F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Les nits d'una somiadora (Mónica Gómez )
IES VICTORIA KENT (Elx)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
L’androide que no podia dormir

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.


Capítol 1: 



Capítol 1



Cada nit, es podria dir que a la mateixa hora, començava el somni i aquest no acabava fins que l’androide no es disposava a despertar-se.



Ja sé, pot sonar insignificant quan escoltem una ximpleria com aquesta. Clarament, si ens fixem en els problemes de hui en dia, no és en absolut important, però... saps quin és el sentiment de viure tots els dies el mateix? Doncs així d’angoixada es sentia Marta cada nit.



I sí, Marta és un androide, però no un qualsevol... sinó un que és molt somiador a les nits i prou aventurer pel dia. Li agrada gaudir de la vida i així mateix tot allò que es proposa ho cumplix, ja siga pujar al cim més alt del món o tirar-se en paracaigudes. Encara que, a vegades, li costa, qui sap quant, comunicar els seus problemes amb la gent del seu entorn. Potser siga per la seua actitud de valenta, o pot ser per altres factors , però tots sabem que a vegades és necessari demanar ajuda i, amb més raons, si per les nits somnies, cada dos per tres, el mateix. Un xiquet anomenat Pere li ronda el cap quan dorm. Curiosament Pere és una persona completament diferent d’ella...



Marta sap que Pere va nàixer en una familia pobra, que ell era un xiquet molt feliç fins que als cinc anys complits, no feia molt, la seua mare va sofrir un maleït accident, un cotxe va xocar amb ella provocant-li la mort. A arran d’aquell dia, Pere no va tornar a ser el mateix. Convé destacar que probablement a un xiquet amb la seua edat no li haguera afectat tant com a ell, però Pere era superdotat i va ser conscient d’aquell moment dolent a la seua vida. Únicament vivia endinsat en els estudis. No tenia amics i l’únic que havia tingut l’havia traït. En aquest moment el somni sempre es posa en pausa i ja no continua.



Feia dies que l’androide estava farta d’aquesta situació. Així doncs, va decidir posar solució d’una volta. L’únic problema era que no sabia com... La idea de confiar en un altre androide ja de per si la veia complexa i si li afegim el fet de contar-li l’assumpte tan atípic que vivia... A més li pertorbava la possibilitat que a l’altre no li succeïra el mateix, es situava sempre en la pitjor situació, ja que hi havia la probabilitat que li fera riure. Però també, per contra, podia ocórrer que li donara la resposta al seu mal. El cap li començava a fer fum, tota aquesta informació de cop era massa i va acabar ignorant un altra vegada la qüestió.



Al gimnàs, a la televisió, al carrer... veia situacions que li recordaven que confiar en els amics no era tan del tot roí. Està clar que quan el teu cap no para de pensar en qüestions que encara no has resolt, tot ho veus relacionat amb això. Segurament són crits del cervell demanant ajuda. Convé dir que no solament tu t’assabentes del mal que tens, eixos crits que el teu cap fa els altres també els escolten. En aquest moment el rum rum del cap de Marta es va frenar.



Joan: Marta, et trobes bé? Portes mirant aquell colom quasi mitja hora

Marta: Joan, tu creus de veres en l’amistat?

Joan: Sí, però solament en aquelles persones que valen allò que tant mereixes

Marta: Buff... si tu ho dius...



Joan: Portes mala cara, estàs bé?

Marta: No descanse gens per les nits

Joan: Això per què, Marta?

Marta: Buff...resulta que porte diverses nits somniant el mateix, realment des de fa molt de temps. Tanque els ulls i de sobte apareix un xiquet anomenat Pere i em conec tota la seua vida fins als quinze anys. En eixe moment em desperte i la següent nit somnie el mateix.



Joan: Ara que ho dius, no fa molt vaig llegir a internet que el que somnies és el que has de resoldre en tu mateix, així que siga el que siga jo estic ací en cas que vulges contar-me alguna adversitat que et dificulta estar contenta.



Marta: Sincerament, ara mateix crec que no tinc dificultats a la meua vida a banda d’això...



Els rellotges ja marcaven les dotze i Marta es preparava per anar-se’n a dormir. A la cap i a la fi havia sigut un dia productiu, era la primera vegada que aconseguia obrir-se amb algú i aquest cúmul d’emocions finalment causen cansanci. Els ulls cada vegada parpellejaven més lentament... i poc a poc s’obrien a un altre món: Pere tractava d’acabar uns dels exàmens més importants de la seua vida, aquesta nota determinava el seu futur que li podria o no obrir una nuvolada d’oportunitats. El somni avançava a correcuita, Pere havia aconseguit entrar a la universitat que tant anhelava quan era petit. Ell, des de la seua curta edat, volia estudiar robòtica i a la fi ho havia assolit.



Ring...Ring...eren les vuit del matí, i com cada matí , el rellotge sonava. D’un cop, Marta va eixir del llit.”No pot ser!! El somni ha avançat, que contenta que estic”. La idea que la solució estiguera al peu del canó, li alegrava:”Joan ha sigut la clau, sense ell, segurament seguiria estancada”.



Que curiós, no? Pràcticament tota la seua vida sofrint, quan realment el final de l’agonia estava més proper del que pensava. Sempre que succeïx això m’agrada fer referència a aquest exemple: hi havia una vegada un xicotet elefant què estava lligat a un tros de fusta. Ell sempre intentava deslligar-se, però mai tenia exit. Ell va crèixer tant, que un dia un xiquet li va preguntar al cuidador: “Per què l’elefant no fuig? Si el tros de fusta és molt petit amb un simple moviment el partiria”, al que ell li contesta: “Quan era petit va tractar de fugir tantes voltes sense exit, perquè en eixe temps el tros de fusta per a ell era molt gran, que aleshores va apendre que no podia fugir. D’aquesta manera, quan va crèixer no va tornar a fer l’intent d’escapar perquè pensava, que si abans no havia pogut, ara tampoc podria. Aquest exemple el podem aplicar a la situació que viu Marta. A vegades, per tal de veure la sendera que ens permetrà sortir del laberint, cal tindre una nova perspectiva, allunyant-se de l’objectiu (com ha sigut el cas de l’elefant). O bé buscar un nou angle de visió amb l’ajuda de l’exterior (com al cas de Marta).



 
Mónica Gómez | Inici: Ciutats de Fum
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]