Aquí seguisc contant-li a un full la meua vida. Pincelant lletres com si fora un pintor. Expressant una biografia com si fora una persona important. Creint que eixiré d´aquesta com si fora el protagonista d´una història. Però seguisc com una persona que vol que es faça justícia. La mateixa justícia que demane la impregnaré en aquest full.



Abans de contar el meu encarcerament, he de comentar la meua revolta.







Immediatament vaig anar a la casa d´Ern. La família burgesa vivia en una parcel·la molt gran abans d´entrar a Tiverton. Et podies confondre amb el seu camí i el de la ciutat perquè eren quasi iguals. Es trobava a la dreta del camí de la ciutat i estava envoltat per uns arbres frondoso de gran fusta i verdes fulles. Es podia apreciar la humitat dels arbres. Quan arribaves a la porta de color negre, que separava el camí de la parcel·la, hi havia dos murs blancs que rodaven el palau. En aquell espai estava jo amb els meus 16 anys intentant fer una revolta. Vaig tocar el timbre i va contestar el seu majordom.



-Qui és?-.



-Soc l´amic d´Ern, hem quedat per fer un treball-.



-Espera un moment-.



En aquell instant es van obrir les portes i vaig entrar. Tothom estava treballant ja bé fora al jardí, a la cuina, a les habitacions…

El majordom em va acompanyar a l´habitació d´Ern i em va dir que ell encara no havia arribat a la casa. Hauria de pensar com hauria de convencer-li, però la cosa més important de totes seria com reaccionaria al vore al seu rival.



Eren les 18:00 quan s´escoltà obrir-se la porta. Estava un poc nerviós. Ja estava dins la casa. Va pujar l´escalera i quan va obrir la porta de l´habitació no va trobar res sospitós. Jo estava amagat darrere de la porta i el vaig retindre tapant-li la boca i dient-li que no cridara.



-No crides, deixa´m explicar-te una cosa-.



-Ghhh, mmmmh, MMMMMMH-.



-Ah, que no pots parlar. No crides-.



-Mmmh-.



Al moment de separar la mà de la boca va començar a cridar.



-Aaaaaaah. Ajuda, hi ha un home en la meua habitació que vol fer-me coses malvades-.



-Però no t´he dit que no cridares?- tapant-li altra vegada la boca-. Ara mateix estàs dient que estem practicant una obra de teatre i que no passa res, o si no li dic açò que em vas dir de petit sobre que t´agraden els homes- destapant-li la boca-.



De petits, un dia, Ern em va acompanyar a un racó llunyà d´on jugàvem i deia que volia ser la meua parella. Jo li vaig dir que no ho volia i ell es va decepcionar molt.



-No, no, per favor. Molt bé- ara dirigint-se al majordom-. No passa res, estem treballant una obra de teatre- ara dirigint-se a mí-. Ja està, què vols?-.



-Vull que li digues al teu pare que escolte als seus treballadors-.

-Què? Tot açò per això? Has vingut a la meua casa, em tapes la boca i tot el que vols dir-me és que el meu pare escolte als morts de fams?-.



-Que siga l´última vegada que digues mort de fam a algú. Està clar? Si no ho fas, ja saps el que passa- mirant-li molt seriosament-.



-D´acord, tampoc és per a posar-se així. Però ara, seriosament, què se suposa que he de dir al meu pare? Que els escolte?-.



-Has de dir-li que si vol tindre major producció hauria de pagar més diners als treballadors, que si no fora per ells no en guanyaria gens. Has de dir-li que si tu fores ell pujaries els sous de cadascú d´ells-.



-Ja està? En quin món vius tu? Creus que per dir açò al meu pare reaccionarà i deixarà de fer el que ha estat fent durant vint anys? Ell sap bastant bé què està fent. A més a més, el món no funciona com el planteges. Si puges els diners dels treballadors te´n demanaran més, fins i tot un horari més reduït. El que s´ha de fer és que s´adonen qui és l´amo i qui és el que ha de respectar a l´amo-.



