El color verd apareixia en cada racó dels seus somnis, escampat pel vent i la pluja. Els núvols, que encapotaven el cel i el tornaven trist, eren foscos, però el diluvi era radioactiu. A la fantasia, el color que havia après a odiar contaminava tota la imatge. S’havia convertit en un hàbit recordar la tonalitat en despertar, però quan les parpelles se li van aixecar, no va ser capaç.

No havia somiat. Una nit sense deliris, sense fred. Era tot el que sempre havia desitjat, però no va poder sentir-se alleujada ni feliç. En tot cas, abans de pensar a festejar, es va inquietar. Feia mesos que vivia, i sempre l'havia acompanyat la invasiva quimera. Ara desapareixia sense cap avís?

Estava tombada. Aquest cop, per la mal·leabilitat que sentia sota, no a terra. Mai havia estat entre llençols i coixins o trepitjat una cambra. Es va espantar. Com havia acabat en una habitació d'un hoste? Què faria l'Arseni amb ella, si algú la descobria? Tots els intents d'aixecar-se fracassaven, no podia moure's.

Per la finestra entrava la llum dèbil pròpia del capvespre, però ho va veure clarament. La cama esquerra, desapareguda; els dits de la mà dreta, perduts; una tira de pell a l'altura de l'abdomen, arrancada; el peu dret, torçat, i la seva roba, suprimida. Amb l'absència d'un mirall, calcular l'estat de l'altra meitat era impossible. L'autoanàlisi no va indicar desviacions.

La por mai s'havia presentat així. Part del seu cos s’havia esfumat en unes hores. El líquid refrigerant es va drenar, se li va eixugar la boca, la gola es va tancar. Seguidament, va retorçar-se sobre el moll matalàs i enredar-se, al mateix temps, amb el cobertor, provant i fallant d'alçar-se. De sobte, el llit no li semblava confortable, era una presó. No podia consolar-se repetint que res era real, perquè ho era. Mentre sacsejava violentament les extremitats que encara conservava, un pensament intrús va florir: havia estat una nova víctima. L'havien assaltat i l'havien pres tot allò que era seu. Atacant quan era vulnerable, li havien robat el que li faltava.

I en el gruix de la seva pròpia aprensió i afany d'esbrinar la raó de la seva fragmentària condició, una espurna de record. En Vidocq destrossat a la carretera. El verd escampat a tot arreu. L'alarma dels seus malsons reproduint-se insistentment. Havia mort? Els robots podien morir? Ho feien els que pensaven?

De cop, el so d'una porta en obrir-se. L'instint de fugida es va activar, baquetejant els llençols, esperant amb temor un hoste o, pitjor encara, l'Arseni. L'escletxa, però, no va revelar cabells negres, sinó cerulis. El Gael, fent equilibris per carregar una gran caixa amb un sol braç, va entrar amb la mirada plena d'incertesa. Aviat, els seus ulls van tornar-se acusadors alhora que la seva batalla amb el llençol moria de forma vergonyosa.

—Com t’has encès?

Va avançar per l’habitació, sense apartar la vista del cadàver. La pregunta retòrica no havia estat pensada per esperar resposta. Malgrat tot, va aclarir el dubte de la carestia del color que més repudiava. No havia dormit. L’havien apagat. Consolidava que alguna cosa havia passat. Era veritat que l’havien assaltat? Existia correlació entre la seva ruïna i la desgràcia d’en Vidocq? Encara era viu?

El matalàs es va enfonsar al punt on hi hauria el seu peu esquerre. El Gael s'havia assegut al llit amb un sospir, deixant la capsa a terra. L'androide va forçar el coll per veure'l, i per fi es va fixar en la màquina que descansava a una cantonada. En Vidocq. El seu cap. La resta del seu cos era inservible, doncs? També va notar que del clatell parpellejava el vermell i sobresortia un cable que el connectava a un ordinador portàtil. Era aquesta l'habitació del policia?

Quan l’humà es va acotxar per remenar el contingut de la capsa, les paraules se li van escapar abans de poder-les aturar.

—Què m'ha passat? El criminal del qual vas parlar... m'ha abordat?

Va qüestionar en veu alta, va parlar fora de torn, va actuar sense ordres de ningú. Esperava expectant una contestació, una ganyota, un indici de reacció. El Gael es va reincorporar traient una pròtesi de la capsa, i la va mirar amb confusió però sense sorpresa.

—És molt més greu del que pensava —va valorar, baixant l’esguard.

Va passar un segon. En van passar dos. El Gael semblava més interessat en la cama robòtica, que suposava que pertanyia al seu autòmat, que en respondre. Tres segons. Es va impacientar, sentia acalorar-se.

—Que em contestis! —La veu que sempre tenia una inflexió artificial se li va esquerdar—. On són les parts que em falten?

Al mateix instant, se'n va penedir. La visió de l'home es va fixar en ella, semblant avaluar-la amb curiositat i fascinació. Havia exposat la singularitat que tant la turmentava.

