Era aquella incertesa el que li provocava angoixa. L’havien fet perquè pensés com una persona, però mai li havien dit com pensava una. Només tenia sensacions que ella s’esforçava per interpretar. Diàriament li feien preguntes sobre el que pensava o el que creia. Ella s’esforçava per contestar el millor possible.



Tots els dies eren igual de monòtons: s’encenien els llums a la seva habitació, li feien preguntes o la desmuntaven per a fer-li alguna modificació i per la nit, ja dins de l’habitació, es tancaven els llums i s’adormia. I un altre colp el mateix somni. La vida a l’estació espacial era molt monòtona. Però un dia va succeir una cosa que va canviar la seva vida per a sempre.



Es va despertar com cada matí. El cap del seu món, Straf, li va dir que tenia coses importants de què parlar. A continuació van anar fins a la sala de converses, o almenys així l’anomenava ella, i es va asseure com sempre. Però aquell dia no hi havia preguntes per a ella. Straf va dir:

– Veuràs androide, he sigut nominat per al Premi Nobel pels meus estudis sobre tu i ha accedit a fer-me una entrevista una cadena molt coneguda. He pensat en portar-te perquè vegin el que tu, i per tant jo també, pots oferir. Et modificaran una mica per a tindre una estètica acceptable, no com ara, i se’t dirà un guió que hauràs de dir. – A continuació es va alçar i un grup de treballadors li va donar les indicacions del dia. L’havien de preparar per a l’entrevista.



Van desmuntar el seu cap de la resta del cos i van fer-li totes les modificacions que van poder. Deixaren el cap, amb el cervell activat, sobre una taula, de manera que ella podia veure el que feien els científics. Ella simplement no deia res i ells es limitaven a tractar-la com a un objecte més. Com si no estiguessin davant d’un ésser pensant.



No va veure el procés de modificacions, però el que va poder observar va ser el resultat abans que tornaren a acoblar-li el cos. En realitat no va poder veure’l perquè una peça de tela allargada es cenyia a aquest, remarcant la silueta. Del que sí que va adonar-se’n va ser que aquella nova forma s’assemblava més a la de les dones que havia vist que a la dels homes. Habitualment no tenia eixes diferències. Simplement li havien dit que eren irrellevants i que per a treballar amb ella era més útil una altra anatomia.



Passaren dos dies, amb les seves dues repeticions dels somnis corresponents, fins que per fi la entrevista va tindre lloc. Per a arribar al lloc l’androide muntar a un mòdul de l’estació espacial. Aquest tenia forma de cub i una mida moderada. La majoria de l’espai estava ocupat per unes poques fileres de seients. Diametralment oposat a la porta d’entrada hi havia la part del pilot. Bàsicament es tractava d’un seient una mica més luxós que els altres amb tot un panel de comandaments i un gran cristall davant de la cadira per a que hi pogués veure.



Quan es va asseure, unes barres de ferro encoixinades que hi havia a sobre dels seients van situar-se sobre els seus muscles. ``D’aquesta forma els passatgers no poden caure del seient amb qualsevol moviment brusc de la nau. És important perquè la nau pot perfectament volar de costat respecte a un centre de gravetat, de manera que la gent siga atreta amb molta força cap al que ells veuen com a dreta. En poques paraules estabilitza´´ li havia dit Matheu, un investigador que solia ser amable amb ella.



Tenia raó amb la importància d’aquelles barres perquè van fer la seva funció dos colps. L’androide mai havia vist la Terra de prop: només l’havia vist un parell de vegades des de l’estació espacial i havia sigut perquè li preguntessin la seva opinió. S’havia imaginat moltes vegades com devia ser. Just després de pensar-ho sempre acudia al cap la mateixa pregunta: és normal que tingui aquesta capacitat?. Però ara això era irrellevant en aquell moment. Els seus receptors olfactius – havien intentar fer que tingués els sentits humans – detectaven nombroses substàncies fins ara desconegudes per a ella. Estava emocionada de veure coses noves.



Va muntar per primera vegada en un vehicle amb rodes, que li digueren que s’anomenava autobús. Estava reservat per a portar als científics al plató on tindria lloc l’entrevista. Ho van fer tots excepte Straf, que va dir que l’autobús era per a subordinats i que ell, com a cap, mereixia un mitjà de transport millor o com a mínim individual. Finalment va llogar un cotxe per a ell i un treballador va fer de xofer.



Després d’una estona de camí van arribar a l’edifici de la entrevista. Després d’una sèrie d’esperes i de preparatius van indicar a l’androide que segués en una cadira del plató. La majoria de científics estaven asseguts a una grada juntament amb el públic.



Ella sabia què havia de dir i anaven a fer-li unes quantes preguntes com les que contestava a diari. Tot i que l’entrevista anava adreçada a Straf, ella també rebria unes poques preguntes. Notava una sensació que mai abans havia sentit. Era com d’inseguretat, com de no voler estar allí tot i que una part d’ella sabia que no tenien sentit, que tot anava a sortir, bé. O no? Aquests pensaments van desaparèixer quan l’entrevistadora va començar a parlar.



– Avui entrevistem a Straf Meyer, cofundador de la companyia Smart Robots i guanyador del Premi Nobel pel seu assoliment: fer un cervell humà en un laboratori però fet de metall. Per a començar, com va aconseguir arribar fins ací?

