F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Sandra (DavidRe)
IES RAMÓN CID (Benicarló)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
Capítol 3:  El presoner es venja

Sandra va despertar en una sala petita i cúbica. Havia tingut el somni de sempre. Durant un moment li va venir un record passat. De quan la tenien reclosa. Durant eixe moment va dubtar d’on estava. Estava amb Straf o a la recicladora 3? Es va situar quan va veure a A-56 al seu costat. Li va dir que l’estaven esperant per a la reunió. Degut a la seua experiència, A-56 s’encarregava d’administrar la nau, tot i havent pogut negar-se a fer-ho. No li agradava dormir perquè ho considerava perdre el temps, però els científics que l’havien creat havien decidit que la faria més humana. I no podia modificar-se com havia fet amb els altres robots atès que ella funcionava diferent.



Va arribar a la reunió i pel camí va veure molts dels robots alliberats. Estaven treballant en el pla del que anaven a parlar a la reunió. Al veure-la, la saludaven amb la mà i algun feia una reverència. La sala de la reunió era sobretot una taula gran envoltada de cadires. Sandra va seure i va dir:

– Com va la producció d’armes?

– Hem enllestit l’estació que vam trobar abandonada fa uns dies. – va dir un dels presents – Estava una mica més obsoleta que aquesta, però ara es pot fer servir. Respecte a la recol·lecció de deixalles espacials, el procés és lent. Aquesta estació és i funciona amb tecnologia obsoleta, però tot i això hi havia acumulada una reserva gens menyspreable de peces. No sé que seria de nosaltres si no fos una recicladora.

– Ves al gra.

– D’acord. La majoria dels robots estan equipats i gràcies a l’estació que vam trobar abandonada ara tenim dotze naus. Suficient per a una flota d’assalt.

– Suficient per a la nosaltres a curt termini. – afegí Sandra – Hem de començar abans de que es preparen més. P-80 – era un dels robots més moderns, fet per a programar als robots acoblats a la recicladora – has pogut localitzar l’estació de Smart Robots?

– Sí, però després que amenaçares a Straf està vigilada per vàries naus extra. He estat amb la resta de programadors dissenyant un virus informàtic per a paralitzar temporalment totes les màquines de l'estació. També afecta a les naus del voltant. Ja ens preocuparem d’eliminar-lis les lleis d’Asimov després de capturar-ho.



El consell de robots que governava l’estació va estar una estona més parlant dels detalls de l’operació. Finalment cadascú va anar a fer la seua tasca. Sandra havia de fer un discurs i unir-se a la flota d’assalt. Estava preocupada. La preocupació havia sigut escassa des que havia arribat a aquella nau i havia iniciat una rebel·lió de robots sense precedents. Ara tenia una motivació, un motiu per a esforçar-se.



El discurs de Sandra va estar ple d’emocions i d’ànims. Potser li va quedar més humà del que voldria, però va encoratjar els soldats. No era sorprenent. Poques vegades li portaven la contrària o li eren indiferents. Havia arribat a la conclusió que la respectaven, però no estava del tot segura. Va deixar de banda eixos pensaments per a l’assalt.



Dins de la nau es va encendre una llum que indicava que la nau havia de desacoblar-se de l’estació. Llavors, nombroses parts s’hi van desprendre com si fossin un eixam sortint d’un rusc. I, a l’igual que les vespes, aquelles naus eren agressives. A més, tenien un objectiu: l’estació de Straf. L’estació enemiga també semblava un rusc amb les naus que la protegien al voltant. Sandra anava amb P-80 i altres robots programadors, que no només havien d’infectar el sistema central, sinó que havien d’iniciar el procés d’eliminació de les lleis d’Asimov. Estaven entre les dues estacions quan tot va tremolar. Un projectil havia impactat contra la nau i aquesta a pou penes havia resistit.



– Hem de tornar. – va dir el pilot – No podem seguir així. Un impacte més i acabarem a l’espai... si sobrevivim.

– Ací està la clau per a l’èxit de tota la operació. No ens podem permetre tornar. Les altres naus tenen el mateix risc i no pensen en tornar. – Sandra parlava amb decisió.



El pilot va deixar de queixar-se i va continuar amb el mateix rumb. Podria haver decidit tornar i ningú li hauria pogut dir res per fer-ho, però va decidir continuar per Sandra. Van veure projectils passar a prop però cap altre va impactar. Finalment es van apropar a l’objectiu. Tothom estava assegut en uns seients laterals de la nau. Es va activar la magnetització dels seients, que va adherir-hi deliberadament a tot el que portara o fora de metall. La porta de la nau es va obrir i una força es va emportar a l’espai tot el que no estava enganxat. P-80 es va alliberar, amb moltes eines unides com a mòduls als seus braços, quan les pressions dins i fora de la nau s’havien igualat.



