En tancar els ulls escoltava sempre una mateixa alarma. Una cançó, una melodia d'una sola nota in crescendo que iniciava a l'últim acte del seu malson i acabava de cop sense arribar mai a cap zenit; la tortuosa sirena que es presentava cada nit quan el cel es banyava de roig i la pluja verda amortia. L'androide reconeixia la desplaent monodia.

Albergava el petit recel d'haver entreoït l'amoïnador (però familiar) so fora de les intrusives fantasies de cada dia. El misteri o sospita arribava enlloc, perquè els androides no es rumiaven el perquè de les coses, ni es feien preguntes ni cercaven cap resposta. Com podria interpel·lar algú per demanar si havia escoltat cap alarma? Com gosaria, amb això, admetre la seva dissemblança?

Els androides n'eren tots, d'iguals. Hi existia més d'un model, es fabricaven diferents gammes i les especificacions variaven amb la generació. Eren, però, idèntics els uns dels altres en comportament, en mancança de caràcter. Tres dies enrere, considerava com única la seva menyspreable discòrdia, però ara observava amb fascinació morbosa rere el taulell l'exhibició de la mateixa discordança de l'única màquina que potser era diferent. De l'únic cíborg que potser s'hi assemblava.

Tot plegat, la curiositat no va fer que la demostració de tal peculiaritat fos menys extraordinària. El primer robot que havia estat creat per temptejar la veritat, per interrogar els humans i qüestionar-s'ho tot fins a arribar a la irrefutabilitat.

Només un prototip en fase de proves i, tot i això, prou fascinant per deixar bocabadats als ignorants de la novetat. Interceptades per la peculiar màquina, dues dones de la mitjana edat parpellejaven davant l'humanoide de característiques tan inusuals.

Un androide que retenia algú per preguntar respecte a l'esgarip d'una alarma, i l'home baix de l'altre dia contemplant amb esment la interacció, tot apuntant quelcom a una tauleta però sense immiscir-se en la conversació.

—Us prego la màxima col·laboració —va tornar a reiterar el robot, fent maneig de voler atansar-se—. Vostès han sentit el so de la sirena d’emergència dels autòmats durant la darrera setmana?

La sorpresa s'havia corbat en el semblant impassible de la robot, fent una ganyota davant l'intercanvi. Sota l'atenta mirada de la ginoide recepcionista, les dones van retrocedir lleugerament i les expressions, que abans reflectien confusió, s'havien tornat aspres i es llençaven ulls de disgust.

—Ara les màquines aquestes també volen robar el treball dels polis? —va bufar amb fàstic una per l'altra, ignorant la pregunta de dit humanoide.

Encara darrere del robot, per primer cop l’home va alçar la testa de l’escriptura digital, com si aquella querella l'hagués esbalaït. Davall les ulleres grogues, els seus ulls negres com el betum van creuar un reflex de rèplica, d’oposició. L'androide, permanentment rere el taulell, va clissar com l’humà va tenir la intenció d’exhalar una protesta, només per ser silenciat pel so de l’obertura de les portes de l’ascensor.

Atrets pel soroll, es van girar en direcció a l'elevador, que va revelar l’Arseni amb cara de jutge agafant maldestrament eines diverses. Sota el braç dret, duia un tamboret plegable que quasi va deixar caure en trobar-se sota l'esguard dels policies. Va perdre els colors, no esperava veure'ls, tot i estar al corrent del seu allotjament al motel.

Només va requerir un segon per arribar a una conclusió. Per un moment, l'enuig va superar la insospitada aprensió, i carregat com una mula va aconseguir bransolejar-se a través de la recepció. L'androide intentava no evidenciar la seva manefleria. Les dones van considerar allò el seu senyal per escapar de les imperatives del robot i van marxar per les portes automàtiques. L'androide, encara intentant semblar desinteressada, les va veure de reüll precipitar-se pel pàrquing fins a arribar al seu cotxe, on el seu propi cíborg les esperava amb l'equipatge.

—Es pot saber què dimonis esteu fent? —va etzibar en aproximar-se suficient.

L'androide va notar com ningú va fer gest de reaccionar, cosa que va duplicar la seva ansietat. Durant els últims dies, l'Arseni havia començat a convertir-se en una versió més irascible i colèrica de si mateix, propens als arravataments sense provocació i als hàbits causats pel neguit. Semblava perpètuament destorbat per una inquietud que el perseguia, que emmirallava al seu geni amb l'exaltació i la imprudència. No era la decisió més sàvia envestir contra els cossos de seguretat a qui tan sols un minut abans semblava témer o respectar. Cec de ràbia (potser era por), no ho devia haver considerat.

Finalment, l'humà va acabar resignant-se a discutir, acceptant la fugida anterior amb desgrat.

—Investiga, és clar —va fer embuts tot passant-se els dits pels cabells blaus i referint-se a l’androide—. O més ben dit, ho intenta.

Abans de tornar a abaixar el cap per escriure les conclusions finals, va clavar-li la mirada més irritada que va poder reunir al treballador, aconseguint estremir-lo de ràbia.

—Investigar el què, eh? I per quin motiu aquelles haurien de saber res? No m'espanteu els clients, caram!

—Que no t’espantem els clients, per favor… —va fer mofa, enfurismant-se per moments i deixant definitivament la tauleta—. Vigila el teu to, pensa amb qui tractes. I no parlis com si fossis l’encarregat o alguna cosa semblant.

