Dia quaranta-huit en la presó. Concretament cinquanta-dos dies des del fet que em va posar dins de vint barrots dels qual ningú pot eixir. Fa una humitat insuportable. La poca llum que se m´atorga prové dels raigs del sol recorrent una petita finestra de la cel·la. Els aprofite per escriure perquè em sent lliure. No podeu creure com plasmar els teus pensaments en un full pot ajudar-te tant en l´obscuritat. Estic parlant en plural però no sé si algú les lligirà. La veritat, no sé si ho faig per contar-li la meua situació a la gent o si és per fer teràpia amb el meu subconscient. De totes maneres, no perd res intentant-ho.



No vull explicar, de sobte, l´acció penal per la qual he arribat a la presó. Tot al seu temps, malgrat el poc temps per a donar-li a algú aquest relat i eixir de la injustícia. Continuaré parlant des d´on deixí.







Quant m´agradava passar hores i hores pensant sobre el que deia Voltaire. Aquest home criticava a tots aquells qui els pareixia indignes la qual cosa era a molta gent. Els aristòcrates, els burgesos, els monarques i el clergat, tots eren fortaments atacats per François-Marie Aroute, més conegut com Voltaire. Era una persona que, a pesar de la seua classe social, que no li permitia tindre drets, va poder analitzar el món amb el temps que li donava a l´escriptura del seu pensament. Deia les coses tal i com eren. No es conformava amb els pilars que existien en la societat.



Dels burgesos deia que eren uns avariciosos que pensaven en ells mateixos i dels monarques deia que eren uns dèspotes i arrogants que volien sotmetre al món per a beneficiar-se de les vides dels no privilegiats. Per si fora poc, l´estament més perjudicat per les crítiques, va ser el clergat. La religió era la font de tota la ignorància i la intolerància. El cristianisme era la més absurda, ridícula i sagnant que havia infectat tot el món. Entre més protestes, li va dir al rei de Prusia que deixara la superstició si volia donar un bon llegat quan terminara la seua vida. En definitiva, tenia plens arguments per regalar al mon.



A part d´això defenia la justícia i la igualtat de drets universal. Al ser una persona de grans raonaments, volia que la raó i el coneixement científic substituïera a la creença absurda.



Per totes aquestes idees vaig considerar-me un il·lustrat com Voltaire. Sempre he vist la raó com la llum. Per açò, escriure actualment en la meua estança en la presó m´ha ajudat a sobreviure i vore entre tanta obscuritat.



Una vegada haver-me llegit els llibres que em va donar el meua pare, era el moment de preguntar-li.



-Pare, Pare, Pare- amb molta alegria-.On estàs? Ja estic en casa. En l´institut m´he terminat Candido. Cal ser boig per a creure que el món està organitzat per persones bones- amb una rialleta-.



-T´has terminat tots els llibres?- sorprès i observant com el seu fill posava tots els llibres en el seu escriptori-.



-Clar- molt satisfet del que havia près-. Hauries d´haver-me donat aquestos llibres abans. No sabia que eres amic d´un defensor del moviment il·lustrat tan atrevit- mirant al meu pare als seus ulls cansats de treballar-. Pare, conta´m, cóm el vas conéixer?-.



-És una llarga història, però la puc resumir. Tot va començar l´any 1728. Jo era un homenot de vint-i-dos anys disposat a ser arquitecte. Estava estudiant en la Universitat de Londres i un dia que estava per la facultad el vaig vore. Ell sempre estava en la biblioteca llegint llibres de…-.



-Un moment- vaig dir al meua pare per aclarir l´enteniment de la narració-. Voltaire estava a Anglaterra? Era de França, cóm va arribar? Quán? Per què?-.

-No m'has deixat acabar Maximilien-. va proseguir el meu pare-. Com anava dient, jo sempre el veia en la biblioteca llegint llibres de filosofia i altres de conts. Vaig esperar una setmana observant-lo fins que vaig atrevir-me a estar prop d´ell i li vaig dir: “Ho… Hola… Em puc posar aquí?” i ell em va respondre: “Clar i per cert no era necessari que esperares tants dies per preguntar-me. M´he adonat que estaves fixant-te en les mues lectures. Soc François Marie però tothom em coneix com Voltaire”. Li vaig dir, “Ho sent però tenia molta curiositat perquè sempre t´observava en la biblioteca, espere no haver-te molestat. Soc Thierry Boirot”-. Aquell dia va fluir tant la conversació que em va dir el que tu volies. Em va dir que havia sigut exiliat de França per dir les veritats del seu país i al voltant del món, el que succeïa. Tambè va mencionar que havia estat en la presó. El seu exili havia sigut en 1726 i ara estava a Londres estudiant la societat anglesa i llegint llibres del nostre país.



-Aaaah- aclarint el meu pensament-. Per tant, des de 1728 fins a la seua mort vas ser amic de Voltaire?-.



