Tot i que semblava que no, els següents dies van passar, pesats. En el seu pas, s’anaven difuminant, convertint-se en una estranya fusió entre la realitat i la meva pròpia imaginació. Aleshores jo em sentia el copilot del temps, deixava que passés i només em podia limitar a estar allí, conscient de tot, conscient de res. El que recordo amb perfecció era l'extrema llargada d’aquells dies d’hivern, que semblaven arrossegar-se, com si lluitessin per ser eterns. Però volguessin o no, la nit acabava arribant, sempre ho feia. Trobava en ella un estrany acolliment. En les màgiques hores en què tothom descansa, el silenci em parlava. Tot i que aclucava els ulls, m’era impossible no sentir-lo advertir un: “Per què?”.

Aquesta era la pregunta que em turmentava des que el Pere havia assassinat en Joan; per què ho havia fet? En realitat és molt possible que no volgués saber la resposta. En el fons, em negava a acceptar que l’assassí hagués estat el Pere i encara ara ho dubtava fermament. Trobava en el dubte un càlid resguard de l'amarga realitat, com també de mi mateix. Tot i que tothom hagués acceptat la implicació d’en Pere en el cas, havia d'haver-hi una altra explicació, n’estava segur, tan sols era qüestió de trobar-la. De fet, em repugnava la rapidesa amb què tots els membres de la família havien assumit com a culpable el Pere, semblaven haver oblidat el fort vincle que unia els dos.

Per uns breus segons vaig recordar-lo, com tant ho havia fet durant els últims dies. Aquesta vegada hi eren els dos. Jugaven a futbol, com sempre, al jardí de casa d’en Pere. Dues pedres com a porteria; jo n’era l’àrbitre. Recordo com el Joan va caure a terra, recordo també com en Pere el va ajudar fent servir els limitats coneixements d’infermeria que posseïen tots dos. Més tard, a la seva habitació ens va mostrar una caixa metàl·lica que guardava davall d’un taulell de fusta sota terra. Tots dos la vam obrir impacients. A dins guardava moltes llaminadures que no va dubtar a compartir amb nosaltres, aconseguint animar al Joan. Encara ara em fascina com una memòria d’aparença insignificant en el moment de l’acció pot tenir tant pes als ulls del futur observador. Com aquesta, en tinc moltes més, anècdotes que evoquen la bona persona que va ser i que justifiquen les meves sospites cap a la conclusió del cas.

Sabia que no s’unien els fils, també que havia de ser jo qui els unís. Sabia que no els tornaria a la vida, però intentaria netejar el seu nom. M’agradés o no el que descobriria, vaig comprendre que per primera vegada a la vida havia de ser jo el valent.



El següent matí em vaig aixecar del llit i, sense dir res a ningú, vaig sortir per la porta de casa en direcció al poble. Sabia perfectament on havia d’anar. Quan em vaig trobar davant de la seva porta, però, la meva actitud valenta d’abans m’havia abandonat completament, deixant-me sol davant d’un problema molt més gran del que un adolescent podia assumir. Aleshores, quan ja havia decidit rendir-me i fer mitja volta, vaig sentir la porta grinyolar. D’entre la foscor em vaig retrobar amb dos tristos ulls blaus que, emmarcats amb unes ulleres del mateix color, m’advertien que també ella estava en la meva situació.

• Passa, si us plau- només aquestes paraules van fer sortir de mi tot desig d’abandonar la meva missió.

