Un matí després d'haver sortit la nit anterior fins tard, em vaig despertar amb un mal de cap terrible. No recordava res de la nit anterior. De seguida vaig baixar malgrat el meu malestar perquè sabia que la meva tieta m'ho recriminaria ja que ella no em recomanava sortir fins tan tard. En arribar a la sala d'estar me la vaig trobar plena de cares conegudes que semblaven preocupades. Al principi no vaig entendre el perquè d'aquelles preocupacions, però en mirar-los directament als ulls vaig recordar tot el que havia passat la nit anterior. En sortir de la discoteca se'm va acostar un grup de nois i van intentar endur-me'n. Jo em vaig negar però no em van fer gaire cas. Primer em van examinar em van robar tot el que duia a sobre que podía tenir algun valor i després es van preguntar entre ells si de debò val la pena passar amb mi la nit. No m'havia sentit mai tan aterrida com en aquells instants.Volia profundament que em deixessin en pau i plorant els suplicava que em deixessin tranquil·la que no valia la pena. Al final com per art de màgia es van desfer de mi com si fos un tros de ferralla que llences a les escombraries. Va ser l'única vegada a la meva vida que m'alegrava de ser tractada així. En trobar-me sola al carrer ben entrada la nit en un barri que no coneixia sentir una profunda soledat. En aquells instants em vaig adonar de tots els gravissim errors comesos durant aquests darrers mesos. Em vaig adonar que tot el que havia fingit tenir era una mentida ia l'hora d'escollir qui trucar en aquells moments difícils només em venia al cap en Anthony, la Laia i la meva tia. Tot i que no ho havia comentat a la meva tia tampoc li havia agradat gaire el meu canvi de vida i estava molt disgustada i preocupada amb mi. Com sempre intentava fer-me entendre que anava pel mal camí acabava tractant-la malament i estant enfadada amb ella sempre. Però com podia tenir el valor de trucar per demanar ajuda després de tot el dolor que els havia estat causan?. Com que era una urgència no m'ho vaig pensar més vegades. Vaig trucar primer a la Laia que molt preocupada va intentar entendre el que li estava dient. Yo amb la plorera que portava a sobre només vaig ser capaç de balbucejar que m’havia perdut i necessitava que em vingués a buscar de seguida i ella sense preguntar res més em va dir que ara mateix agafava el cotxe. Vaig trucar a Anthony després i em va dir que la Laia ja l’havia contactat i que ja estaven de camí. Em vaig sentir molt alleujada i una vegada al cotxe em vaig adonar del valor d'aquestes amistats, unes de véritables. No vaig deixar de plorar en tot el trajecte profundament penedita de tot. Quan vam arribar a casa de la Laia i després d'haver-me consolat em van començar a preguntar què era el que havia passat. Encara que m'avergonyia narrar els meus actes els hi vaig explicar tot perquè em semblava que era el mínim que podia fer per ells després de tot el que havien fet ells per mi. En acabar de narrar l'episodi vaig començar a disculpar-me sense poder contenir el plor. Era una barreja de tristesa pel dany causat i d'emoció per l'acolliment rebut per part seva. De seguida em van dir que em perdonaven i que no em guardaven cap rancor.
Ens vam quedar allà una estona més i en sortir el sol vaig tornar a casa molt tocada per aquesta situació. Encara no em podia creure tot el que havien fet pel meu després de tot. No entrava al meu cap la possibilitat de rebre tant perdó i acolliment ja que mai no ho havia viscut.
Allà hi eren tots asseguts al sofà de casa meva mirant-me fixament. Com que van deduir el malestar en el qual em trobava només em van donar una forta abraçada i es van anar amb l’excusa de haver de fer deures.
Vaig tornar al llit on vaig tenir temps de reflexionar sobre tot el que havia passat.
Dies més tard vaig tenir l'oportunitat de parlar amb la Laia en privat.
Com sempre des del primer moment que va començar la nostra conversa em vaig sentir com a casa. Es notava quan parlava que no em girava cap rancor i l’alegria que sentia d’haver-me recuperat. Això em va fer sentir estimada i em va ajudar a interioritzar-ho per aplicar-ho a la meva vida.
Un cop solucionats tots els assumptes pendents no em podia sentir més feliç. Se m'havia oblidat aquell sentiment que inundava el meu cor cada cop que gaudia de la seva companyia. Jo també volia fer sentir la gent així cada vegada que estaven amb mi així que em vaig proposar esforçar-me per canviar la meva actitud.
Encara que la meva relació amb tots dos tornava a ser la d'abans em feia molta vergonya estar amb Anthony. Continuava estimant-lo i ara amb més intensitat però creia que ell no ho feia després de tot el que havia passat. Tanmateix estava equivocada. Unes setmanes després de l’inici del meu canvi, l’Anthony em va demanar que sortís a passejar amb ell el dissabte a la tarda. Tot i que em va costar li vaig dir que sí. Arribat el dia em vaig trobar amb ell al lloc previst i ens vam posar a parlar. Al principi tots dos estavem una mica tallats però a mesura que continuàvem ens anàvem obrint més fins al punt que sense voler vaig confessar-li que l'estimava. Al principi es va quedar callat i jo vaig interpretar aquest silenci com una negació i de seguida vaig començar a justificar-la. Li vaig dir que comprenia perfectament que ell no sentís el mateix a causa d'aquells últims mesos i de les ferides passades però ell em va fer callar i em va besar. La veritat és que aquest petó em va sorprendre molt. Després em va explicar que feia molt de temps que sentia una forta atracció cap a mi però que s'havia refrenat a si mateix a causa del meu allunyament. Em va explicar el mal que li van fer els meus comportaments despectius i em va dir que havia estat molt de temps esperant el moment oportú per declarar el seu amor, fins i tot em va arribar a dir que emportava enamorat de mi des d'aquell dia al metro. No m'ho podia creure, jo també portava tot aquest temps enamorada d'ell, però intentant amagar els meus sentiments sota aquesta aparença de persona forta i superficial.
Ara que el nostre amor estava a flor de pell vam poder compartir tot allò que sentiem l'un per l'altre.
En acomiadar-nos em va tornar a besar i em va prometre que mai m'abandonaria. Aquesta promesa va marcar tota la meva existència, amb el seu comportament al llarg d'aquell curs m'havia demostrat que de debò la compliria. Després del que havia passat vaig arribar a casa radiant.
Aquest va ser el millor any de la meva vida, tot i que va ser un amb pujades i baixades ha sigut el que més ha marcat, és el que ha fet que sigui qui sóc ara. Tant de la Laia, la meva millor amiga com de l’Anthony, el meu marit actual vaig aprendre el veritable significat i una demostració clara del que és estar amb algú en les bones i en les dolentes. D'ells vaig aprendre a tenir i forjar amistats veritables i permanents. Si sóc la persona que sóc ara és tot gràcies a ells que m'han ensenyat com val la pena de viure. Sempre els estaré profundament agraïda i mai no seré capaç de tornar-los tot el que han fet i continuen fent per mi però no deixaré mai d'intentar-ho.
T'animo a descobrir l'Anthony i la Laia de la teva vida i deixar-te transformar per ells.
T'asseguro que seràs plenament feliç!