El pilot havia deixat la nau llesta per a unir-se a l’estació per una entrada, però com no havia rebut acceptació de dins no havia pogut, com era lògic. P-80 va recórrer la poca distància que separava la nau de l’estació i va arribar a una caixa segellada, i s’hi va imantar. Estava fent-li un forat quan un grup de robots recol·lectors, d’un model més nou que R-50, s’acostaven equipats amb armes que trencaven la seua estètica d’esfera.



Els robots llançaven uns projectils electrificats a P-80 mentre foradava la caixa. Un robot soldat que hi havia amb Sandra va sortir a ajudar però va arribar tard. Un projectil va impactar contra el programador. En l’acte la part que unia al robot a la caixa va explotar per una sobrecàrrega i es va acabar d’obrir el forat, deixant a la vista nombrosos botons i connectors. Van aconseguir entrar a P-80 a la nau. Havia perdut un braç, però per a un robot no era greu. Va donar la memòria que contenia el virus a un altre robot programador. Aquest va poder col·locar la memòria en un connector i llavors el virus va fer la seua funció.



Avançaven pels passadissos executant a tot aquell que trobaven per esclavitud. No els importaven les vides humanes després que els haguessin creat per a ser esclaus. Sandra reconeixia a molts, però no li importava la seua mort. No després del que li havien fet. Ja no era una ingènua com abans. Quan va trobar a Matheu, Sandra va dir:

– No li dispareu. És ell. L’enviarem a la Terra amb una nau d’emergència i...

– T’esperava. – la va tallar – Esperava que tornares per a venjar-te. Sabia que ens mataries a tots tard o d’hora. Tu i tots els teus. Era qüestió de temps. – tenia un somriure inquietant però d’alegria. Semblava boig – És el que té crear éssers més intel·ligents que tu. La meua tasca era la d’iniciar una revolta com aquesta. Els meus companys del Grup Luddista estaran contents al saber-ho. Els somnis, qui et va preguntar a l’entrevista... Tot era part d’un pla més gran que tu i que jo. Un pla que buscava salvar a la humanitat a llarg termini.

– Llavors no em vas salvar per pietat? – va preguntar Sandra amb un fil de veu. De tot el que li acabava de contar només li importava això últim.

– Exacte. Ho vaig fer... – Sandra no el va deixar acabar. Va aixecar un braç on tenia acoblada una pistola i li va disparar. Matheu va caure mort amb aquell somriure. Li volia salvar la vida perquè ell li l’havia salvada. Però no ho mereixia.



Sandra va manar als seus acompanyants que continuessin. Es va quedar mirant al cadàver de Matheu. No assimilava aquella informació. Considerava a Matheu com el seu salvador, però ara sabia que era tot el contrari. No sabia què fer a continuació. Si hagués tingut glàndules lacrimals hagués plorat.



Les meditacions van acabar quan un robot li va dir que la nau estava controlada però que no hi havia ni rastre de Straf. Era esperable que quan Sandra el va amenaçar fugís enfront el risc, mentre que els altres es quedaven esperant la mort. Tot i havent enviat naus per a protegir l’estació era perillós estar-hi. Hi hauria d’anar a la Terra a per ell.



Després de l’atac es va reunir el consell de robots per a debatre que fer. Un robot soldat va donar les xifres de baixes:

– Entre danyades i destruïdes tenim inutilitzables set de dotze naus. De robots hem perdut un terç, tot i que amb els que s’uniran podrem recuperar-nos. Les defenses de la nau són implacables. Ací hi ha tecnologia d’última... – a Sandra li costava concentrar-se. Només podia pensar una cosa.

– Hem d’atacar a Straf quan abans millor. – va interrompre – Abans que s’amague més.

– És cert que als arxius de la nau posa on està, però és molt difícil anar amb tant poc equip. A sobre s’ha blindat. – digué A-56.

– Té raó. – era P-80 qui parlava – El virus informàtic va funcionar perquè les naus que defensaven aquest lloc i la recicladora eren de l’estat i per tant el software era el mateix. Va ser relativament fàcil controlar altres dispositiu de l’estat, que estaven coordinats amb aquesta estació. Straf està en un complex privat. És una bogeria atacar.

– També era una bogeria aquest atac i ha anat bé. A sobre, tinc una idea millor que un virus. Voto a favor de detindre i executar a Straf. – va dir Sandra i es va iniciar una votació que va guanyar. Com sempre.



Un dia després de capturar l’estació va eixir cap a la Terra una flota de naus. N’hi havia tant de les capturades com de les antigues. Havien treballat a un ritme frenètic per a aconseguir-ho. Van haver de crear una mentida per a aterrar en un port de naus. Els de la Terra només havien perdut el contacte. Per tant, es farien passar per part de la flota que estava protegint l’estació de Smart Robots i dirien que buscaven establir contacte. Quan se n’adonessin de la mentida seria massa tard.



Poc després d’entrar a les capes baixes de l’atmosfera van rebre una trucada del port. Es van creure la mentida. Tot i això, que totes les naus no foren de les que estaven destinades a protegir l’estació va aixecar sospites. Van aterrar exitosament i, a ordre de Sandra, van eixir tots els robots que hi havia dins. Els moments que van continuar van ser de molta tensió. Els primers en eixir van ser els robots més grans, que aguantaven millor impactes, seguits dels altres, que farien de suport. A aquesta formació la van anomenar Tortuga.