-Ara comprenc per què t´anomenen Ern el Descabellat-.



-Això diuen de mi els fills de… S´enteraran del que és bo. Per totes aquestes coses un home ha d´utilitzar la mà-.



-La mà? Com que la mà?-.



-Emprear la força i sobretot al teu amic Paul. Des qué vas amb ell vols ser el justicier del món i el que fas és causar problemes-.



-Espere que et podrisques-.



En aquell moment vam tirar-nos a terra pegant-nos. Després va vindre el majordom.



-Què esteu fent?-.



-Res, practicant la nostra escena- va dir Ern-.



Vaig acabar el dia amb blausi vaig anar a ma casa plorant. Estava la meua mare esperant-me amb el dinar i li ho vaig contar tot. Era una necessitat fer-ho. No puc fer açòsense compartir la meua situació. És com estar buit o, pitjor, estar amb una mala sensació dins teu.



-Per què plores, petit meu?- sempre amb la seua veu calmada-.



-Què faries per salvar-me si em volgueren explotar en una fàbrica?-.



-Com? Què dius? Conta´m el que t´ocorre-.



Li ho vaig dir tot el que em va passar fins aquell moment.



-Una bona amistat, eh?- va dir la meua mare-.El que estàs fent està molt bé, petit meu, però tu sols amb 16 anys, que estàs començant a ser un home, és molt complicat canviar el món. Vols que et done un consell?-.



-Sí-.



-Mai deixes fugir el desig de fer un món millor. Persones com tu el canvien, però és massa prompte. Primer has d´analitzar a la societat i com he dit encara eres un jove homenot-.



Vaig reflexionar durant un moment.



-Ara dina, que has d´estar fort per enfrontar el dia que t´espera demà-.



Vaig dinar i a això de les 22:00 hores, va entrar el meu pare. Ma mare li ho va contar tot i després va vindre al costat meu.



-M´agrada el que estàs fent, però crec que és l´espai idoni per comentar-te per a qui estic treballant abans que açò vaja a més- va fer una pausa-. Sóc conscient del que estic fent, però si m´ha sorgit aquesta oportunitat he d´aprofitar-la. Estic treballant en la reforma de la fàbrica de Tiverton-.



-Com? Tu eres el que em va donar aqueixos llibres. No se suposava que vas ser l´amic de Voltaire. No et va comentar res-.



-Sí, però hem de menjar. Si ha eixit aquesta faena, he de fer-la-.



-La persona en què confie i no està de part meua-.



-Sí que estic de part teua però, com he dit, hem de menjar-un poc alterat-. Punt i pilota-.



Estava destrossat. No sols no podia fer res, sinó que el meua pare treballava per a un home cruel. El dia següent, els treballadors no van anar a la faena però no pels meus actes sinó perquè s´estava fent la reforma de la fàbrica. Quan vaig anar tothom, inclòs Paul, estaven emprengats.



-Tu què et penses, que pots jugar amb les vides de la resta de persones que confien en tu? Sabem que no podem treballar i no és per fer la revolta. És per la reforma. Així que no ens fan gens de cas- va dir Paul-.



-No, jo volia…-.



-Jo volia, jo volia, tu no volies res. Tu volies jugar perquè encara eres un xiquet. Ja m´ho deia ma mare, que una persona en què ho pots confiar, prompte, res de bo has d´esperar-.



-Paul, soc el teu amic. No em coneixes? Som amics des dels set anys-.



-No, ho sent, espere que et vaja la vida bé, al igual que el teu pare en la reforma, però amb mi no comptes per a res més. Adeu amic-.



I se´n va anar. Estava destrossat. Va ser aquell dia quan em vaig adonar què era la vida. La gent es mou pels diners i per moltes ajudes que oferisques és complicat eixir bé.



