De sobte em trobava amb més preguntes de les que tenia inicialment, estava totalment perdut. Sentia haver tornat al punt de partida i a la vegada haver arribat més lluny que mai. Malgrat que llegia i rellegia el curt escrit, semblava que mai no arribava a comprendre’l al complet. Intentava trobar el secret que amagava en la seva simplicitat, però sempre sentia que se m’escapava alguna cosa. El descobriment d’aquella carta implicava un nou ventall de possibilitats al qual no estava preparat per enfrontar-me.

“Era en Joan, qui havia estat darrere de tot?”

Vaig asseure’m al llit del Pere, abatut davant la possible veracitat d’aquella sentència. Emm negava a acceptar aquella possibilitat i continuava aferrat a la carta que ara rellegia amb atenció. Aquesta vegada, però, mirava més enllà, obviant el significat. Havia començat a seguir cautelosament els moviments que la tinta feia sobre el paper, no em volia perdre cap detall. El pigment dansava sobre el blanc paper, impecable. Semblava haver estat escrita amb molta delicadesa, cuidant de no fer el més mínim error. Era tan perfecta que quasi semblava falsa.

“Sembla falsa.”

Recordo, quan era més petit, passar tardes senceres llegint els escrits d’en Joan. Em fascinava la facilitat que tenia per crear mons amb les seves paraules i la seva forma de lligar conceptes tan àgilment. A casa ningú apreciava la seva faceta d’escriptor, però jo sempre he pensat que tenia un gran talent.

Seguia amb la carta a les mans quan vaig tenir el meu moment d’epifania. A poc a poc, començava a endevinar el punt de fuga on convergien els traços i les meves sospites. Les lletres arrodonides, lleugerament inclinades a la dreta i, sobretot, la forma d’escriure les tes, avançades, amb finals llargs i pressió irregular.

Les lletres van esdevenir indistingibles pel tremolor de les meves mans, que sacsejaven la carta al compàs del meu cor. Reconeixia aquella cal·ligrafia, però no era la d’en Joan. Tot i ser una còpia molt fidel, petits detalls, imperceptibles per l’ull inexpert, delataven l’autor. Detalls que només jo podria distingir.

Aleshores vaig notar dues llàgrimes que em rodaven per les galtes, era incapaç d’apartar la mirada d’aquella maleïda carta. Mirant-la vaig entendre per fi que la resposta que buscava amb tanta ànsia era millor que romangués oculta, amagada sota terra. I és que aquella carta realment em portava a l’origen de tot, al punt de partida.

En aixecar-me del llit vaig dirigir una llarga mirada al buit de l’habitació, aleshores ella me la retornava en forma de dolços records. Sentia que emportant-me la carta pertorbava d’alguna manera la inquietant pau que atorgava la solitud, la immutabilitat en el pas dels dies. Després de meditar llargament, però, vaig decidir emportar-me-la, com a vestigi d’una quimera, potser.

La duia encara entre les mans quan ella em va abraçar, només per desaparèixer rere el llindar de la porta uns instants després.

En entrar a casa la foscor que havia regnat els passats dies em va tornar a engolir. L’habitual silenci parlava de veritats, omplint les sales com a únic membre d’aquella família trencada. Tots seguíem allí, però aquell dia vaig veure clarament que una part de nosaltres s’havia podrit, o potser ho havia estat sempre, de podrida.

Eren les set, ells reposaven com de costum en el sofà després de la llarga jornada. En mirar-los, no vaig poder evitar sentir la vaga esperança que, en efecte, estigués equivocat.

Els veia rient, inconscients de la meva presència allí, i aleshores només podia dubtar de mi. Finalment, vaig decidir aparèixer davant la seva atenta mirada.

Sense dir res, vaig posar la carta sobre la taula, àvid de respostes. Tots dos la miraren càndidament, prenent-se el temps de llegir cada línia amb especial atenció, com si el seu contingut fos una novetat per ells. Un calfred em va recórrer l’esquena en trobar ambdós mirant-me ansiosament, semblant escrutar-me en cerca de la més mínima debilitat.

-Què és això, germanet?

Mentre deia això, vaig endevinar un lleuger somriure altiu en el rostre de l’Unai, que ara es reclinava al respatller del sofà. Alçava la mirada, directa a mi, en un intent d’intimidar-me. En Toni seguia observant-me, inclinat sobre els genolls. Vaig dubtar si contestar la seva pregunta o no, però havia decidit que no volia perdre més temps.

