Aleshores, vaig tornar a entrar a la cambra. La figura inert del meu germà reposava tranquil·la sobre el llit. Em va sorprendre el seu pàl·lid rostre, que ressaltava d'entre la foscor tan sols il·luminat per una dèbil flama que lluitava per mantenir-se encesa, com també ho feia ell. Ara la mà de la mare reposava sobre el pit d’en Joan, sentint cada batec del seu cor, que cada vegada era més feble, més imperceptible. La meva germana, asseguda en un costat del llit, s’encarregava d'aguantar el fred llenç que pretenia, inútilment, abaixar la febre al moribund. Mentre ho feia, mantenia la seva mirada fixa en ell. Vaig poder entreveure a través de l’espessa foscor rodar una llàgrima per la seva galta, però ella continuava immutable en la seva labor. Totes dues no semblaven haver-se adonat de la meva arribada, estaven massa absortes en la seva pròpia tristesa.
Jo observava amb deteniment els seus moviments des del llindar de la porta, em sentia com un estrany davant d’aquella horrible escena. Tot semblava part d’una ficció, i jo em sentia un mer espectador, perquè no sabia de quina altra manera podia actuar. Finalment, vaig decidir que millor seria deixar-les soles.
En baixar per les escales, l’olor del tabac em va advertir de la presència del pare. Seia com de costum en la seva antiga butaca que, tot i estar foradada i tenir diverses taques es negava a canviar. Tota la casa semblava estar en completa penombra i la saleta no era una excepció, l’única llum visible era la cendra de la cigarreta, que es desfeia lentament a cada calada.
El pare reposava en silenci, quasi immòbil. Només es portava el cigarret a la boca, mentre l’absorbia la foscor. Vaig poder distingir sobre la taula una botella de whisky, aquell que jurava haver deixat feia molt temps. No obstant això, des que havíem descobert en Joan amb una bala al pit, ferit de mort, inevitablement el pare va recaure en l’alcohol. Als seus seixanta anys pensava que ho havia viscut tot, però res el podia haver preparat per veure morir al seu primer fill.
La seva expressió s’havia quedat congelada des d’ahir, quan va sonar el timbre de matinada i el Joan feia dos dies que havia desaparegut. En obrir la porta, els mossos li van descobrir la notícia que significava el final de la vida del pare. El Joan havia estat ferit amb una bala al pit i, tot i que havia sobreviscut, inevitablement la ferida l’acabaria matant. El presumpte assassí es va trobar mort al costat del Joan, d’una bala al cap; creuen que es va treure la vida. Tot i que la seva cara va quedar desfigurada, se’l va identificar fàcilment. Era el Pere, un dels millors amics del Joan. Ara com ara ni els seus pares ni nosaltres entenem la possible motivació de l’assassí, potser és millor no pensar-hi.
Vaig preferir no molestar al pare i vaig passar de llarg. A l’hort encara treballaven els meus germans, el Toni i l’Unai. Des que el meu pare es va fer gran, els tres germans es van encarregar de cuidar-li les terres. Inevitablement, també em tocarà a mi fer-me’n càrrec quan sigui més gran. Però jo, al contrari d’ells, no sento cap mena de passió pel camp. El simple fet de pensar a passar la resta de la meva vida treballant la terra m’eriça la pell. El meu somni és ser escriptor, però això no ho sap ni ho ha de saber ningú. Si el meu germà Unai se n’assabentés, s’encarregaria de fer-me l’objecte de burla de la família durant molt de temps. Ell pensa que és el nostre deure com a fills seguir amb la feina del pare, i segueix aquesta creença al peu de la lletra. Als disset anys va abandonar els estudis per dedicar-se plenament a les terres, treballant amb el pare, i des d’aleshores ha fet tot el possible per fer-lo sentir orgullós. L’Unai pensava que, sent el segon fill de la família, havia de demostrar la seva vàlua i servir d’exemple per nosaltres, els més petits. La veritat és que, tot i les nostres baralles, sempre he admirat la seva determinació.
Per al Toni, en canvi, el camp era més aviat una obligació; sempre ha tingut un gran interès per l’art. Des que era petit recordo l’amor que tenia per la música. Sempre recordaré la suau melodia que inundava la casa aquelles tardes d’estiu. Les seves mans dansaven acompasades, acaronant les tecles amb la majestuositat d’un músic virtuós, a la curta edat dels deu anys. Coneixia aquell vell piano de les golfes com el palmell de la seva mà, el controlava amb tanta subtilesa que semblava una prolongació de si mateix. Mai he sentit una simfonia igual, i estic convençut que no ho faré mai. Avui fa deu anys des que la vaig oir per última vegada i també en fa deu des que va abandonar la seva passió.
De sobte, un alarit em va despertar del meu ensomni i, seguit d’aquest, en van venir uns quants més. L’Unai i el Toni no van trigar a comprendre la situació, ja que amb una mirada còmplice van deixar les eines i se'm van acostar. Després em van abraçar, mentre deien unes paraules que no vaig poder distingir d’entre els crits desconsolats de la mare i el meu propi plor, que havia començat sense haver-me’n adonat jo. I així com així vaig perdre el meu germà.
És una sensació difícilment descriptible. Acostumar-se al buit que deixa aquell a qui no esperaves perdre mai. Trobar-se insignificant davant dels macabres plans del destí. Saber que com ell, també seràs tu. I sobretot, acceptar que a partir d’ara el meu germà només serà un record, per sempre més.
