Els ulls de la mare semblaven més morts que els d’en Joan. Premia amb la mà esquerra el genoll del seu fill i amb l’altra es netejava les dents tot rascant-se amb les ungles fins als buits coberts de geniva negrosa. Feia tres hores que estava així. De tant en tant xuclava la saliva sanguinolenta i reprenia la tasca amb una persistència encara més viva. Ma germana dansava amunt i avall canviant l’aigua de la gibrella per una de més fresca i s’encarregava, mentre donava el pit a la nena, de posar draps humits al cap del moribund, a qui el deliri de la febre semblava no abandonar. Jo no sabia ben bé on posar-me. A voltes entrava dins la cambra i l’observava una estona. Després sortia a fora i mossegava tabac amb el pare mentre el seu silenci sota l’ombra em feia patir més l’espera. I llavors com un traïdor fugia a passejar per la vora del rierol que regava l’hort i observava com els meus germans, d’homes com eren, fins en moments com aquests treballaven la terra.





CAPÍTOL 1: L'inici

En Joan havia patit un accident que li havia fet pujar la febre al cap, era un aventurer, l’Emma era qui li posava els draps al cap per a que li baixés la febre però no hi havia manera, ja portava així més de quatre hores i ja no era només cosa de la caiguda, l’Emma tenia 24 anys, però seguia a casa ja que la pobresa que patíem no li havia permès marxar de la petita, humil i no gaire moderna casa en la que vivíem.

No era res nou que el Marc i en Pau ajudessin amb les terres a la família ja que en el poble que vivíem (Beaufort, Estats Units) no era de grans riqueses amb l’excepció de la part de dalt de la jerarquia, on només els reis i la noblesa tenien una enorme quantitat de monedes d’or.

Hola em presento, em dic Jan i sí, podríem dir que sóc pobre, una paraula que diu molt i que pot referir-se a un munt d’aspectes diferents.

Aquest era un un dia normal on la mare, una dona d’una mida perfecta, rossa però descuidada, ja que tenia els seus cabells d’un color marronós clar com les fulles que cauen a la tardor, uns ulls blaus com el cel d’un dia estiuenc de sol i una figura prou agraciada per haver tingut tres nens com nosaltres. Feia feines de la casa, intentava cuidar una mica a en Joan fent-li una sopa calenta de les que ho curen tot. El pare era un home molt alt . Tenia uns ulls verds com l'avet de Nadal que imposava només de mirar, estava en forma ja que des de petit havia treballat al camp i això es notava en els diferents talls que mostrava la pell de les seves mans, braços i cames, …

En canvi, estava preparant els meus germans per a ser uns bons pagesos: dos nois bessons de 19 anys, que havien heretat completament els ulls de color blau de la mare i un cos ben fort que havien aconseguit de tant donar cops al terra amb aixades aguantades per cordes que haviem trobat un dia mentres anàvem a buscar fruites pels camins. L’Emma una noia de 24 anys però molt madura per l'edat que tenia, rossa com la mare i amb els ulls verds, i jo, un jove de 17 anys d'edat d’altura mitjana, ulls verds claros com l’herba, un cos normal i un somni. Poder estudiar a l’escola de cavalleria. Podeu pensar que és una bogeria però és un somni que vaig tenir un dia i no em rendiré per aconseguir-ho. La situació econòmica i l’accident del Joan no m’havien donat l’oportunitat de dir-li als meus pares i no els volia preocupar més del que ja estaven així que només era un somni, un simple i estúpid somni.

Aquell dia havia quedat amb el Pol i la Paula, el grup PO. Us preguntareu d’on ve aquest nom i simplement va ser una gran tonteria d’una nit, ni nosaltres sabem d’on vam agafar aquestes dues lletres i així s’ha quedat i és la nostra marca.

Vam quedar a les 12 com cada dilluns, ja que segons el Pol era molt aviat; ell és com un ratpenat, dorm de dia i està despert tota la nit.

-Hola puceta -li va dir el Pol a la Paula amb un to de riure. Puceta era un sobrenom que li deiem ja que era la més petita.

-Hola Pol - va respondre ella amb una indiferència que ens va sorprendre a tots. La puceta era la més amable, responsable i sobretot la que més ens ajudava amb el tema de l’amor, perquè el Pol i jo som un desastre.

Després d’aquell comentari no vam dir res més ja que no era una cosa habitual en ella, els dos ens vam mirar i us puc assegurar que estàvem pensant el mateix, que li passava alguna cosa.

-No direu res? No m’heu d’explicar alguna cosa? -ens va preguntar al veure que ens miràvem amb cara de no entendre res.

-Què vols que t’expliquem? -li vaig respondre jo amb un dubte al cap.

-Res, res, vosaltres sabreu el que feu.

No vam tenir temps a intentar esbrinar el que passava abans que ella marxes enfadada per alguna acció que cap dels dos nois del grup vam saber.

Al cap de dos dies vam saber que era perquè havíem anat amb els nois de l’escola de cavallers, una gent que a ella no li agradaven ni una mica. Però, això no era una petita acció que ens hauria causat problemes amb la nostra amiga. Era el començament d’una batalla entre els dos mons. El pobre i el ric.