—És un fenomen ben estrany. —Les mans van aproximar-se al forat esquerre de la seva pelvis, es va deixar fer—. M'especialitzo en la intel·ligència artificial dels humanoides. He vist mil i un falls, però això és inaudit. Ni tan sols la IA que hem efectuat pel Vidocq es comporta de manera tan… peculiar.

Tot i haver-la ignorat, no va inquirir més. En comptes, es va empassar els nous dubtes congregats a favor d’observar amb vacil·lació com l’humà intentava encaixar la cama pel buit. Sorprenentment, van connectar sense esforç i l'androide provava de fer-la anar amunt i avall, captivada. L’home va esbufegar.

—Tal com sospitava —es va complànyer, incorporant-se.

—Com és possible que…?

—Abans m’has preguntat on eren els teus fragments —va interrompre, agafant la caixa i posant-la al llit—. Bé, són aquí.

—Aquí?

—Dins la caixa. —Li va col·locar bé el turmell tort.

Va mirar bocabadada el cub de cartó brut de verd sense creure-s'ho. Havia de romandre callada per tal de no comprometre més la seva regularitat, però no va poder. Necessitava respostes ara que el Gael estava disposat a donar-les.

—Heu trobat in fraganti al delinqüent?

—Sorprenent, fas moltes preguntes. —Es va reajustar les ulleres grogues—. Sí, és una manera de dir-ho. En Vidocq registra tot el que veu a la memòria, només ens ha calgut revisar els darrers arxius.

—Us ha calgut…? Han arribat més policies? L’ha atemptat la mateixa persona que a mi?

L'home la va escodrinyar, meravellat del tot per una demostració tan atípica.

—Ha arribat una unitat. I sí. Ara el deuen estar interrogant al vestíbul... Caram, el que pot fer un parell de fils mal connectats...

—I l’Arseni? —va atrevir-se a formular, sense saber ben bé la raó.

El silenci va arribar abruptament i el Gael es va posar dret, enigmàtic, però sense treure els ulls d’una màquina tan extraordinària. Quan va decidir contestar, la seva mirada anava d'en Vidocq a ella, d'un costat a l'altre.

—Quan et vaig trobar sonava l’alarma d’emergència dels robots, tenies al clatell la llum vermella d’emergència i el verd del teu propi líquid refrigerant. —Els protagonistes dels seus somnis—. Havies entrat en xoc en sentir l’alerta d’accidència d’en Vidocq, i llavors vaig arribar a les seves mateixes conclusions, i també vaig entendre perquè algú li faria allò. El volia silenciar. Desesperadament.

Va ullar-la esperant una rèplica, però ella no havia captat la profunditat d'una revelació tan sotil.

—Ets miscel·lània —va dir aleshores—. Molt més que de forma figurativa. Ets un androide, però la fallida et fa comportar incorrectament, no obstant ets com qualsevol altre robot. Tens aquestes peculiaritats, aquests errors, perquè t'han modificat.

Què volia dir? Havia vist amb sorpresa l’ambivalència del moribund policia i l’havia relacionada amb la seva pròpia. Segons ell, l'única correlació entre ella i les altres màquines era la convergència? Havia imaginat que era dissemblant només per fallar més que la resta, per haver estat alterada? El que sentia no era més que un error? Qui era el responsable d’això? Qui l’havia causat angúnia, qui l’havia distorsionat i com? Tots els androides eren iguals, inclosa ella?

—I el teu cos també és miscel·lani —va continuar, parlant per si mateix.

La tempesta de disquisicions va amainar, i va escoltar la nova ocurrència.

—Creiem que només hauria canviat les parts més externes, però t’ha obert per dins. Ha enredat cables, afegit de nous, intercanviat xips, plaques… Tot un barreig de components incompatibles, ni tan sols deus tenir el 50% de les peces originals. Et constitueixen elements diversos, i aquesta mescla és la que, amb raó, et fa divergent.

La divagació de l'humà aparentava un monòleg, repassava la informació i, amb la veu, la valorava amb incredulitat i fal·lera. Tanmateix, va ser prou clara per caure en la veritat, en posar en manifest l'única teoria probable.

El criminal que havia amenaçat a les ginoides de tota la zona no atacava per vendre ferregot solt. Les assaltava per robar parts que afegiria en ella. El funcionament equívoc que patia era causa directa d'aquella aberració. Abans la feria la cama esquerra perquè no era la seva? Va pensar, llavors, en els seus somnis: en la pluja, el cel vermell, les alarmes i el fred. No era més que un mecanisme d'advertència? L'havia passat per alt, l'havia descartat d'esma?

—Hem trobat part del teu cos inicial. —Va apuntar la caixa—. A saber on és la resta.

Tenia massa per digerir, però hi havia una variable que encara no tenia cara ni nom. Una variable que necessitava descartar abans que la corroís de dins cap a fora.

—Qui? —va aconseguir demanar.

La rialla irònica va arribar lleugera.

—Qui si no?

