F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Les nits d'una somiadora (Mónica Gómez )
IES VICTORIA KENT (Elx)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
Capítol 3:  Capítol 3

A la fi Pere havia finalitzat la carrera de robòtica, sí, eixa que tant anhelava quan a penes sabia pronunciar les primeres paraules. Al cap de dues setmanes, Pere estava pletòric, era l'objectiu que tant esforç li havia requerit,i al capdavall, s'havia llicenciat. Però eixa il·lusió va durar entre poc i res. Començaven les preguntes com: I ara què? Com he de continuar la meua vida? Tantes vegades eren les que ell havia anhelat eixe moment i ara no el volia. La paraula correcta, no era "no voler", encara que ell ho sentia com a tal, més aïna era una altra qüestió.



A la nostra vida, hem de tindre objectius, com és clar. El problema no rau a tindre un objectiu, sinó més aïnes, quan aquest objectiu es converteix en el focus de la nostra vida.



Com si ara ens trobem navegant a la mar, de nit, i resulta que el far només enllumena a un dels vaixells. Què ocorrerà? Doncs que eixe vaixell navegarà sense problemes , mentres que la resta naufragarien. Però, i en quant aquest arriba al port? De sobte, el far ja no té res a fer, llavors la seua faena ja ha acabat.



El mateix va passar amb Pere, ell havia viscut enfonsat en els estudis sense donar importància a descobrir quins entreteniments eren els que li agradaven i tampoc, va donar una oportunitat a les persones a l'hora de connectar amb ell, fora amistosament, o fins i tot amorosament. Ell ja passava els trenta, quan aquesta idea li va pertorbar el cap i pensava:" A hores d'ara, no tinc res a fer, eixa època de la meua vida ja devia haver passat fa molt. Ara em tornaré a posar un altre objectiu i me centraré tant en ell, que aquesta idea no podrà tornar a perjudicar-me. Podria començar a treballar en una fàbrica.... o no, millor en una oficina, que les fàbriques m'ofegarien amb tant de treball" . Tot això deia Pere.



Convé destacar que, tant les fabriques com les oficines es baravallen per tal de veure quina empresa aconseguia que Pere estiguera a la seua plantilla de treballadors, però no hi havia res que omplira del tot a aquest. Ell ja havia tingut un llarg recorregut laboral, havia passat per tres fàbriques i quatre oficines i en arribar als quaranta estava cansat d'aquest tipus de feina. Finalment, per sort o per desgràcia, va acabar amb aquesta etapa de la seua vida.



Ara, les hores les passava a casa... fins que un dia, veient un dels programes que tant li agradaven sobre robòtica, se li va ocórrer la idea de crear ell el seu propi robot: " Clar, clar aquest robot ha de ser la meua salvació, així no estaré a soles en aquest món , com he estat des d'aquell tràgic moment...



Tot i que va començar el 30 de març de 1999, no va acabar fins al 5 de desembre de 2007. Vuit anys buscant i unint peces a una màquina. Tanta va ser la feina, que quan va acabar de construir el robot, ja no volia saber res més sobre ell. L'única cosa que va concretar és que s'anomenava Marta.



El pum, pum de Marta es va accelerar i a correcuita es va alçar del llit. Tota tremolosa va anar per un got d'aigua de la sequedat que portava a la boca. Es va asseure al llit i va dir en veu alta: “Com que Marta? Però Marta, Marta, o una altra Marta?!!”

(Ring... Ring…) Marta tota nerviosa va mirar el telèfon i va preguntar-se, que qui era, que ningú sabia el telèfon de la seua casa i els de publicitat feia prou temps, que no la cridaven. Va agarrar el telèfon amb un signe de nerviositat , tant, que li va caure a terra. Quan a la fi va poder contestar, una persona amb una veu ronca va dir: "Continua amb el somni Marta" (pii pii) (havien penjat...)

Marta va començar a plorar, la seua vida no era com la del seu entorn, la seua vida era plena de misteris... Va allitar-se. Tant va ser el que va plorar, que aquell sentiment la va fatigar mentalment i va acabar adormint-se.



(Continua el somni) Pere va decidir deixar a Marta a una casa antiga, on vivia abans el seu pare. Un dia com altre qualsevol, Pere es va alçar del llit i en veu alta va dir: “És hora d'encendre a Marta."

Va anar amb molta pressa fins a on ella estava, la va encendre i va dir: "Ara sí, la meua vida no tornarà a ser com era abans". Aleshores va tornar a la seua casa.



Marta al reconèixer la casa, que era una que estava al costat de la seua, va començar a respirar molt costosament i es va despertar... Arran d'aquell moment, cada nit somniava amb aquella casa...



La seua vida tornava a ser monòtona, tant, que el somni ja ni l'afectava. Un dimarts mentre passejava pels carrers, sense apercebre’s va passar al costat d'aquella casa. Un gos, que passava pel seu costat ,va començar a bordar. Al principi no li va donar importància, però tan persistent era, que Marta va girar-se. Al instant, va trobar-se amb aquell edifici que tant recordava del somni. Els ulls de la protagonista pareixien plats, sí, eixos que tothom té a la seua casa. Sense pensar-s’ho dues vegades, va trucar a la porta, comportament estrany en ella.



Un home corpulent, d'uns cinquanta anys, va obrir-la

-"Passa, passa, Marta, t'estava esperant"

(Marta amb desconcert va entrar)

- "Asseu-te... Ja sé que ara estaràs confosa i et preguntaràs que qui soc jo i per què et conec. L'assumpte és una mica complex, Marta... em centraré, que si no, no acabe mai, perquè la quantitat d'informació que t'hauré de donar després del que ara et diré, no és poca. Resulta que... jo et vaig crear... Jo soc Pere".



-"Com?" Va dir Marta mentre es reia creient que aquell senyor no deia la veritat.



-"El teu nom és Marta. D'ençà que tens ús de raó, has estat somniant amb un tal Pere, què va estudiar robòtica a la Universitat d'Alacant i la mare del qual va morir en un accident. (Després va continuar recitant tota la vida de Marta amb tota mena de detall).Te'n recordes quan el somni no avançava?"

-"Sí."(va dir Marta)

-"Era jo el culpable"

-"Per què???"

-"Sent sincer, no volia que cometesses els mateixos errors que jo havia comés. Per això el somni no avançaria fins que t'adonares que havies de resoldre els problemes i no ignorar-los, ja que això implicaria tindre’n molts més, com ara , l'ansietat...”

-"Però, per què et preocupes tant per mi Pere, i no et fixes en tu i tractes de solucionar el muntó de problemes que tens...?"

(Com que Marta portava tota la seua vida somniant amb ell, ella era la persona que més el coneixia)

-"Jo?? Jo ja no tinc remei, la meua vida ja no pot canviar. Per això et vaig crear, per viure la vida que mai havia viscut, enfrontant-me als problemes i aprenent-ne ."

-"Però, com pots pensar així, Pere? Clar que hi ha remei, tu saps quina quantitat de coses pots fer amb tots els anys de vida que encara has d'afrontar??"

-"No digues ximpleries, Marta"

-Alçat de la cadira i anem!

Ambdos es van alçar, i des d'aquell moment no es van tornar a asseure mai. La quantitat de països que havien visitat eren tants, que podríem dir que ja havien donat una volta sencera al món. L'assumpte era que no hi havia ningú que entenguera més a Pere com l'entenia Marta i el mateix succeia a l’inrevés. A causa del fet que, un havia creat a l'altra i l'altra havia viscut la vida d'ell...
 
Mónica Gómez | Inici: Ciutats de Fum
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]