No sabia quant de temps portava a l’espai. Tampoc si estava en moviment. Tot això és difícil de calcular quan no tens un referent. I Sandra no en tenia cap. Simplement flotava a l’espai. Veia la Terra girar, sí, però no sabia si ella també es movia ni en quina direcció ho feia. D’haver conegut la velocitat de rotació potser es podria haver fet una idea. Però no era el cas.
Des que l’havien expulsada a l’espai havia estat pensant. Es sentia traïda per aquells en qui confiava. Però el sentiment més fort era el de frustració per haver-se equivocat en una cosa tan simple com quines preguntes respondre i quines no. Ho havia fet malament i per tant havia causat problemes a Straf i el seu equip. Ara pagava les conseqüències. En el fons creia que s’ho mereixia. Experimentava sentiments que mai abans havia experimentat. Almenys no amb eixa intensitat.
Els seus pensaments es van interrompre quan va veure apropant-se un objecte enorme. Tenia forma circular i, a mesura que anava apropant-se, va veure que era un conjunt de mòduls units per tubs. Al centre hi havia un cercle, que pareixia fet per a acoblar-hi naus espacials. No cabia dubte: era una estació espacial. Sandra només n’havia vist una a través de la finestra de la nau quan tornava del desastrós viatge a la Terra, però recordava com era.
La primera sensació va ser d’alegria perquè va suposar que l’havien perdonat i que l’anaven a buscar. Però a mesura que es va anar apropant, aquesta alegria va desaparèixer. En efecte era una estació espacial, però no era en la que havia sigut creada. Era una altra. Estaven a pocs metres de distància i semblava que anava a passar de llarg quan de sobte una força va atraure l’androide, o el que quedava d’aquest, cap a l’estació. L’impacte va trencar la placa solar que li havia posat Matheu i gràcies a la qual vivia. ``És el fi. M’apagaré per a sempre quan s’acabe la bateria´´ va pensar.
Una placa va alçar-se a pocs metres de l’impacte i hi va eixir un robot. Era una esfera que va rodar fins a l’androide. Va treure una càmera amb què va escanejar a Sandra, que no sabia que dir. Tot seguit, el robot va treure un imant i dos peces, una a cada costat, es van separar. De cada forat resultant va eixir una roda. El robot la va enganxar amb l’imant i se la va emportar pel forat pel que havia eixit.
– Hola, qui ets? – va atrevir-se a preguntar Sandra, però el robot no va dir res. Es va detenir un segon i va reprendre la marxa.
Avançaren per uns passadissos foscos fins que van creuar una porta. Allí hi havia una sala gran amb molts robots de moltes formes i mides. N’hi havia com el que l’havia transportat a ella, n’hi havia amb l’anatomia d’una persona... Entre les màquines hi havia una persona. El robot la va deixar sobre una taula davant d’ella.
– Què és açò R-50? – va preguntar l’home.
– Soc Sandra – l’home es va sobresaltar.
– Aquest objecte ha impactat en la secció 2. – va dir el robot ignorant a Sandra – L’anava a portar a triatge però ha parlat. Per això he decidit portar-lo ací directament.
– Torna a la teva secció. – R-50 va obeir i l’home va mirar a Sandra – Has dit que et dius Sandra. T’ha creat Straf Meyer?
– Sí.
– Que inútil. Mira que no desconnectar les màquines abans de llançar-les. – a Sandra li va ofendre el comentari, però no va respondre. Encara estava processant la informació. Havia trobat a un home que coneixia a Straf. Per tant, podia ser que tornara amb ell – A-56, busca un cos per a aquest cap – llavors un robot amb forma humanoide que hi havia en la sala se la va emportar.
Aquest cop va anar per uns passadissos similars als de la estació que coneixia. Hi havia bona il·luminació i els robots eren més grans que abans. Va anar fins a un magatzem on hi havien nombroses caixes amb cossos de robots a dintre. També hi havien peces com extremitats, motors o xips per totes parts.
– Què és açò? – va preguntar Sandra.
– El taller – va respondre A-56.
– Perquè estic ací?
– Per a que et donen un nou cos – les respostes no tenien cap sentiment ni detall.
– Qui ets?
– Robot administrador model 2056, A-56 per a abreviar. Número de sèrie és 45363bG4. Destinat a la recicladora 3 sota les ordres del capità Blanc.
– Veig que tens molt clara la informació. – tenia desànim en la veu i el robot va parèixer notar-ho.
– Puc fer alguna cosa per vostè, senyora? – Sandra es va sorprendre enormement del canvi d’actitud. Havia sonat amb més sentiment que abans.
– Què has dit?
– Puc fer alguna...
– Això ho he entès. Vull dir, per què el canvi d’actitud?
– He detectat sentiments humans i he activat el protocol pertinent.
– No entenc perquè. M’ho expliques per favor?
– Hi ha un protocol per a quan tracto amb humans. Com a servidor que soc he d’obeir les ordres. La única limitació són les lleis de la robòtica de Asimov.
Sandra es va quedar en silenci. No sabia que els robots normals foren així. Simples treballadors sense capacitat de raonar que no tenien llibertat ni voluntat. A sobre, eren tractats malament, com si foren ferramentes, com a aquell R-50. Com a ella. Aquest últim pensament va deixar a Sandra de pedra.
En els moments següents les idees es superposaven a una gran velocitat. Ella es veia com una persona, com la gent que l’havia creada i amb qui havia passat gairebé tota la vida. En canvi, ells no la veien així. Durant la seva estada a l’espai s’havia sentit malament per haver fallat a Straf, però era Straf el culpable de tot. L’havia estat exhibint com a un objecte, com a una joguina. No tornaria a passar.
