Al llarg de tot el curs vaig poder aprendre moltes coses d’aquestes meravelloses persones que havien aparegut en la meva vida. Són dos persones que mai més he oblidat i amb les que estic profundament agraïda per tot el que amb la seva forma de viure, de parlar, i de tractar a la resta m’han transmès. Encara que al principi no m’havia adonat del valor incalculable d’aquestes amistats, a mesura que passava el temps era més conscient d’aquests tresors. La Laia es va convertir en la persona gairebé més important de la meva vida. Amb ella tothom es trobava a gust perquè era una persona que mai jutgava a ningú, acollia i tractava a tothom d’una manera personal que et feia sentir especial. També era una persona que mai es queixava ni criticava als altres. Com pots deduir, parlant amb ella em trasmetia una sensació de confiança plena que feia molt que no havia experimentat. L'últim cop que havia confiat tant en algú com ho feia amb la Laia havia sigut en la meva mare, que ja feia uns quants anys que ens havia deixat. La meva relació amb ella, quan encara estava viva, havia sigut sempre bona i d’ella havia après tantes coses com de la Laia. Aquesta pèrdua tan dolorosa va significar per a mi la desaparició de les meves ganes de viure i la transformació radical de la meva personalitat abans alegre i ara pessimista. Sovint la Laia em recordava a ella per la seva manera de parlar i somriure.
Confiava en ella tant que s'ho explicava tot, ja que tenia una capacitat d'escoltar i acollir que jo admirava.
Alhora durant els trajectes de metro amb Anthony i les vegades que quedàvem el cap de setmana vaig anar coneixent-lo més fins al punt que em va començar a agradar. Ja m'havien agradat mai altres nois però amb Anthony era una sensació diferent. No només era guapíssim sinó que tenia una personalitat única i una intimitat que cuidava moltíssim. No era com els altres nois que jo havia conegut, respectava els altres i era ell mateix sempre mai intentava impressionar ningú. Ho feia tot a consciència, és a dir, si creia que era bo ho feia i si no no i li era igual el que els altres en podien pensar. Comentant-ho amb la Laia vam arribar a la conclusió de que m'havia enamorat de veritat. Sempre acudia a ella per a que em donara consells.
Un cop em va dir que si volia gaudir al cent per cent d’aquella relació no havia de tenir pressa. Això no em va agradar res perquè, com que era una persona que em deixava portar pels sentiments sempre, volia començar ja a sortir amb ell i tot el que això comportava. Fent cas omís al consell de la meva amiga vaig intentar atreure l'atenció d'Anthony. Me'n vaig anar allunyant a poc a poc i me'n vaig anar endinsant en un món que no em convenia. Amb el pas del temps vaig anar deixant enrere tot el que havia après de la Laia i vaig continuar intentant atreure l'atenció del noi que m'agradava. Vaig descobrir que ell compartia la mateixa opinió sobre les relacions que la meva amiga i em vaig enfadar tant que no els vaig dirigir la paraula a cap durant més de tres mesos.Durant aquest temps vaig malbaratar la meva vida i me'n vaig anar convertint en una noia popular. Jo no volia reconèixer-ho però sabia que aquesta mala vida no m'estava fent feliç. Alguna nit recordava quant gaudia rient amb la Laia però de seguida esborrava del meu cap recordant l'enuig i aquella última conversa.
He de dir que encara que jo m'hagués anat pel mal camí tant Anthony com ella no s'havien apartat del meu costat. Amb una paciència immensa suportant les meves reaccions, crítiques i cares de fàstic cap a ells, es mantenien firmes al meu costat. Cada dia em saludaven i elogiaven algunes de les meves feines quan tenien l'oportunitat. Mai van deixar d’estimar-me ni van demostrar tenir cap rancor, em van explicar anys més tard que no sentien ràbia sinó compassió de mi. No obstant això, jo en aquells moments havia aixecat uns murs al meu cor i en la meva vida no hi cabia res més que no fos superficial.
Com que no volia reconèixer la solitud i tristesa que sentia intentava demostrar-los lo feliç que era sense ells. Això va ser molt cruel per part meva però com he dit abans ells amb una fortalesa inhumana romanien sempre al meu costat. Així va anar passant l'any fins que va passar una cosa que va canviar la meva vida.
