La seva veu va començar a inundar el local. No havia sentit mai un cant tan embellidor. Entonava la cançó 'Next to me' d'Imagine Dragons i a cada acord la seva ànima semblava abandonar el seu cos i migrar cap un indret celestial. Part de la gent que abans ballava, ara només posava l’atenció en ell, en Gabriel. Tot i que la música ressonava pels altaveus, es notava el silenci aclaparador del públic, com si volguessin deixar tot l'espai lliure de xivarri perquè la veu del cantant emplenés la seva oïda i poder delitar-se amb la dolça melodia.

Una vegada va acabar l'actuació, el públic va aplaudir eufòricament. En Gabriel va rebre l'ovació amb una rialla i va acomiadar-se dels espectadors. Tot seguit, va apropar-se al lloc on em trobava.

- M'alegra que hagis vingut- va dir mentre em rebia amb una abraçada càlida.

Vaig tardar a reaccionar, el meu cervell semblava estar de viatge i les meves cordes vocals trencades.

- No m'hauria agradat gens perdre'm el teu espectacle, has estat esplèndid.

- Gràcies – va contestar amb timidesa.

Les pròximes dues hores van transcórrer més de pressa del que m'hagués agradat. Els dos vam beure còctels que superaven qualsevol altra beguda que m'havia pres mai. I com a producte de l'alcohol, la bogeria se'ns va pujar al cap, i vam acabar ballant a mitja pista com si el món s'hagués d’acabar l’endemà.

No recordo en quin moment vam sortir del bar. Ens vam dirigir a la riba del riu Sena. Devien ser les tres del matí quan vam arribar a un dels ponts que creuaven l'afluent. Vam aturar-nos a la meitat per contemplar la Torre Eiffel, que s’alçava davant nostre tota il·luminada i que semblava vigilar París. L'aigua del riu difuminava el seu reflex com si es tractés d'un somni, com si aquell instant fos producte d'una novel·la romàntica.

Em vaig recolzar al mur de la passarel·la i en Gabriel em va imitar. No parlàvem, feia molta estona que no ho fèiem i ,encara així, m'agradava aquell silenci. A vegades el silenci és la millor conversació que pots tenir amb algú, perquè llavors parlen les mirades, els gestos, que sempre expressen coses que el llenguatge no pot.

La meva mà i la seva es van tocar gairebé per error i ,en aquella carícia, es van trobar buscant l’escalfor l'una de l'altra.

- No has tingut mai la sensació d'estar en el lloc indicat en el moment indicat? Sentir que totes les decisions de la teva vida t'han portat a un punt i sentir-te agraït que tots els errors i fracassos comesos hagin desembocat en aquell instant- vaig dir en veu alta.

I en Gabriel com a resposta només em va dirigir una mirada profunda.

– Ara mateix em sento així, agraïda d'haver arribat a París, i encara que no sé què serà de mi en un futur, no em penedeixo de les meves decisions.

- Tot passa per alguna cosa, i si et sents així és perquè vas ben encaminada.

- Com pots ser que sembli que ens coneguem de tota la vida?- vaig reflexionar.

- Has sentit a parlar de la llegenda del fil vermell?

Vaig dir que no amb el cap.

- Mil anys enrere, un emperador de la Xina es va assabentar de l'existència d'una bruixa que podia veure el fill vermell que connectava les dues ànimes de dues persones destinades a enamorar-se. L'emperador volia casar-se, així que va manar que li portessin la bruixa. Ella va seguir el rastre del fil fins arribar a un mercat on una pagesa sostenia la seva filla en braços, i va indicar a l'emperador que el seu fil acabava allí. Ell va pensar que la bruixa se'n burlava i va empènyer la pagesa, de tal manera que el nadó va caure i es va fer una gran ferida al front. Seguidament, va demanar que detinguessin la bruixa i que la matessin. Anys després, l'emperador es va veure obligat a casar-se amb la filla d'un general molt poderós. Quan va aixecar el vel de la que seria la seva esposa, va veure que tenia una gran cicatriu al front.

- Era la filla de la pagesa?

- Sí. Amb això vull dir que el destí és molt capritxós i no es pot canviar mai. Per molt que en un principi pensem que el que ens dona la vida és una bogeria o no ens agradi, sempre acabarà sent el que més ens convé.

- I com sé si aquell és el final del meu fil vermell?

- És una sensació, no hi ha res que t'ho verifiqui, però ho sents.

L'ambient havia canviat, ja no parlàvem amb veu clara, sinó que murmuràvem com si expliquéssim secrets que ningú podia escoltar, i la distància entre nosaltres s'havia reduït a uns escassos centímetres.

Jo estava d'esquena al riu, recolzada al mur, i ell just davant meu. En els seus ulls veia reflectida la llum de la Torre Eiffel. Encara que sabia que no era veritat, gairebé veia tot el cel d'estels dins les seves pupil·les, com si l'univers es reduís als ulls verdosos que em miraven amb tendresa.

El cor amenaçava de sortir-me del pit i el cervell semblava fondre's mentre la meva part més racional fugia del meu cos com si fos aire. I llavors va ocórrer, els seus llavis van tocar els meus i el fred de desembre es va desfer i es va convertir en l’escalfor de la primavera. Allí, sota la lluna de París, vaig experimentar la sensació de la qual en Gabriel parlava. El meu fil acabava allí i no hi havia manera de canviar-ho o revertir el que el destí havia decidit per mi.