Mai t'has preguntat el “per què” de la vida? És una qüestió per a persones curioses i valentes. M´estic referint a per què existim? Per què respirem? Per què estàs llegint aquest relat sobre l´opinió del fill de l´amic d´un dels pensadors del moviment il·lustrat més importants del segle XVIII? Sí, sóc el fill de l´àmic de Voltaire i m´anomene Maximilien Boirot, però, reprenant l´última interrogació, vull mencionar que no estic parlant del destí. Parle de conéixer els misteris de l´univers. Parle de la raó. Parle de la justícia. Parle de la igualtat i llibertat. Parle de drets. Parle de ser persones humanes. Tot açò no són més que algunes de les coses que els pensadors il·lustrats (com Voltaire) volien veure en la societat del futur i jo he lluitat, lluite i lluitaré per què no siga un somni. Estic escrivint en uns fulls i la pols que hi ha en aquesta roïna presó i ara explicaré el “per què” d'aquest relat.









Vaig nàixer el 28 d´octubre de 1789, el mateix any de la revolució francesa, a Anglaterra, en una ciutat al sud-oest del país, el seu nom és Tiverton. Sobre Tirverton no vull detenir-me massa però cal comentar que s´afavorí de la indústria de la llana al voltant de la data del meu naixement. L´ambient de la meua casa es descrivia amb la meua mare molt alegre i simpàtica. En canvi, me'n recorde d’alguns dies de la meua infantesa (5-10 anys) que es trobava molt cansada de fer les feines de la casa, la qual cosa presenciava. Per altra banda, tenia al meu pare algunes setmanes molt ocupat i altres no tant ja que treballava com a arquitecte. Per aquell temps no sabia que havia sigut amic de Voltaire. Els meus pares em deixaven relacionar-me amb altres xiquets, com els meus amics Ern i Samuel, que estaven en el barri. Tots anaven ben vestits menys Paul. Paul portava una samarreta blanca amb tonalitats negres brutes i pantalons trencats marrons que podia mostrar parts de l´esquena. M´agradava molt anar amb Paul perquè li agradava fer carreres, investigar per un petit camp prop de la meua casa, entre moltes coses. Especialment investigar era la millor part del nostre temps junts.

Sempre em cridava l´atenció on vivia Paul perquè fugia ben prompte, a les 18:00 de la vespra, per anar-se´n a sa casa. Un dia li vaig preguntar on vivia i ell em va contestar que si volia anar. Jo vaig demanar permís als meus pares i van acceptar la petició. Ells pensaven que era un xiquet del barri però, quan seguí al meu àmic, era tot el contrari. Sa casa es situava als afores de la ciutat, les cases eren primes, brutes i el meu refinat olfacte presenciava un olor estrany. Per si fora poc hi havia homes que m´observaven com si no hagueren vist un xiquet en tota la seua vida. Em vaig espantar tant que vaig tornar a ma casa tremolant. Us podeu fer una idea de la classe social a què pertanyia.

Quan era ja un adolescent de 16 anys i estava estudiant per a tindre un lloc en la societat i viure ma vida, mantenia l´amistat amb Paul. Però en aquell temps no era com abans, ja que no ens trobàvem tant freqüentment. Les poques vegades que estàvem junts, tothom ens assenyalavan amb el dit. Deien: “ Mira quin parell va passejant, el mort de fam i el senyoret”. Això em posava tant furiós que els volia donar una forta pallissa. Uns dels que deien això eren Ern i Samuel que com podeu intuir, ja no eren amics meus. Mentres jo estudiava, Paul treballava a jornada completa en una fàbrica tèxtil de Tiverton. Jo observava les diferències socials entre el meu amic i jo, la qual cosa feia arribar-me al cap: “Per què ell no podia anar a l´escola? Per què les persones criticaven a dos amics? Per què un home ha de treballar en una fàbrica amb un amo que es dedica a tocar-se la panxa?”. Per a resoldre les meues incògnites vaig acudir a l´ajuda de mon pare ja que aquell dia ma mare no estava.

-Pare? Et puc comentar una coseta que em ronda pel cap?- sense molestar-li-.

-Un segon… Ja puc. Què volies?-.

-Te´n recordes de Paul? Ès el xiquet que em va invitar a sa casa-.

-Sí-.

-Perfecte. Doncs no us vaig dir on vivia. Ell viu als afores de la ciutat i diguem que la seua família no té molts diners, és a dir, és de classe obrera. Et dic tot açò perquè pels carrers la gent ens insulta… això m´afecta un poc. Vull preguntar-te per què ell no pot disposar de la vida que tenim nosaltres. Per què no es pot permetre roba neta o qualsevol necessitat humana?-.

- És clar- va dir molt segur- perquè no té diners suficients-.

- Ja, però el vertader “per què”no me l´has donat. No té diners per algun motiu i no és perquè no treballe, al contrari, treballa molt, des de les 7:00 fins a les 21:00-.

- Desgraciadament, l´època que ens ha tocat viure fa que aquell qui maneja el mon és qui té molts diners. D´aquesta manera pot controlar la gent que no en té tant i al teu amic li ha tocat ser el manipulat. Sempre ha funcionat així però ara els burgesos poden disposar del poder-.

- No creus que hauria de ser una decisió, no d´una persona que té diners, de tots els treballadors que estan jugant-se el seu cos, qui decidixen si volen ser controlats i manipulats?-.

- Pel que estàs dient, vull entregar-te una mena de coneixement d´un gran amic que ja ha mort. Em recordes a ell, amb la mateixa manera d´expressar-se, explicar-se, defensar els drets d´altres i la seua gestualitat. Agafa´ls i quan te´l termines parla m´hi-.

Des d´aquell moment tot va canviar. Vaig llegir molts llibres sobre un home conegut com Voltaire. La veritat és que coincidia amb els seus raonaments. Tot el que pasarà en davant serà conseqüència de tots aquestos llibres.





Crec que arriba algú a la cel·la. Demà continuaré.