F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Miscel·lani (Bossanova)
INS Lluís Domènech i Montaner (Reus)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
L’androide que no podia dormir

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.


Capítol 1:  Dissemblant

El fred li va acaronar la pell. L'alè gèlid del vent li va abraçar el cos immòbil, mentre la tempesta feia ploure i tronar al seu voltant. Enmig del caos, el teixit sintètic que recobria el seu metall va copsar la familiar gelor de la borrasca; la hipotèrmia, confident de la veritat, era l'única cosa en què confiava.

Res d'allò era real, es va adonar. Desperta, mai va experimentar una temperatura ambiental inferior als reglamentaris vint-i-dos graus centígrads que la calefacció mantenia constants a tots els racons de l'hostal. No recordava, ni tan sols, haver estat fora de les quatre parets blanques estèrils que l'empresonaven al seu interior. Amb tot, en el seu somni (si era correcte dir-li així), li queien les gotes d'una pluja àcida, de color verd intens, pels cabells foscos, les galtes, les puntes de les falses pestanyes.

Res era real, es va repetir amb neguit. Cap volta havia estat sota la pluja. Una part d'ella creia conèixer la sensació del diluvi, per cada vegada que la va saludar quan no era a la realitat, però cert era que l'autèntic, el que no naixia dels seus somnis, ni tan sols se li va presentar.

Però, com podia un androide somiar? Com podia imaginar-se el fred? En sabien, les màquines, de pensar més enllà dels patrons amb els quals eren configurats? Si allò que veia, per improbable que fos, l'havia creat ella: per què no podia moure's? Per què en el seu somni estava condemnada a estar-se quieta enmig de la tempesta?

La pluja amaina, senyal de la venidora culminació del son. Les cavil·lacions que l'assetgen en cada ocasió es retrauen del seu pensament momentàniament. El cel, començant a tintar-se d'escarlata, i el vent, que arrossegava el soroll esgarrifós d'una alarma de mil decibels, anunciaven l'imminent desenllaç d'una altra nit d'al·lucinacions. Aquell cop, com els centenars anteriors, no hi va haver variacions. El mateix ''somni'', repetit de bell nou. Els núvols es dispersen, i abans de poder veure res, s’obren els ulls.

Era dins, no estava mullada, no feia fred. Res havia estat real. En recuperar l'oïda, va sentir l'habitual brogit dels ventiladors destorbant l'aire amb les seves aspes. S'havia tornat a sobreescalfar mentre vagava per la inconsciència. Una novetat, tanmateix, es va manifestar amb la imatge del sostre blanc. Estava escampada a terra, allò era inusual.

Va sentir unes puntades de peu a la costella dreta. Un toc per cridar la seva atenció. Alçant-se sobre la seva figura estesa, l'home vestit d'uniforme l'avaluava sense estar-hi massa impressionat, amb el mateix posat ansiós i enrabiat de cada dia, i forçant la vista. Encara era fosc. Va ser el primer a abandonar les paraules.

—Què hi fas aquí, cíborg? —Una claror va il·luminar el seu rostre inexpressiu, l'Arseni havia encès la llanterna que portava a mà esquerra—. Ara fins i tot surts de darrere del taulell?

La robot, immutable a la nova llum, va analitzar l'expressió sense humor de l'encarregat del motel, l'únic humà que encara treballava en aquell alberg vint-i-quatre hores de mala mort a un costat de la carretera. Feia poc per ocultar la seva animadversió, induïda pel cansament o per la seva desafecció vers l'androide. Reflectia la permanent animositat amb les celles arronsades i els llavis pressionats amb amargor. Actuava de costum amb desgana i furor. Potser, avui no estava feliç de sentir l'aldarull dels ventiladors a la seva màxima velocitat o de trobar-la fora del vestíbul.

A mesura que l'escalfor desallotjava el seu cos, va prendre consciència, i amb ella va venir la realització. A vegades, un cop el plugim verd minvava, es trobava arrelada a indrets aleatoris de l'edifici sense cap mena de memòria del seu somnambulisme. L'Arseni mai l'havia enxampat, no fins ara. Avui també era el primer cop que es veia recolzada a terra, el primer cop que no estava parada amb les cames juntes i completament tibada.

La pregunta, més aviat burlesca, de l'humà va aturar de cop el moviment dels ventiladors. Va sentir com el líquid refrigerant que bombejava el seus endins es drenava de cop en sec. Una nova emoció, va pensar, un nou sentiment, si els androides poguessin pensar o sentir. El desig de justificar-se, la necessitat d'excusar-se, la urgència de contextualitzar, la por. No se suposava que pogués sortir del rebedor. L'Arseni l'esperava inquisitiu.

—No ho sé —va dir la veritat, la inflexió de la veu sempre artificial i monòtona.

