CAPÍTOL 2: L’entrada



Sé que tot això dels mons pot semblar una mica de fantasia, però era la nostra realitat. Ens podria agradar més o menys, però no hi podíem fer res. El fet que haguéssim parlat amb els nois de l'escola de cavalleria era un fet que a la Paula no li feia gràcia, ja que ells sempre pensaven que eren els millors i que ningú els podia superar i això a ella li feia molta ràbia. Però la nostra raó per tenir una conversa amb ells era, simplement, perquè volien entrar també dins d'aquella meravellosa i costosa escola. Sens dubte intentar aconseguir suport de la gent que hi havia dins era una prioritat perquè les riqueses que teníem les nostres famílies no eren suficients ni per a pagar la matrícula d'inscripció!

Només faltaven dos dies perquè anunciessin qui serien els seleccionats per a poder estudiar en aquell centre. Tant jo com el Pol teníem aquell somni i havíem lluitat per a poder arribar a creuar les enormes portes que amagaven una grandíssima acadèmia al seu interior, on nens i adolescents de tots els llocs venien a la nostra ciutat per aprendre com defensar-se i defensar les seves terres. Ja només faltaven vint-i-quatre hores per a la cerimònia, on es compartirien els noms dels "guanyadors" d'aquesta beca. Aquell dia tot eren emocions a flor de pell, els nervis eren els que més dominaven la situació, però la valentia, l'esforç i el valor no passaven desapercebuts. Només aixecar les cames del llit vaig saludar com qualsevol dia als meus germans, el pare i la mare no eren a casa, ja que havien d'anar a visitar uns amics fora del país per temes de feina. Després d'una dutxa de no més de deu minuts vaig anar a l'armari on em vaig quedar plantat sense saber què posar-me, no obstant l'Emma la meva germana i estilista em va ajudar a formar un vestuari com el que la situació ho requeria. La camisa blanca del pare i els texans de color blau marí d'en Marc li van acabar de donar la formalitat que necessitava aquell dia. Ja eren les set de la tarda i només faltava una hora, i ja la tranquil·litat desapareixia de dins d'en Pol i de i dins meu.

-Hola a tothom i benvinguts un any més a la cerimònia d'inici - va dir amb una rialla el director del centre.

-Com ja sabeu tots els presents aquí heu hagut de passar una sèrie de proves per a saber si sou aptes per a ingressar en aquest centre tan emblemàtic, on gent de tot el món ve per a treballar les seves habilitats com a cavallers - va afegir la seva secretària. Van començar pels més petits i així successivament fins que va tocar la nostra categoria.

-Ara continuarem amb els de la categoria cavallers adolescents - en aquell moment el cor em bategava a mil per hora. -Els dos seleccionats són Pol Garcia i Jan López. Els dos ens vam mirar amb una cara de sorpresa sense saber què fer, ens havíem esforçat moltíssim i la dedicació va donar resultat. Tothom aplaudia i això era surrealista, el nostre somni fet realitat, qui ho diria!

Al cap d’un dia, ens van recollir a casa per acompanyar-nos a l'internat de l’escola, era prou acollidor tot i que s’havia construït feia poc més de cent anys. En arribar ens van ensenyar el recinte a la vegada que ens informaven dels horaris que hauríem de seguir. Tot va anar bé durant aquell tranquil matí de divendres, la tarda no va tenir gaire misteri i a la nit hi va haver la festa que donava l’inici al curs escolar. Després de sopar la festa no va tardar en començar, la beguda i la música és una barreja que a tots els estudiants els agrada i més si és per a conèixer a gent nova. El dissabte i el diumenge van ser per descansar i pensar en els pròxims mesos que hauríem de superar amb nova gent, nova vida i moltes ganes de tot.

El que al principi pensàvem que seria superdivertit va acabar sent una experiència que no voldríem repetir, però per saber què va passar hem de recordar el nostre primer dia de classe. La guerra estava a punt de començar.