Jo vaig seguir la meua trajectòria en la vida. De Paul no vaig saber res. Vaig estudiar política a la Universitat de Londres. La reforma de la fàbrica va acabar i el meu pare va fer una altra fàbrica. La veritat és que des que vaig allunyar-me de fer justícia tot em va anar bé, però jo volia fer justícia. Encara faltava temps.



Era 1816, feia un any de la caiguda de Napoleó. Aquell home deia que volia terminar el resultat de la Revolució Francesa però va ser un dictador com la resta. No era un il·lustrat. Jo estava fent un doctorat de política en la universitat. Estavem comparant, la política de Napoleó i contrastant-la amb la d´Anglaterra. El consulat vitalici de Napoleó enfront de la monarquía constitucional que manava a Anglaterra. Uns pensaven una cosa i uns altres una altra. Jo plasmava un ideal distint a tantes opinions, jo estava amb un govern amb soberania nacional. La majoria deia que la monarquia constitucional era la millor que havia existit, però estava incompleta. La democràcia era açò que defenia. Que no hi haguera descriminació, que hi haguera igualtats socials, legals i de gènere .



Em vaig presentar a alguns debats de la universitat. Vaig guanyar molts premis i en la universitat era molt conegut. El meu mestre em va dir que fora el portaveu d´un partit polític que ell mateix havia format. Les idees que tenia coincidien amb les meues.



Malgrat la bona oportunitat, l´any 1820 el meu pare va morir de càncer de pulmó. Sols estava ma mare amb 64 anys a la casa. Com al partit, les coses van exir bé, vaig guanyar diners suficients per comprar-me una casa. Ma mare es va allotjar prop de Londres, on estudiava.



En el 1825 ja érem un partit polític consolidat, que guanyava escons en les eleccions. El meu mestre era secretari general del partit. Érem criticats pels poderosos i teníem el suport del poble. A Tiverton vam guanyar el territori en les eleccions estatals. Jo vaig fer campanya i un dia em vaig acostar al barri del meu antic amic. Allí estava, parlant amb uns col·legues seus del vecindari. No vaig tindre el valor de parlar amb ell. Finalment, ell em va vore. Em vaig amagar però em va trobar. Ens véiem l´u amb l´altre. Fixant-nos en la gestualitat. Veient-nos els ulls i amb aquella escena ens vam abraçar. Entre plors i plors es distingia la conversa.



-Quant de temps, bon amic meu- va dir Ern plorant-. Perdó, perdó i perdó pel que et vaig fer i dir. Ho sent molt. Vaig ser un idiota-.



-No passa res- el vaig consolar-. Sols necessite que em concedisques temps per parlar amb una cervesa a la mà-.



-Seràs boig?- rient-se-. Clar. Anem a ma casa-.



No hi havia ningú a sa casa i podíem parlar tranquils. Ern em va contar tot el que li havia passat des dels 16 fins als 36 anys. Va formar una família amb els seus dos fills, Batnner i Misel i la seua dona, Tenny. Des del dia de la fallida revolta, en realitat havien canviat un poc les condicions de treball en la fàbrica. Feien 10 hores amb uns descans. Em vaig alegrar molt per Paul. Vam continuar parlant sobre el meu partit.



-Et et votaré en les eleccions estatals. Crec que vosaltres manarareu l´any que ve al congrés-.



-Molt d´optimisme tens, amic meu, però moltes gràcies- rient-me-.



Em vaig despedir d´Ern com si fora l´última vegada que ens voríem. Ell em va dir que algun dia m´ajudaria com jo li havia ajudat i me´n vaig anar.



No sé per què però la xarrada amb el meu amic va fer que s´encenga una font de llum. Feia molt de temps que no sentia açò. Sempre volia saber quan era el moment correcte per canviar el món, com deia ma mare, i era la sensació que havia experimentat.



Aquell mateix any tot va anar sobre rodes. Teníem gran part de les localitats estatals guanyades, però l´oposició també. Faltaven dos mesos per a les eleccions. Tots els partits es preparaven i feien discursos de patriotisme. El nostre partit no volia prometre, volia actuar. Defensàvem el sufragi universal, la divisió de poders, la igualtat social, l´ensenyança per a tothom, una economia lliure amb supervisió de l´Estat i sobretot treballs amb unes jornades fixes i justes per als treballadors.



