Un dilluns al matí, però no qualsevol dilluns, sinó el primer dia de classes. Quina emoció! Això era el que pensàvem el Pol i jo, a dos quarts de vuit del matí. A primera hora teníem la nostra primera classe d'armes, no fa falta explicar que nosaltres no havíem tocat ni un ganivet en els 17 anys que tenia jo, i els 18 d'en Pol. Però, seria un repte al que no diríem pas que no. Tot va anar com anell al dit fins a l'hora d'esmorzar, el malson d'un adolescent a un institut nou. Vam acabar menjant en unes cadires apartades de les taules del "rics" o del de tercer curs.
- Jan, t’has fixat en totes la varietat d’armes que utilitzarem? - em va dir el Pol tot emocionat.
-Sí, serà com els jocs de cavallers que fèiem amb els meus germans, però a la vida real! -li vaig respondre amb un somriure d'orella a orella.
Les hores següents vam fer defensa personal i atacs i contraatacs. La gent ens mirava com si fóssim dos estranys; no en sentit literal, ja que sí, que ho érem, però ens miraven amb menyspreu, com si ells fossin millors que nosaltres i només pel fet de les diferències econòmiques de les nostres famílies.
Ja era de nit i tocava anar a dormir, però qui diria que als nous de primer any se'ls deixaria tranquils la primera nit del curs. Ens van enviar unes notes que deien que anéssim a la cabana del fons del bosc, cosa que estava prohibit, però això no ens impediria no assistir al "ritual d'iniciació". Vam quedar en Pol i jo a les dues per anar cap allà i no ens va sorprendre que tot vagi ser una broma de mal gust, i que avisessin als professors no va ser gaire bon senyal, ja que vam acabar a direcció quan feia menys de 24 hores que havíem entrat en aquell recinte. Ens van donar un avís i tot seguit ens van imposar el càstig d'haver de fregar els plats durant una setmana, ho vam acceptar i vam anar a dormir. Bona nit!
Les setmanes següents van continuar igual, nosaltres dos i la resta de gent. Però aquell dijous no va ser fins un dia normal i corrent, ja que van passar les barreres a l’apallissar al Pol, l'havien agafat desprevingut mentre anava a canviar-se a la seva habitació. Jo no podia més, no permetria que tot l'esforç no valgués la pena, així que vaig anar cap al Marcel (el que havia començat la baralla amb el Pol) i li vaig donar un bon cop de puny a la seva mandíbula. Ell sangrava moltíssim, però no era cap problema greu, i ho va demostrar al córrer cap a mi amb el puny tancat, cop que vaig esquivar fàcilment; al final les classes de defensa haurien servit per alguna cosa bona. Un professor que passava per allí ho va veure i en efecte la culpa va ser meva, no li va importar que el Pol estés a la seva habitació amb dues costelles trencades només importava la vida dels altres. Aleshores vaig saber que la batalla havia començat i no em rendiria de manera tan fàcil, i el seu primer cop ja l'havien donat i jo gastaria el meu en tonteries, de tal manera que vaig enviar una carta als meus germans explicant que passava i indicant què haurien de fer, i així va ser.
No van tardar ni un sol dia en deixar alguna que altre senyal per allà, les pintades a les parets i les reixes trencades no era obra del vent que feia. I al cap de tres dies el cap més gran, van entrar dins les institucions i van fer de tot: destruir les classes, trencar unes quantes finestres i totes les altres gamberrades que us pugueu imaginar. I al centre del despatx del director una nota que hi deia "
Comença la batalla final", fent referència a les passades lluites entre rics i pobres. I en efecte, vam ser marginats, els nostres acampaven als voltants, ens vigilaven des de la distància, fins que un dia la bomba va explotar. Els rics van avisar que en dos dies començaria la batalla i que es preparessin perquè no era cap mena de broma, una realitat dura però certa en aquell moment.
Aquells van ser els pitjors dies que podíem haver passat i ho reflectien els nostres cabells bruts o la nostra cada cansada, però no podíem deixar al nostre poble de banda, havíem de lluitar fins al final, sense por i amb valentia, com sempre ens deia la meva mare "
Si vols aconseguir alguna cosa fes-ho vencent la por", com la trobava a faltar. Ja només faltaven 12 hores i va ser llavors que ens van deixar sortir del que s'havia convertit en la nostra presó privada, sortir per anar amb les nostres famílies a passar el que podrien ser les nostres últimes hores junts, unes hores que tenia pensat gaudir com mai. I així va ser, però, sempre pensant en la batalla.
Els cinc minuts abans que comences van ser per a acomiadar-se de tothom i desitjar sort, cosa que no vaig dubtar a fer-ho. I tres, dos, un i... La batalla havia començat com indicava el tret a l'aire de la pistola.
El primer que vaig veure va ser mil persones corrent cap a altre per a fer-se mal, per a utilitzar la violència contra el qui fos i no em va fer gaire gràcia, ja que tot havia estat per culpa nostra. El fet que anéssim a morir moltes persones i la seva raó principal érem nosaltres i no vaig dubtar ni un segon a córrer en direcció contrària per a amagar-me en el nostre amagatall secret, em quedaria allí almenys fins que tot allò que passava al meu voltant acabés que aquesta mena de malson desaparegués i em deixés anar. En entrar a la cova, el primer que vaig veure va ser a en Pol, els dos pensàvem el mateix i no vam esperar ni un segon a córrer i abraçar-nos amb totes les nostres forces. Van estar allà fins que al cap de quasi quatre setmanes que és el que va durar la guerra els nostres vam decidir alçar la senyal blanca per a honrar els caiguts durant aquell temps i sí, al final tot va acabar com al principi, el Pol i jo, dos amics que ja no tenien cap somni, només ganes de viure la vida al màxim i no tornar a entrar en aquell lloc anomenat Escola de Cavalleria.
