Ella em va deixar com un burro. Quan em va donar el bitllet em vaig quedar sense saber què dir, des que la vaig mirar als ulls que vaig saber que ella seria l’amor de la meva vida, però em vaig quedar en blanc. Quiets com una estàtua ens vam quedar mirant-nos uns deu segons, però a mi se’m va fer etern, no sabia què dir ni què fer, fins que ella va moure els seus vermells llavis i va pronunciar unes paraules que, al principi, no vaig entendre. Era com si el món anés a càmera lenta, fins que, uns segons després, vaig aconseguir entendre aquella dolça veu:

No ets d’aquí, veritat? És que a París el metro és molt especialet. Tot per culpa de l’ajuntament que no vol arreglar totes les coses que no funcionen.

No... soc aquí per feina - En aquell moment, em vaig en recordar que des que vaig arribar a l’aeroport, que no havia assajat gens tot el que havia d’aportar a la reunió de demà<

De què treballes? -va dir ella

En una gran empresa multinacional que mou molts diners -vaig dir nerviós

Jo també treballo de secretària d’una gran empresa que és a París, que és a l’altre punta de la ciutat, ben bé al costat de casa meva. – va dir amb la seva veu d’àngel

I doncs, què hi fas per aquí? – vaig dir encara amb veu tremolosa

És que haig d’anar a veure la meva germana que està molt malalta i la vaig a cuidar de tant en tant, per que soc la persona que viu mes a prop de casa seva

A mi també em va passar, amb la meva tia que vivia a Liverpool i es va morir ara fa dos anys - -deia mentre la recordava

Ho sento molt -va dir ella amb veu compassiva



Es va parar el tren i, a la sortida, una dona la va anar a saludar corrents, encara que, malauradament, crec que no li va donar bones notícies. No vaig poder sentir gaire res, però em va semblar sentir que alguna cosa havia empitjorat. Ja sé que aquell tema no m’incloïa a mi, però soc un xafarder. Després d’això se’m van passar moltes preguntes pel cap, però que en realitat totes acabaven igual: seria una mala notícia sobre la seva germana? Si passés això ella no tornaria per aquí i no la podria veure mai més?

Aquestes eren algunes preguntes que no em van deixar dormir aquella nit.



L’endemà al matí em vaig llevar vint-i-dos minuts després que sonés el despertador. Mig-adormit, vaig devorar un entrepà de tomàquet i sobrassada, em vaig vestir ràpid, com un llamp amb el raspall de dents a la boca, vaig sortir corrents de l’hotel amb un entrepà a la mà. Quan vaig sortir, vaig quedar meravellat: hi havia un autobús amb la parada a la torre Eiffel que estava dos carrers més avall de l’edifici al que jo anava, però no hi vaig poder pujar, per-què per mala sort no tenia mascareta. Així que després de trucar al meu germà a la porta, em va donar una mascareta feta servir i vaig sortit volant cap a l’autobús, que, evidentment, ja havia marxat. No em quedava cap més opció que agafar un taxi.



Quan vaig arribar, per sort encara vaig anar una mica més aviat del que em pensava i faltaven 5 minuts per l’inici de la reunió. El porter de l’edifici no em va deixar entrar per-què m’havia deixat la identificació i ell deia que no em deixaria passar encara que tingués com a prova el mòbil. Jo ja arribava molt tard per haver de tornar a l’hotel, així que amb els pocs diners que em quedaven a la butxaca vaig subornar el porter perquè em deixés passar.



Quan vaig arribar a la reunió tot estava a punt de començar. M’havia saltat la preparació amb els meus companys de departament que em van explicar quatre coses sobre el que havien dit aquesta mitja hora que havien tingut per preparar-se i que per sort no li havien dit res al meu cap, que si ho hagués sabut m’hauria enviat al carrer.

Quan vam començar em pensava que ja estava ben preparat per parlar fins que me la vaig trobar. Era ella. La dona que em pensava que no tornaria a veure mai més estava treballant a França, a la mateixa empresa que jo. Era allà, a la reunió, només un parell de metres més lluny del lloc en què jo m’asseia.