Quan van passar els dos mesos, les eleccions es podien palpar en tota Anglaterra. Eren les 20:00 i encara no havien finalitzat de votar els diputats de la Cambra. Estàvem molt nerviosos tots. Les eleccions van culminar a les 21:00. Els partits estaven en les Secretaries. La nostra a Londres. Pel contrari, els portaveus havien de presentar-se a la Cambra per vore el resultat. Per supost, jo hi estava. La imatge del regidor de la Cambra es dirigia a vore els esperats resultats i nosaltres, que ja estàvem fora de les habitacions, miràvem el rostre del regidor posant els resultats en un llistat.



Els escons eren els determinants. El resultat va ser 125 escons per l´oposició. La resta de partits en sumaven 75 i el nostre partit no arribava als 10. Em vaig trobar estranyat pel resultat. Com podien haver sols 10 escons per al nostre partit? Era il·lògic, perquè havíem guanyat quasi totes les eleccions estatals. També em vaig adonar compte qué l´oposició no parava de fer rialletes. Tenia la sensació de certa corrupció en les votacions. Em vaig dirigir al regidor i li vaig dir:

-No pot ser que isquen aquests resultats si hi ha una meitat de la població que va votar-nos en les eleccions estatals-.



-Jo no vote, sols present els resultats-.



De sobte, la Cambra va cremar-se i els diputats van eixir, igual que els portaveus. Quan estàvem fora, els crits eren una massa de descontrol. Alguns homes van entrar amb garrafes d´aigua. Malgrat la situació, l'incendi es va controlar.



El llistat es va cremar, per tant havien desaparegut les proves del resultat de les eleccions, la qual cosa va fer que m´empresonarenacusat per provocar l´incendi. Creien que la meua ràbia per perdre les eleccions havia fet que agafara les espelms de la Cambra i cremara el llistat junt a la Cambra.



Per tot açò, estic aquí en la presó. Quaranta-nou dies, ni un dia més ni un dia menys. Crec que ara és el millor moment per comentar-vos que hui és la meua última vesprada en la presó. A les 21:00 moriré. Estic condemnat a mort. Aquesta és la miserable realitat. Ja sé per què escric el meu relat. És el meu testimoni que no serà llegit per ningú.







Pensava que anava a morir. Us preguntareu “Per què estàs parlant en passat?” i us diré “Sols és el principi del hui, d´una nova era”.





Estava ja en la plaça de la presó a punt de morir. Em van concedir unes paraules. Li vaig dir al cap de la presó.



-No sóc escriptor, però escric perquè quan escric em sent lliure. Si pots contar-li a un full els teus pensaments no és necesari disposar del tractament d´algú per consolar-te. Sempre volia ajudar a la gent i ara em volen assassinar per fer açò que no he fet. Sense judici em trobeu- dirigint-me a les persones de la presó, moltes de les quals estaven encarcerades injustament-. Per últim vull dir al meu amic Paul que no he tingut a una persona tan bona en tota ma vida com ell. L´estime. Erem dos xiquets…-.



Es va escoltar un soroll estrany. Parexia un bou recorrent tota la presó. De manera inesperada, un grup de persones van entrar a la plaça. Ells em van agafar, però Paul també estava ajudant-me a eixir.



-Et vaig dir que algun dia t´ajudaria i aquí em trobes-va dir Paul-.



Amb les persones que hi havia, vaig eixir de la presó sense que em reconegueren. Es van deixar la seua vida per salvar la meua. No volia l´assalt. Em dona por que tanta gent em defense perquè jo no he de tindre el poder. Vull una democràcia. A pesar de tot, agraisc tot el que han fet per mi. Actualment, estic en la casa de Paul. Ara he de lluitar per fer un bon país. Soc Maximilien Boirot i som el principi del hui.