Impactada, però encara discreta, va veure l’anada i vinguda lleugerament infantil dels humans, sense donar crèdit a l’escena. Coneixia prou bé la bilis de l’Arseni, però l’altre mostrava un comportament que no hauria esperat de cap oficial. El primer esmentat semblava tremolar.

—És que soc l’encarregat.

—Ah, sí? Mai ho hauria endevinat —va afalconar-se, advertint els seus estris—. T'encarregues del manteniment, veritat? Costa creure que encara no hagin disposat d'un autòmat per encomanar-li la feina.

L'Arseni va quedar-se mut davant les paraules, i les seves respiracions superficials van aturar-se un segon. Semblant recobrar el sentit i la calma, va contraure el front i va empal·lidir, adonant-se de l'absurd de la diatriba i a més de l'imprudent de mantenir-la amb un agent. Abans que el jove pogués trobar aquell silenci una victòria, va afanyar-se a insistir.

—Què és el que esteu investigant aquí? —La veu va sortir inesperadament dubitativa.

L’altre va sospesar les seves opcions, i amb un profund sospir es va reajustar les ulleres de color cridaner. Va decidir contestar, potser amb la necessitat de drenar els pesars.

—Algunes androides dels voltants han sofert altercats. Ja fa mesos que les ginoides són atacades per arrancar-lis algun component. —Va fer una inspiració, més llarga que l'anterior. L'androide va sentir-se amoïnada, els indicis de la paranoia i la por—. Algun xip, un grapat de cables, a vegades extremitats senceres... S'estima que els responsables deuen comercialitzar els elements robats. És un delicte de danys força important, que podria derivar en evidenciar una organització de compravenda il·legal.

L'Arseni, sorprenentment introspectiu, no va afegir ni mu mentre es limitava a escoltar amb reflexió. La recepcionista, incapaç de digerir la nova amenaça, va passar per alt com el robot amb insígnia l'escodrinyava amb una atenció crítica.

Quan el guarda va continuar, va sonar més com una queixa que no pas informació per conscienciar.

—Soc de l'equip de desenvolupament de la nova tecnologia executada, no exactament policia. Em delimito a anotar l'acompliment d'en Vidocq en un cas pràctic que, bé... creiem senzill. Ha interrogat gasolineres, restaurants, hotels i botigues afectats sense massa èxit. És el primer androide que pensa, però no ho hem desenvolupat prou bé. La gent també és reticent en deixar que un robot els presti declaració —va riure amb ironia—. Potser ens hem precipitat en...

—Gael —va interrompre en Vidocq, parlant-li directament per primer cop i trencant el meticulós anàlisi en l'altre androide—. Surti a l'aparcament quan pugui. He arribat a unes conclusions que podrien ser aclaridores.

Sorprès per l'improvís llampec de lucidesa, però sense fer cap pregunta, va assentir amb sobtada complicitat, com si entengués el significat ocult de l'encomanda. Amb una planta solemne, que resultava estranya pel seu aspecte policrom, li va indicar que s'avancés mentre recollia les peripècies tecnològiques escampades per la tauleta de cafè del rebedor. Quan l'androide desallotjava l'edifici, en Gael s'afanyava a entrar a l'ascensor, ara igual o més saturat que l'encarregat de l'hostal.

La robot va veure com, taciturn i frisat, l’Arseni també abandonava l’entrada per resguardar el seu material, dirigint-se en silenci i amb peus incerts en direcció a l’ala on es trobava el magatzem i la sortida posterior del personal.

Havent-se quedat sola, va poder processar totes les noves dades. Suposadament, l'única màquina prou desenvolupada per pensar, o acostar-se a fer-ho, era en Vidocq; així i tot, sentia que el seu curs de raonament no era igual al seu. Com era possible que ella també tingués aquesta “autonomia”? Havia correlació amb els somnis idèntics de cada nit? La incertesa, com sempre, va convidar a l'horror. Aquest cop, venia acompanyat d'un perill real. No existia cap garantia de no ser la pròxima víctima. Per què l'Arseni no l'havia esmentat aquell risc, si segurament era coneixedor dels darrers crims?

De sobte, totes les cavil·lacions van aturar-se quan els seus genolls van trobar-se amb el terra. Tot i no detectar inharmonies, la cama esquerra tornava a fer fallida. Tres nits enrere, mai havia sucumbit al seu propi pes, però ara resultava un espectacle recurrent i dolorós. Havent lluitat per tornar a aixecar-se amb ajuda del taulell, va notar com la punyida fantasmal s’havia convertit en un palp líquid que descendia des de l’altura del genoll.

Recolzada al tauler, va intentar arremangar-se amb urgència el pantaló, només per descobrir que era molt més ajustat en aquella banda que en la dreta i que el material no cedia a les seves mans desesperades. Estava a mig camí de desfer els cordills de la sabata, per treure-la a correcuita, quan un so la va gelar. Va quedar totalment immòbil, com si hagués creuat mirades amb la Medusa.

Un so estrident, emprenyador, irritant i conegut. Una sola nota amb intensitat cada segon més forta. L'últim element dels seus somnis, però presenciat fora d'ells. No va ser precisament veloç en desencantar l'embruix de l'estupor, però quan va poder reaccionar va dirigir tot el cos a les portes de vidre, oblidant-se de tota afecció. L'alarma provenia de l'exterior, el paisatge quasi va fer que tornés a caure.

En Vidocq, el que quedava d’ell, esmorteït en un desastre de ferralla i color verd a l’asfalt de la carretera. Atropellat.