En entrar, els meus ulls es van haver d’adaptar a la foscor que regnava en la cambra; de tal manera que al principi era incapaç de distingir qualsevol objecte d’entre la insípida negror. A poc a poc, la sala se'm va anar descobrint. Els florits i desfasats estampats dels sofàs desentonaven amb el trist ambient que tota aquella casa supurava. Sovint vaig advertir que no només els sofàs, sinó tota la sala seguia aquest patró d’estranya obsolescència. Els diferents mobles vells, amb el pols afegit, donaven a aquella estança la sensació d’haver-se quedat congelada en el temps. Les parets de l’habitació revessaven d’imatges, decorant l’antic paper pintat. Una d’elles va captar la meva atenció. Era una imatge d’en Pere amb el Joan, el dia de la seva graduació. Vaig observar absort el retrat, passant la mà per sobre seu en un intent per sentir-los allí: “Continuaran vius en el flaix d’una càmera”.

• Perdona'm pel desordre, ja saps, estan sent uns dies molt durs.- va mussitar la mare del Pere mentre s'asseia a l’antiquat sofà.

Jo quasi havia oblidat on em trobava. Vaig decidir seguir-la i em vaig asseure al seu costat. Em vaig retrobar amb aquells ulls glaçats, observant-me inquisitivament. Vaig sentir que tota la tristesa que portava dins, el buit, la pena i la desolació em retornaven la mirada en un to blau obscur. No va haver de dir-me res i jo també vaig preferir callar, de vegades és millor així.

• Podria entrar a la seva habitació?

Vaig semblar sorprendre-la amb la meva proposició, perquè va rumiar una estona abans de pensar a contestar.

• La investigació policial ha acabat, suposo que no hi haurà cap problema.

“Investigació policial”, semblava surrealista sentir aquests termes sortir de la seva boca, amb relació al seu propi fill inculpat de ser un assassí.

• Però m’agradaria preguntar-te, si no t’importa.

Vaig vacil·lar perquè no sabia que contestar, no sabia ni si tan sols hi havia una resposta correcta.

• He de tancar un assumpte pendent.

Remoure més el tema no ens portaria a cap lloc, ella també ho va comprendre, assentint.

• Ja saps on és. No hi he entrat des que va passar.

Mentre deia aquestes últimes paraules va abaixar el cap, incapaç d’aguantar-me la mirada. Jo vaig preferir que fos així, perquè tampoc podia fer-ho.



Vaig deixar a la seva mare a baix i vaig pujar les escales. La porta mantenia penjades les carismàtiques lletres de fusta que anunciaven “Pere”. En llegir el seu nom una esgarrifor em va recórrer de dalt a baix. Dins de l’habitació tot continuava igual, exactament com ho recordava; les parets repletes de pòsters, l’habitual desordre a l’escriptori, la seva col·lecció de música, etc. Em sentia com un intrús irrompent en un espai privat, em trobava fora de lloc. Semblava l’habitació de sempre, esperant a ser omplerta pel seu propietari, transcendint el temps, però era innegable la falta d’essència.

Recordant la meva comesa principal, em vaig agenollar al costat del llit. Vaig allargar el braç sota el buit entre el llit i el terra, intentant trobar el que sabia que em podria guiar. De sobte ho vaig sentir, el cruixir del taulell de fusta solta movent-se amb l’acció de la meva mà, “segueix aquí”. No vaig poder evitar esbossar un somriure davant la més ínfima possibilitat que les meves sospites fossin certes. Sabia que si en algun lloc podia trobar alguna pista sobre les motivacions del Pere seria allí.

En aixecar el taulell de fusta vaig agrair sentir el tacte del fred metall sobre els meus dits. La caixa també seguía igual, tot i que una mica rovellada gràcies al pas del temps. La vaig col·locar amb cautela sobre el llit, tractant-la amb la delicadesa de qui descobreix un gran tresor. Temorós de trobar-hi alguna cosa, però també de no trobar-hi res, la vaig obrir. A dins hi havia objectes varis, un casset amb diverses cançons, algunes pedres amb dates i localitzacions escrites, un collar i una carta.

Curiós, la vaig obrir:

“Ens trobarem aquesta mitjanit al lloc de sempre, el vell bosc darrere de casa. És molt important, necessito que vinguis sol, t’estaré esperant. Firmat: J.”