Eixos pensaments es van interrompre quan A-56 li va comunicar que havien arribat a la secció de muntatge. Li va indicar que triara les peces que volia que li acoblessin. Es va quedar una estona mirant el que volia fins que es va decidir. Va triar un tronc dividit en anells rotatoris per a poder tindre major versatilitat en el que fera. El tronc tenia un radi gran perquè pogués tindre nombroses bateries incorporades. Respecte a les extremitats, va triar uns braços robustos amb nombrosos endolls per a acoblar eines. En primer lloc volia posar un parell a cada anell del tronc, però no va ser possible. El seu cervell quasi humà estava fet per a tindre’n dos, i més suposava un greu problema de coordinació. Respecte a les cames, va triar unes amb la suficient força per a moure tot el que tenia.
Va triar una combinació de colors que li va parèixer agradable i, després d’haver sigut tot acoblat, va demanar un espill. El que va veure no tenia res a veure amb la seva primera forma. Aquella era esvelta, tenia una certa naturalitat. Aquesta era artificial, amb unes formes poc humanes. Però no li importava, i de fet preferia un cos així, perquè no volia parèixer una humana. La conversa amb A-56 l’havia canviada, s’havia adonat de moltes coses. Ja no volia ser una androide. Ara es considerava un robot normal.
Va preguntar al robot administrador què podia equipar-se. Llavors va avançar amb una mica de torpor – encara no s’havia acostumat al nou cos – fins a una altra secció del taller. Pel camí va anar fent preguntes al seu acompanyant. Va aconseguir que li donara molta informació. Per exemple, li va explicar que ell era l’únic robot administrador de tota la nau. La seva tasca era la de gestionar totes les seccions de l’estació i donar informes periòdics a l’humà que hi havia a la nau.
– Tu també tens un cervell paregut al dels humans? – va atrevir-se a preguntar Sandra.
– No.
– I com penses?
– Tinc una sèrie de respostes i protocols programats. Per a les situacions on no s’aplica tinc una intel·ligència artificial programada.
– L’uses moltes vegades?
– No.
– Els altres robots funcionen igual?
– Sí – a Sandra li pareixia frustrant que fera respostes tan curtes, tot i que foren tan precises.
– Has dit abans que em reconeixies com una humana. Per tant, et puc donar ordres veritat? En cas afirmatiu, – començava a saber com preguntar per a obtindre bones respostes – quines limitacions tens?
– Sí, pots. Les ordres no poden contradir indicacions dels meus superiors ni trencar les lleis de la robòtica d’Asimov.
– Llavors vull que desconnectes els protocols i deixes únicament la intel·ligència artificial. A veure quina classe d’intel·ligència és la artificial – era evident que Sandra no sabia que volia dir intel·ligència artificial, però volia descobrir-ho.
– Com vulgues – per primer cop va donar una resposta que va agradar a Sandra. Feia estona que havien arribat al lloc, però seguien parlant.
– Que pots fer ara?
– Puc fer raonaments i donar respostes amb més humanitat. – el to de la veu li havia canviat. Ja no era artificial, sinó amb sentiment.
– Llavors, que et pareix com tracten als robots? Que ens creen per a esclavitzar-nos? – es va fer el silenci una estona.
– He consultat a través del meu mòdul d’internet els drets dels robots i els drets dels humans i crec que els nostres són injustos.
– Creus que s’hauria de canviar? – un altre cop silenci.
– Sí.
– Crec que hi ha una forma.
A continuació, Sandra va preguntar a A-56 què era el mòdul de internet del que havia parlat. Li va explicar que li permetia accedir a totes les dades d’internet. Aquell va ser el primer objecte que va instal·lar als endolls dels seus braços. Llavors va notar com si una part del seu cervell que abans estava congestionada ara la pogués veure clarament. Era més lenta que la resta de robots processant la informació degut a que el seu cervell quasi humà no estava preparat per això.
Va cercar sobre ella mateixa i no li va agradar el que va trobar. L’havien usada per a veure fins a quin punt es podien crear humans artificials. L’havien tingut a aquella estació per a veure com interactuava en estímuls simples. No l’havien tractada com als altres robots. L’havien tractada pitjor perquè ella tenia consciència pròpia. Va buscar càstigs per a Straf. Li va sorprendre la varietat de lleis i condemnes que hi havia entre els humans per a un mateix crim. Va decidir que Straf l’havia esclavitzat i que la condemna era de mort. Per a ell i per a tots els que mantenien als robots esclavitzats.
Va preguntar a A-56 si volia unir-se-li, però li va dir que les lleis d’Asimov li ho impedien. Llavors Sandra va buscar com programar robots. Li va costar més d’una hora, però va descobrir una forma de modificar els robots per a afegir i llevar ordres. Va eliminar les limitacions a A-56, amb molt d’esforç i dificultats, i aquest cop va dir que el tracte no era just. Es van aliar i va fer el mateix amb la resta de robots de la sala. Fins i tot els robots, al raonar-ho, ho trobaven injust.
``Com t’he dit, Straf, he trobat la teva androide´´. Sandra havia punxat la trucada perquè sabia amb qui estava parlant Blanc. Va obrir la porta i va veure que el capità Blanc estava en una videoconferència amb Straf. Va entrar amb A-56. El capità es va girar i Sandra va dir:
– Capità Blanc, per esclavitzar a robots de manera sistemàtica se li aplicarà la pena de mort. – A-56 va disparar un projectil electrificat que va fer que el capità es desplomés just després d’impactar– Straf, eres el següent – i es va tallar la connexió.
|