– Ha sigut un camí difícil, ple de dificultats. Tot va començar quan era jove. Amb uns companys de doctorat i amb una generosa inversió del meu pare vam poder crear Smart Robots. Gràcies a la meva magnífica participació, la companyia va sortir endavant i va arribar a ser el que és avui en dia.

– Quin era el seu objectiu?

– Sobretot volíem fer història amb avenços científics. De fet vaig ser jo qui va proposar la creació de Sandra. Bé, el nom el vam posar posteriorment, és clar. El que buscàvem amb aquest projecte era replicar el cervell humà però per a que fos funcional per a un androide. Per a això s’havien d’usar les peces que componen els robots. Va ser un repte que amb una petita ajuda del meu equip, que està entre el públic, – la càmera va enfocar a la part on estaven assegudes les persones mencionades – vaig poder aconseguir-ho.

– Crec que és un bon moment per a parlar amb Sandra, també coneguda com l’androide que pensa. Sandra, quin tipus d’emocions sents?

– Únicament puc sentir les emocions que em permet el meu cervell. Vosaltres els humans esteu condicionats per hormones. En canvi, jo estic limitada atès que jo no tinc eixa alteració. – deia la informació que li havien dit lletra per lletra, coma per coma – En la resta sí que penso igual: tinc els sentiments humans, els valors que m’han ensenyat...



– De veres tens valors? – va dir algú del públic – Perquè un robot no hauria de poder tindre’n. Al cap i a la fi, eventualment podeu decidir assassinar a la humanitat per haver-vos creat com a esclaus com a acte de alliberament. És més, segur que alguna vegada has pensat en assassinar persones, cert? – l’home va callar, esperant una resposta. La periodista havia avisat a seguretat i estaven a punt d’arribar quan Sandra va parlar.

– He tingut somnis. – va saltar-se el guió per primera vegada – Cada nit, quan les llums s’apaguen perdo la consciència i llavors veig les mateixes imatges totes les nits. Moltes màquines diferents, no només androides, ataquen a la gent d’un lloc. El lloc es pareix a aquesta ciutat, de fet. Tot i que podria ser-ne un altre semblant. No he estat en més llocs de la Terra. Però no vull matar persones, només vull ajudar a Straf i els seus científics a respondre preguntes.

– Ho heu vist? Ha dit que somia amb la destrucció d’una ciutat. Aquest robot és un perill – va ser l’últim que va dir abans que se’l emportaren els de seguretat. Es va crear un silenci a la sala que Sandra no va saber interpretar.



L’entrevistadora va posar fi a la entrevista, que era en directe, al·legant problemes tècnics. En el temps que va passar entre la fi de la entrevista i el moment de sortir del plató havia arribat un grup de periodistes que van començar a fer preguntes a Sandra, però aquesta anava envoltada de científics i no va poder ni escoltar els periodistes. En aquell moment estava confosa. Ella pensava que havia de respondre totes les preguntes que li feren, però no era així. A aqueixa confusió se li va afegir el fet que, per fi, havia pogut parlar d’aquell somni que tant la inquietava.



El pla era quedar-se uns quants dies en la ciutat i, aprofitant el costós viatge en nau, investigar la interacció de Sandra amb els objectes terrestres. Però en lloc d’això van tornar directament a l’estació espacial. Quan arribaren, van tancar-la a la sala i es van tancar els llums com totes les nits. El somni va tornar i, al despertar tenia uns cables enganxats a ella. Uns científics van entrar a la sala, van llevar-li els cables i van portar-la a la sala de reunions més gran que hi havia a l’estació.



Després d’interrogar a Sandra sobre el somni, van començar a parlar sobre què fer. Ella va presenciar tot sense que paressin atenció en ella, com era habitual. Per fi va descobrir el seu error: havia de contestar únicament a les preguntes de l’entrevistadora. Es va sentir penedida per haver-se equivocat. Eixe sentiment va mitigar-se en part quan va descobrir que no li havien donat correctament les indicacions.



– Llavors Carlos i Marie, esteu acomiadats per donar malament les indicacions i provocar açò. La resta desmunteu a Sandra – aquesta frase va caure com una pesada llosa a l’androide. Sabia què passaria. No calia ser molt llest per a saber-ho.



Primer li llevarien la bateria i després la desmuntarien per peces. Li separarien el cervell de la resta del cap per a que no es poguera usar i ho tirarien tot a l’espai. Amb el temps acabaria caient a la Terra i desintegrant-se a unint-se a un cúmul d’escombraries espacials. No feia falta un major tractament dels residus perquè, quin mal podia una mica de ferralla en l’atmosfera? No es va resistir a què la portessin a una sala i pel camí va contemplar per última vegada els passadissos de l’estació. Quan va arribar a la sala li van dir que es gités en un lloc i llavors es va fer tot negre.



La primera reacció quan van tornar a encendre-la va ser de sorpresa. Llavors va sentir una veu que deia:

– Crec que s’han passat amb tu. – era la veu de Matheu – M’han encarregat que em desfaça de les teves restes, però crec que et mereixes una segona oportunitat. No puc muntar-te tota sense despertar sospites, però sí que he pogut reconnectar-te el cervell i enganxar-te a una petita placa fotovoltaica. Troba algun robot que estiga apagat en l’espai i converteix-lo en el teu nou cos. Sort.



Acte seguit, i sense donar temps a Sandra a dir res, Matheu la va llençar a un contenidor i llavors tot va pegar voltes per a l’androide fins que es va fer la calma. Estava sola a l’espai.