-Sí. En realitat se´n va anar uns anys després, però sempre vaig tindre un amic a França-. Molt bé, ara he de descansar perquè estic cansat de treballar en un projecte, la reforma d´una fàbrica.



Ara ja sabia bastant sobre una persona com jo: valenta, curiosa, defensora, raonada i interessada. Jo volia dir tot el que pensava i defensar els drets de persones com Paul. Volia cridar i demanar els nostres drets. Per fer-ho, amb l´edat de 16 anys que tenia, era molt complex, però jo volia que la gent m´escoltara o, millor dit, fer una revolta. Una cosa que als poderosos els provocara i que fora dolenta per a ells. La primera acció, hauria de ser per als burgesos i així ajudaria al meu amic a tindre millor vida laboral i que no treballara en condicions precàries. La segona, en faria una per l´Església i la tercera, que seria la repercusió de la segona, per als monarques. Seria una faena considerable, però amb l´esperança i l´espirit que caracteritza a un jove, com era jo, em veia capaç. Hauria de planejar una estratègia i un objectiu que seguir en la primera acció. Li vaig preguntar a Paul, quan vam coincidir, el meu plan i se´n va riure.



-Vinga home, no digues barbaritats- rient-se Paul-. Com supostament havies pensat que seria el teu plan?-.



-No ho sé, per açò t´estic interrogant. A vore, a un ric què és el que més li agrada?-.



-Maltractar als seus empleats o subdits-mirant cap a una ferida que tenia a la mà-.



-Ja…-.



-NO, ja no. Tu no saps quin és el dolor que patisc quan tinc una errada petita i el supervisor m´obliga a filar més i més ràpid fins fer-me ferides- amb ràbia-.



-El meu “ja” no era de coneixement del teu dolor, jo no sé res del teu dolor. Però tampoc de menyspreu com si el teu dolor fora poc. El que vull dir és que els burgesos volen maltractar per fer-se rics amb els esforços que feu els empleats. Per tant, el que més li agrada a un burgés és la seua riquesa. Saps per on vaig?-.



-No- rotundament-.



-Dic de quitar-li açò que és seu-.



-Robar-li?-.



-No, açò és massa complicat. Destruir-la-.



-Com?-.



-Una solució seria manifestant-se i no generar riqueses o cremar la fàbrica que li dona diners-.



-Però on treballaré jo després?- procupat-.



-Açò no ho he pensat… Cremar-la no, però… Aaaah- cabrejat-.No sé què fer-.



En aquell moment va passar una dona i un home. Ells, molts rics perquè tenien roba elegants, van dir-me:

-Xiquet, vols que cride a la policia per denunciar les maldats que t´està fent aquest mort de fam-.



En escoltar aquelles paraules li vaig cridar fortment:

-NO ESTÀ FENT MALDATS, ÉS EL MEU AMIC I A VOSALTRES HAURIEN DE PORTAR-VOS A LA POLICIA PER QUALIFICAR A UNA PERSONA DE MORT DE FAM QUAN SOU VOSALTRES QUI COMPREU ELS TEIXITS QUE ALTRES, MALTRACTATS HAN FET-.



Ells se'n van anar i jo li vaig plantejar un pla:

-Veus com et tracta la societat? Cal fer una revolta i explicar la vostra situació. Demà, dimarts a les 7:00 del matí els empleats i tu no treballareu, d´eixa manera imposareu les condicions laborales de la fàbrica. Què en penses?-.



-M´has animat. Tens tota la raó-.



Paul va anar a la seua casa i els va dir tot el que li havia dit als seus veins.Va convéncer a alguns, altres tenien por. Tot açò ho sé perquè vaig seguir a Paul i el vaig observar des de lluny. Tothom es va posar en un moment concret al voltant de Paul, negant-se, i vaig eixir jo, presentant-me i dient un discurs:

-Hola, soc Maximilien Boirot, l´amic de Paul. No soc dels privilegiats, però tampoc estic en una situació precària com la de vosaltres. No m´estic burlant ni molt menys. Soc un jove que vol canviar la vida de Paul. Sé que pareix còmic, però no ho és. Paul i supose que vosaltres haveu sofrit les condicions injustes de treball en la fàbrica tèxtil. Malgrat que tingau por és necessari fer-li vore al vostre amo que és… és un…- anava a dir una cosa molt impactant però em vaig contenir-. Vosaltres sabeu com és el vostre amo. Ara falta la vostra col·laboració en la revolta que Paul us ha comentat-.



Al moment tothom es va posar a riure.



-Com li anirem a imposar a l´amo del tèxtil de Tiverton, pare del descabellat fill Ern, que ens pose condicions laborals justes si ell és qui las posa?-.



-Jo era amic d´Ern quan érem petits, ara ja no. Puc convencer-li al fill i que covença al pare-.



Seguien rient-se. Jo vaig anar a la casa d´Ern i al dia següent va aparèixer la justícia durant tot aquell dimarts.







El que vaig dir a Ern i el que va succeir ho contaré quan tinga forces i energia. Vaig a dormir.