No sabia com fer-ho, feia només una setmana que havia arribat a la ciutat i encara no havia agafat el metro. La meva tieta m’havia deixat a casa d’uns amics i més tard m’havia fet arribar un missatge dient que no em recolliria. Per això em trobava davant d’aquell vell aparell sense saber què fer. Com que era tard no hi quedava cap revisor al qui pogués demanar ajuda. Ja estava ficant-me nerviosa quan de sobte vaig sentir com algú s'acostava. Encara que tenia 22 anys estava terroritzada. Es va aturar darrera meu i em va preguntar amb un tó de veu molt suau - Necessites ajuda? - vaig voltar-me de seguida i vaig veure-lo. Un jove molt maco més o menys de la meva edat. No sé quina va ser la meva reacció però ell va disculparse dient- Perdona, t’he vist una mica angoixada i pensava que podries necessitar una mica d’ajuda… -. En aquells moments se'm queia la cara de vergonya i alhora no podia estar més feliç d’haver trobat algú que realment em pogués ajudar. Vaig haver d’acceptar l’ajuda d’aquell noi tan educat. Ell pacientment m’explicava totes les passes que havia de seguir per aconseguir el bitllet que desitjava de manera que la pròxima vegada podria fer-ho pel meu compte. Finalment quan ja vaig tenir a les mans el bitllet, vaig acomiadar-lo i em vaig dirigir cap a l’andana corresponent a la direcció que havia de prendre. Feia veure que no m'adonava però notava perfectament la seva mirada darrera intentant penetrar al meu interior. Al llarg de tot el trajecte per més que volia no podia treure’l del meu cap. Em va sorprendre molt perquè mai li donava massa importància a aquesta mena de situacions. No obstant, hi havia alguna cosa en ell que m'havia calat profundament, alguna cosa que havia estovat el meu cor endurit per sofriments passats. No sé dir que era, si els seus transparents ulls i la seva mirada, la seva forma expressiva de parlar, o el seu sincer i afectuós somriure.
Entre els nervis del primer dia i els constants records d'aquest noi em vaig mantindre desperta fins a ben entrada la nit.
L'endemà vaig arribar a classe embardissada en els meus propis pensaments i mig adormida, tant va ser així que no em vaig adonar que anàvem a la mateixa classe fins al cap d'unes hores.
En les primeres hores em vaig asseure al costat d'una noia meravellosa. Des del primer moment vaig saber que ens anàvem a entendre perfectament. Es deia Laia, era una noia molt maca, esbelta, intel·ligent i amb un cor d'or. Sempre estava disposada a donar-li el millor als altres i semblava estar contenta per això. Aquesta va ser una de les coses que més em va impressionar d'ella i que alhora més em costava entendre.
A l’hora d’esmorzar vam estar xerrant sobre la seva família i la seva antiga escola. Vam compartir moltes anècdotes i es va interessar tant per les meves que em va semblar que ens coneixem des de feia uns quants anys i no des d'unes poques hores. Posteriorment ens vam dirigir cap a l'aula. En el passadís vaig veure al noi de l’estació de metro i em vaig quedar petrificada. No podia ser! Això era massa coincidència!. Ell i jo érem de la mateixa edat, estàvem en la mateixa universitat estudiant la mateixa carrera. Laia no va entendre el que m'havia passat i em va arrossegar cap a la classe parell que no arribéssim tard. Durant la resta del dia vaig estar recuperant-me del shock produït per aquella inversemblant situació.
Més tard es va acostar a saludar i va presentar-se com Anthony Bernard, després em va preguntar si havia tingut algun problema per a arribar a la meva casa la nit anterior. Li vaig respondre que no i després vam parlar durant una estona.
Al llarg de la primera setmana a més de parar esment en classe em passava llargues estones fixant-me en els seus moviments, però quan ell es donava quanta em girava ràpidament i intentava dissimular. Vaig descobrir també que vivia en el mateix barri que jo perquè tots els dia coincidiem en el metro. Així que de mica en mica el destí em va donar l’oportunitat de conèixer a dues persones espectaculars i de trabar una veritable amistat amb ambdues.
