En aquell moment em vaig despertar, vaig mirar el meu rellotge. Eren les 12:30 tenia un lleu record del que havia passat la nit anterior: havia arribat a la reunió més just de temps del que em pensava, havia sigut un mal dia l’havia trobat a ella, l’amor de la meva vida a la reunió. No recordo res més sobre la reunió, l’ultima cosa que recordo és que al final, jo i el meu grup d’amics vam aconseguir un ascens i parlàvem celebrar-ho amb una festa. Al final la ressaca m’havia portat fins aquí, jo estava en una habitació. Hauria jurat que estava en un primer pis, però hi havia un silenci que no era normal. Estava tot brut i tirat pel terra, la llum del sol entrava enèrgicament per les finestres i jo vaig estar mirant al meu voltant en busca d’alguna cosa que m’ajudés a ubicar-me. Vaig veure que jo no era l’únic que estava allà, també hi havia un amic. Tot estava molt tranquil, fins que, de sobte, es va sentir una veu lleugerament femenina i la porta es va obrir de bat a bat, era ella, ens va dir:

-Esteu desperts?

Ningú va respondre, se’m va acostar i em va fer un petó. Jo estava confús i li vaig seguir el rotllo, després d’una llarga estona de conversa fent veure que sabia del que parlàvem, vaig concloure que jo li agradava a ella i que des de la festa d’ahir a la nit érem novios. Després d’això, li vaig preguntar al meu amic on érem realment, i, el més important: on era l’altra gent? Ell va dir:

-Estem en una finca del meu oncle Antoni, perquè al final vam decidir venir aquí a fer la festa. Ell està de tornant d’unes vacances a Hawaii i per tant vaig pensar que no li faria res que vinguéssim. Però ara està tot destrossat i quan arribi em matarà

-I on és l’altra gent?

-Deuen estar al pis de dalt, i si no hi són, és que ja han marxat.



Quan vaig sortir de la casa no m’ho podia creure, no hi havia cap cotxe, ni el meu ni el de ningú. Vaig tornar a entrar a la casa a veure què era el que estava passant perquè jo t’asseguro que no donava crèdit. Vaig entrar a la casa i vaig pujar al pis de dal, hi eren tots, estaven desesperats i els vaig preguntar:

-On son els cotxes?

Un d’ells em va respondre amb un to preocupat

-No te’n recordes? Nosaltres vam venir amb dos taxis que van marxar després de deixar-nos, estem a kilòmetres de la ciutat més propera i no tenim internet per demanar un taxi o qualsevol transport que ens pugui venir a buscar

-No hi ha internet?

-Per mala sort, no. Crec que és per que estem en una finca enmig del bosc.



-Quan vam venir, només pensàvem en portar begudes per la festa en ens vam descuidar de pensar com tornaríem.



Vaig baixar un moment al pis de sota per agafar el mòbil, on creia que me’l havia deixat, a veure si jo tenia cobertura, però no el vaig trobar.



-Si m’ajudes a recollir tot aquest desastre, podríem trobar el teu mòbil.



No tenia gens ni mica de ganes de fer-ho, perquè tot allò feia fàstic, però en pensar que podria ser la nostra única salvació (perquè tampoc teníem cap mapa ni podíem obrir el del mòbil per anar a la ciutat caminant) vaig decidir ajudar-lo i també vaig cridar a tothom perquè ens ajudés.



Quan ja estàvem a punt d’acabar, la porta es va obrir de bat a bat i es va sentir una veu ronca que va dir cridant:

-Què és tot aquest merder?

-Tiet, ens has salvat! -va dir el meu amic

Després d’una llarga estona de conversa i que ho recollíssim tot, ens va portar en la seva furgoneta 4x4 fins al centre de París.



Vaig entrar al metro i vaig sentir una veu:

-T’ajudo?

va dir ella rient

-T’he portat aixó

Es va treure una cosa de la butxaca, era el meu telèfon mòbil. De cop vaig rebre un missatge del meu superior que em recordava que si volia el meu ascens m’havia de quedar a viure a París, però jo no recordava res d’això, i després de pensar una bona estona vaig decidir que em quedava.



Ara, uns quants anys després, estem feliçment casats i vivim junts a París. De vegades encara em pregunto com la meva vida hagués sigut diferent si aquella màquina hagués funcionat aquella nit, però estic agraït de cada problema i cada obstacle que em va portar a aquell moment, i em faig una pregunta: realment existeix la mala sort?