Finalment es va prendre la llicència d'encaixar totes les peces. La injustificada aversió, les aparicions fora de l'horari laboral, el nerviosisme davant els policies, les taques de verd, el silenci davant els crims, l’escamoteig en el moment de l'atropellament... van tenir un sentit perfecte. Una llista interminable de dubtables comportaments que mai havia caigut en sospitar va creuar a tota velocitat. En primer lloc, havien existit raons per desconfiar? Carregava part de culpa perquè no s'havia adonat? Podria haver-ho evitat?

Malgrat l'evidència, hi havia una part d'ella que la retenia d'acusar sense proves, que es negava a admetre la realitat. Si sempre havia tingut els somnis, mai havia estat fora de perill. Per què faria una cosa així? Encara era a l'habitació, però la seva ment, no. El Gael va observar el semblant llunyà de l'androide amb escrúpol. Amb els ulls foscos, tapats per l'amoïnament, quasi semblava massa viva... per ser una màquina.

—M'hauria agradat estudiar-te —va condoldre's—. No vals la pena per reparar. Amb tot, és tot un despropòsit enviar-te al desballestament tan aviat.

A l'instant, el cos va rebre una descàrrega d'horror. El significat va atemorir-la. Allà, tenia la certesa, no tornaria a somiar, i va reconèixer que ho enyoraria tant que la cremaria. Moriria. Els robots, ara ho sabia, sí que podien. Va espirar i havent considerat aquella conversa prou comiat, va tornar a aproximar-se al seu cos. Les seves mans, abans anodines, les veia amenaçadores. L'apagaria definitivament. Potser ja ho havia fet de bon principi i no estava destinada a despertar. Però ara la mataria. La portaria al lloc on mai un robot torna.

Quan els dits van llepar-li el coll, va reaccionar per pura supervivència i por. Va alçar la cama dreta i la planta del peu va contactar violentament amb el seu pit. Va retrocedir al moment sense aire i per la mateixa intensitat del cop. La força bruta li va concedir la distracció necessària per sortir espaordida de la cambra mentre es recuperava de l'agressió. Per què ho havia fet? Tenia alguna sortida? Es deixaria matar?

Va precipitar-se amb la rapidesa que el seu cos a mig fer li permetia pels passadissos foscos. L'ocàs no donava llum sota els núvols de borrasca. El Gael havia aconseguit seguir-li el ritme i en els moments de persecució va semblar sentir-li la veu angoixada, però en l'estat frenètic desxifrar el missatge era irrealitzable. En arribar a l'ascensor, va gastar els dits esquerres polsant el botó, copsant el panteix cada cop més pròxim de l'humà. Tornava a utilitzar l'ascensor per segon cop.

Les portes es van obrir i va veure per la bretxa el rostre sense alè del Gael. Les portes es van tancar. Havia estat a segons d'atrapar-la. Quin era el seu pla? Travessar el vestíbul i córrer? A on? Fora només hi havia cotxes i asfalt. Per què havia actuat amb tanta impulsivitat? El curt trajecte va sentir-se ínfim i el panorama del vestíbul es va dibuixar.

Al mateix indret on havia conegut al robot policia, estava assegut l’Arseni amb els ulls plorosos i una resignació enrabiada. L’envoltava dos agents, un portava la tauleta del Gael. Parlava en veu neulida, però la quietud dels últims moments del dia la feia diàfana i reverberant.

—I què? Sabia que era el següent, ha passat arreu d'aquest maleït país. Us recordareu de mi quan el vostre estúpid ofici l'ocupin cíborgs com el que he empentat davant l’autovia i no riureu tant. A l’altra volia deixar-la malparada sense que es notés i exposar que no era rendible si la portaven sempre a reparar. Merda, l'he cagat, però ja m'entendreu quan tremoleu de por per perdre la feina i no tenir res amb què alimentar els vostres fills o...

—Atureu-la!

Petrificada, l'ascensor amb el Gael havia estat àfon. L’arribada va transformar tota atenció en urgència, sobresaltant el grup. Els ulls de l'Arseni que es van clavar en ella no reflectien ira. Ja no. El moment següent va passar a càmera lenta.

Va abalançar-se cap a les portes automàtiques per escapar just quan un policia aconseguia descosir-se del seu lloc. El sensor va detectar el moviment i les portes es van obrir, llestes pel moment en què l'androide trepitgés l'exterior per primer cop. Mai havia sortit del motel. Van llançar-se a l’esquena i va caure sagnant verdor abans d’aconseguir-ho. A terra, el forcejament era inútil. Va patel·lar, cridar i remoure's com una bèstia per treure’ls de sobre. Res va impedir la pujada de mans intruses pel cos corrupte. No hi havia sortida. Moriria?

El pànic va buscar una alternativa, un final optimista. L'Arseni pagaria el seu crim. Llavors la repararien i es llevaria, despertaria. No la deixarien morir. No podia morir abans de conèixer la pluja i sentir el fred quan s'havia apropat tant. Unes mans van pressionar-se sobre el clatell roig al mateix moment de l'últim raig de sol. L'energia va abandonar de cop, encaixant-la en la posició enroscada. Els ulls van captar la lluor del seu verd abans de quedar cega.

Es va fer de nit i l’androide va dormir, sense garanties de veure arribar el nou matí.