur que sempre he somiat com a infermer psiquiàtric.

• - Si us plau, Rhys, necessito sortir d'aquí, saps que m'estic asfixiant, ho saps.

Ho havíem parlat infinites vegades, com ella volia sortir d'allà, però ho necessitava, no estava bé com per estar sola. No formava part dels pacients amb alta vigilància per risc d'autòlisi, això no obstant, jo intentava assegurar-me de què es trobava bé, sempre.



La confiança no va ser instantània, va requerir el seu temps. Al principi, quan vam arribar els dos, ella com a pacient i jo com a estudiant, tot era molt fred i distant. Ella va ser la primera pacient que em van assignar, però no de forma seriosa, era un simple estudiant, sinó per a fer-li companyia.



Suposo que va ser el fet d'explicar-li els meus pensaments i les meves emocions el que va fer que els dos ens obríssim com dos contes que es llegeixen mútuament. No volia, de veritat que no, però se'm va fer impossible veure-la com una pacient, no podia. Ens enteníem de manera diferent, podíem expressar-nos sense cap tabú.

• - Ginger, ho hem parlat, no pots anar-te'n, necessites l'ajuda que tu mateixa estàs impedint que et donem. No vull que ho sentis com una presó, ho saps, però no pots estar divagant pels carrers de nit sense on anar.
  
  - Doncs ajuda'm, si us plau Rhys, deixa'm quedar-me amb tu un temps, si torno allà sí que no podré continuar.

Realment no sabia si assimilar aquest comentari com una amenaça o com un simple crit d'auxili. Què anava a fer? No es deixaria tornar a l'hospital, la coneixia, sabia que faria tot el possible per no fer-ho i, en cas de no aconseguir-ho, de tornar-se a escapar. És el que es diu, un no es cura si realment no vol. Tampoc podia dur-la a casa meva, oi?



No, absolutament no, era una bogeria. En primer lloc perquè aniria contra les normes, acollir una pacient buscada per l'hospital em podia portar problemes seriosos. En segon lloc perquè no sabia si és el que volia fer.

• - No puc Ginger, has de tornar a l'hospital.
  
  - No ho faré, no penso fer-ho, prefereixo desaparèixer.

Ginger



Sé que no estava bé el que estava fent, era un xantatge molt maliciós; tanmateix, una veu dins meva deia que era el que havia de fer per sobresortir la situació. És aquella veu que en els pitjors moments diu a un mateix les coses que més ganes es té de fer, però a la vegada les més dolentes. Poder ser capaç de callar-la és un procés que requereix molta pràctica i voluntat.



No vull que se'm malinterpreti, clar que sabia que necessitava ajuda. Tenir un problema com la depressió no ennuvola els sentits i els pensaments, simplement els fa més freds, més negres, més irreals. No creus que puguis sentir realment felicitat, no penses en les coses boniques que et poden passar, sinó que un se centra en la tristor que provoca el sentiment de nostàlgia envers els records feliços.



A l'hospital fomenten l'expressió com a base de la cura, on exterioritzar el que se sent o es pensa pogués ajudar. En el meu cas, només havia pogut aconseguir-ho amb el Rhys, l'única persona que m'havia fet arribar aquella confiança palpable. Poques vegades la sents, aquella confiança amb una persona que et fa sentir escoltada, on saps que pots escriure la teva història, amb la veu com a la tinta de les paraules, mentre aquella persona la segueix amb els ulls i la resta dels sentits.



Vaig veure'l en un combat intern, on es debatien el costat racional i irracional. El primer li deia que no ho fes, no podia ajudar-me a mentir a tothom que només intentava ajudar-me. El segon li deia que és el que realment volia, o almenys espero que fos el que pensava.



Va aixecar-se del seient i va marxar tot seguit de deixar anar una paraula que va destensar tots els músculs del meu cos en un instant: - Segueix-me.