-Heu estat vosaltres. Vosaltres vau assassinar el Joan i el Pere.

Cap dels dos va mostrar cap reacció aparent. Mantenien els seus ulls immòbils sobre els meus, com els d’un depredador esperant caçar la seva presa. Després canviaven entre si mirades d'intel·ligència, decidits a faltar a la seva paraula i a pagar la meva valentia amb la traïció més negra.

El Toni es va aixecar i se’m va apropar amb una mirada piadosa. Jo vaig fer uns passos enrere, però em vaig topar de seguida amb la paret. Sentia ja el seu alè sobre meu quan vaig notar una mà estrènyer el meu coll. M'empenyia contra la paret mentre jo camejava a l’aire en un intent d’escapar d’aquell engany. Mentrestant, l’Unai s’havia afanyat a llençar la carta a l’estufa de casa, de manera que l’única prova del crim es convertí en cendra davant els meus ulls.

-No t’atreveixis a sentir pena d’aquell bastard, aquell a qui plores no era el nostre germà.

Vaig mirar incrèdul l’Unai, qui en acabat d’aquesta afirmació va reposar la mà sobre l’espatlla del Toni, indicant que em podia alliberar. Ara em trobava a terra, trasbalsat per l’esdeveniment i recuperant encara la respiració.

-El Joan va ser fill d’una relació extramatrimonial de la nostra mare i, com pots esperar, el pare no n’està assabentat. De fet, només ho sabem nosaltres.

Mentre deia això l’Unai es va agenollar al meu costat, per poder-me així mirar directament als ulls. Jo mirava absort una imatge d’en Joan que penjava de la paret, intentant assimilar la difamació que se li atribuïa. El Toni va seguir la meva mirada i, en veure el retrat, va riure entre esbufecs.

-No t’ha estranyat mai, aquell color rogenc dels cabells?

Continuava mirant el retrat silenciosament, atent a les pròximes paraules de l’Unai.

-El pitjor, germanet, és que tot i no ser fill del pare, el bastard sempre ha estat el seu preferit. Per sobre nostre, per sobre teu i, fins i tot, per sobre de la nostra germana.

Escoltava atentament cada paraula d’aquell penós discurs, injustificable davant els actes que havien admès indirectament.

-Endevina, germà, qui de tots nosaltres es quedaria amb l’herència dels pares? Bingo, el bastard!

Va entonar aquesta última frase en un to burlesc, cosa que em va fer centrar tota la meva ràbia en una mirada que vaig dirigir impassible a l’Unai.

-Així que sí, el vam matar. El Toni va calcar a la perfecció la cal·ligrafia del Joan invitant el Pere al bosc darrere de casa; sabíem que ell vindria sense qüestionar res. Després els vam assassinar als dos. En trobar la policia l’arma en mans del Pere, el van assumir com a culpable, cosa que també hauries d’haver fet tu.

En sortir això de la boca del meu germà, la part de mi que encara conservava, innocent, la més remota fe, es va crebantar per no tornar mai més.

-Bé, Suposo que no em creuràs, però et dic que tu hauries fet el mateix. La mateixa sang corre per les teves venes. Si creus que el mal està en mi, germà, també ho està en tu.

Sentia els seus ulls furgar la meva pell, que s’eriçava davant les cruels paraules. Ja no cabia en mi, alhora que condemnava els seus actes percebia que hi havia alguna veritat amagada en el seu discurs. Notava que compartíem, com també ho fèiem amb el verd dels ulls, una corrupció interna. Vaig sentir aleshores la culpa dels seus actes sobre meu, com una condemna vitalícia a la qual em lligava la meva sang. Vaig lluitar interiorment contra aquest sentiment fins que vaig tenir la força necessària per, finalment, parlar.

- És cert que els tres podem estem podrits o bojos. És difícil endevinar quan vam començar a estar-ho, de bojos. Potser van ser els plors de la mare, potser cada nit que he passat despert o el soroll del silenci. Qui sap, potser sempre hem estat així. La bogeria habitava en nosaltres com un paràsit, esperant a ser despertada. Però el que tinc clar, Unai, és que el mal no s’hereta. El que vosaltres heu fet no està escrit en la meva sang.