Sentien por, els androides? Dintre tornava a escalfar-se.

—Estava carregant-me al vestíbul. Algú deu haver-me emportat quan estava en repòs.

Una mentida. Les màquines com ella no haurien de tenir aquesta capacitat. Els autòmats eren fidels, predisposats a les ordres dels humans i inevitablement púdics. No pensaven, executaven. Per què va sentir que l'havia d'enganyar? Per què podia fer-ho, tot plegat, quan teòricament havien estat modelats per ser complaents per l'eternitat, a sempre ser fefaents, a dir la veritat?

L'Arseni va fer cara de no acabar d'empassar-s'ho. Les celles arrufades van alçar-se, alleujant durant uns moments la perpètua contracció que havia assetjat la seva entrecella des que l'androide el va veure en primera instància. El front es va marcar amb un mapa d'arrugues.

—Que un hoste t’ha arrossegat aquí, dius? —Estava divertit, però intrigat al mateix temps.

No va trobar cap entrellat per poder vorejar la bufa interrogativa.

—És una possibilitat.

Ell va considerar en silenci, sobtadament contemplatiu, la seva resposta. Els seus ulls, enrogits i reposant sobre cercles negres, lluïen amb una espurna que va jutjar escabrosa. Duien el lleu goig de l'èxit, una petita alegria. La por (o el que ella havia denominat d'aquella manera), li va tornar a pujar a la gola.

Va deixar escapar una rialleta amb sarna, el so va perdurar un sol segon.

—Comences a mal funcionar —va declarar. L'havia descoberta, la mentida? No va haver-hi lloc per evasives—. Aixeca't i torna al vestíbul abans que algú et vegi. Quin sentit té deixar el motel obert si no hi ha ningú que s'encarregui dels clients? Fes via, au.

No devia estar gaire preocupat com per cerciorar-se que l'androide complís les seves ordres. Tan bon punt va dir això li va dedicar un últim desdenyós cop d'ull abans de rodejar el robot moribund per continuar ruta pel passadís. Sense gosar moure's, va observar el seu recorregut fins que la negror se'l va empassar i la llum de la llanterna es va desdibuixar. Va notar que les seves sabates, que eren negres, havien estat esquitxades de verd.

La màquina es va aixecar amb grans esforços i va arribar a l'ascensor trontollant. La cama la sentia discordant, li desequilibrava el trèmul cos quan deixava caure el seu pes en l'extremitat. L'autorevisió no va detectar anomalies quan les portes de metall la van convidar a entrar. Mig arrossegant-se, va entrar dins de la cabina. Va descobrir que el seu despertar s'havia produït en algun passadís del tercer pis. En pressionar el botó de la planta zero una flèbil melodia li va fer companyia durant la curta travessia descendent. Va revisar l'hora en el seu navegador intern, i va creure que el rellotge tampoc funcionava del tot bé. Un quart de quatre del matí. L'Arseni no començava a treballar fins a les quatre en punt.

L'icònic so agut de fi de trajecte va indicar l'obertura de les portes, i la va dissuadir del pensament. Quan es van descórrer, l'androide es va fossilitzar dins de l'atapeït espai d'un metre quadrat i mig. Els seus ulls semblaven enganyar-la, i per un segon va considerar la possibilitat d'estar encara somiant. Assegut sobre la butaca més propera a la porta principal es trobava un home menut que observava el seu voltant amb aire inquiet, al seu costat esquerre, a peu dret, un androide. Tenia la mateixa cara genèrica, impersonal i falta de vida, dels models autòmats masculins. No respirava. Estava immòbil amb massa inèrcia. Semblava massa... mort, per ser humà. Malgrat tot, va trobar certa reticència a creure que aquell ésser era com ella.

No era la primera vegada que veia un altre androide. Havia vist autòmats cuidant de la canalla mentre els pares registraven una habitació. Els havia vist carregant equipatges per darrere els seus amos amb dòcil disposició. Ocasionalment, els havia vist sota el braç d'homes que s'allotjaven només un parell d'hores. A vegades, es preguntava si aquells robots tenien les mateixes inquietuds que ella. El dubte durava instants. Al capdavall, no conversaven amb altres màquines, només parlaven si ho demanaven i es movien si ho exigien. Mai havia conegut un androide que fos diferent, per dins o per fora.

Mai fins que aquell duet s’hi va presentar al motel un fosc dia que creia qualsevol. La singularitat d’aquella màquina va venir en forma de roba i una placa sobre el pit. Un uniforme. Un androide que duia un conjunt que a cap altre havia vist emprovar.

Mai havia vist un androide que fos policia. No fins aquell moment.

 
Bossanova | Inici: Ciutats de Fum
 
Comentaris :
rrriefow 03 maig 2023
a mi també m'agrada la bossa nova😱
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]