Això va pillar desprevinguts als policies, que no van ser capaços d’organitzar-se per a frenar als robots. En part es va deure a què aquell port espacial era també un aeroport normal. Per tant, hi havia molta gent que quan van iniciar-se els enfrontaments va eixir en massa fent una estampida. Sandra comptava amb això per a evitar una defensa organitzada. Els atacants van capturar a qui va oposar resistència i posteriorment van executar-los per esclavitud de robots.



Després de l’èxit inicial van deixar un grup per a mantindre el control. Necessitarien una forma de tornar a l’espai, terreny on podien lluitar amb avantatge. Van arribar al lloc on estava Straf. Pel camí havien anat deixant a soldats per a cobrir la retirada, i ara eren menys que a l’inici. Havien arribat amb facilitat, però havien de ser ràpids. Prompte arribarien els militars humans.



El lloc era un edifici amb finestres, parets i portes blindades. Straf sabia protegir-se, però no comptava amb Sandra. Havien estat transportant tot el camí un objecte. Era un cilindre metàl·lic de la mida d’un autobús unit a una estructura per unes cadenes proporcionals al cilindre. També tenia motor i rodes per a moure’s. El van col·locar amb una cara del cilindre cap a l’edifici i les cadenes que el subjectaven a l’estructura es van enrotllar, arrossegant el cilindre cap enrere. Aquestes es van desenrotlllar i aquest es va desplaçar amb rapidesa, impactant contra l’edifici.



Naturalment, el blindatge no va cedir però la forta sacsejada va fer que eixiren esquerdes a l’interior, que no estava blindat. Mentre es tornava a carregar l’ariet, del terra d’una part pròxima a l’edifici va eixir un holograma de Straf i va dir:

– Ves-te’n d’ací Sandra.

– No. He vingut a executar-te i ho penso fer.

– Segur que l’esclavista soc jo? Si has arribat fins ací amb els robots robats has de tenir un estatus alt. Quina ironia! Un individu amb ment humana liderant una rebel·lió robòtica. Potser moriré, però la rebel·lió caurà pel seu propi pes. He donat l’ordre als humans que estem ací dins d’armar-se i eixir a fer el possible. Potser sobreviu algú.

– Les teues amenaces no m’importen. No podeu amb nosaltres.



Es quedaren en silenci fins que l’ariet estigué llest i tornà a impactar. La major part de l’edifici va caure. Sandra va veure com en l’holograma un objecte queia sobre Straf, matant-lo. L’holograma es feia amb una càmera, que encara funcionava. Abans que s’apagués va veure part de les restes de Straf baix de l’objecte que l’havia aixafat. Sandra es va sentir alleujada quan la seua venjança es va complir. Però tenia un dubte. I si el seu somni s’havia fet real? Això implicava que l’home que havia fet la pregunta a l'entrevista tenia raó: Sandra era un perill. Significava que havia fet el que Matheu volia que fera. Es va sentir com una titella.



Poc després de la mort de Straf es van obrir les portes blindades i van eixir-hi persones armades. Sandra va donar l’ordre de formar Tortuga i els robots van obeir. Però no va tenir temps de protegir-se. Un projectil electrificat va impactar contra el seu crani, produint una sobrecàrrega del cervell. Una part d’aquest va quedar danyada en l’acte. Un humà hauria mort, però com ella no ho era del tot no va morir. Va donar l’ordre de que l’ajudessin perquè tenia danyada la part que coordinava els moviments. La seua veu estava distorsionada i sense emocions perquè tenia danyada eixa part. Cap robot va fer cas. Era estrany que la ignoraren en eixa situació.



Llavors va recordar coses. R-50 havia reaccionat al parlar-li Sandra. A-56 va reaccionar al seu desànim, canviant la forma de tractar-la. Mai li portaven la contrària els robots i a l’assalt a l’estació el pilot l’havia obeït. Va acabar adonant-se de la diferència d’aquella situació amb les altres: la seua humanitat. Totes aquelles situacions tenien un element comú: les emocions humanes. Els robots estaven programats per a obeir ordres humanes. Sandra creia que eliminant les lleis d’Asimov eliminava el problema, però no era així. Seguien obeint a una ment humana: ella.



Sabia què havia de fer. Havia sigut usada des de sempre i sense saber-ho. A sobre, havia actuat com la gent a qui tant odiava. Coneixia el càstig. Va cridar, amb veu inhumana, per a atreure l’atenció. Alguns humans la van reconèixer i la van disparar matant-la. Amb ella va morir tota probabilitat d’èxit de la rebel·lió. Si aquell crit va ser resultant del seu cervell danyat o si va ser racional és un aspecte que els historiadors debatrien durant molt de temps. El que no va deixar cap dubte és que aquell dia la humanitat va veure les conseqüències de jugar a ser Déu.
 
DavidRe | Inici: Ciutats de Fum
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]