La capital de França es removia en un ambient anormalment animat i bulliciós per una nit de desembre. Em dirigia cap al cor de la ciutat per agafar el metro que em portaria a la meva pensió. Com que era estrangera i em feia respecte moure'm per una localitat tan gran, em guiava per aquelles persones curioses que navegaven sense fixar-se en res en concret, com si no tinguessin ànima. La boca de metro s'obria a mitjan carrer i l'afluència de francesos entrava i sortia del soterrani.

Vaig endinsar-me en aquell camí de passadissos laberíntics que semblava no acabar mai. Quan vaig torbar la màquina que em donaria els bitllets de metro vaig caure en el fet que el meu francès es limitava a saludar i agrair i que l'aparell estava en aquest idioma. Després de lluitar amb la màquina durant uns minuts la presència d'algú em va fer girar el cap. Un noi jove, vestit amb una caçadora i ulleres de sol, una vestimenta inusual tenint en compte que estàvem en un soterrani, m'observava amb llàstima i curiositat.

- Tu as besoin d’aide ? -va pronunciar el noi.

En veure'm la cara d'incredulitat va comprendre ràpidament que no parlava el seu idioma i em va fer moure cap a un costat amb gentilesa. Abans que pogués dir-li res va teclejar amb habilitat a l'aparell i em va entregar un tiquet de metro. Sense dir res més va girar cua i va esfumar-se entre la gentada. Jo vaig gesticular un 'merci' que es va quedar a l'aire i que dubto que ell sentis.

L'olor fètida de la multitud i les clavegueres m'impulsava a sortir corrents abans d'asfixiar-me, però l'atracció de la ciutat de nit i els seus perills era més forta que la pudor de l'estació, així que em vaig obligar a avançar fins a les vies.

Els vagons del metro recollien i deixaven la gent simultàniament. Era un espectacle de joves vestits amb robes acolorides disposats a beure fins que el seu cos no aguantés més. A l'altre costat de les vies vaig endevinar una figura coneguda, de la meva edat aproximadament, que ressaltava per sobre dels altres. Al contrari de tota la jovenalla, ell semblava cansat, portava una guitarra a l’esquena i la roba que duia era curiosa; tot i això, tenia un atractiu que no em deixava apartar-ne la mirada. Era el noi del bitllet. Un cop va arribar el meu metro, el vagó va tapar la vista de l'andana i el noi va desaparèixer entre els parisencs abans que el pogués saludar. Quan hi vaig pujar, el record del xicot perdurava en el meu cap. Tot en ell m'havia cridat l'atenció i m'havia deixat amb ganes de saber-ne més. Per un segon, abans que el metro m'impedís de continuar mirant-lo , em va semblar que els nostres ulls s'havien creuat i que havien dit més del que hauria pogut expressar parlant amb ell. Ara només volia tornar-lo a veure i dins meu sabia que ho tornaria a fer molt aviat.

La tornada a l'hostal va transcórrer tranquil·la. El vagó en el qual viatjava no estava massa ple, encara així no vaig poder trobar lloc per seure. Després de sortir del metro, una ràfega d'aire gèlid em va refrescar la cara. El trajecte fins a l'hostal era només d'uns minuts, que vaig utilitzar per apreciar la bellesa d'aquells carrers. Havia aterrat a París aquell mateix matí sense saber què seria de mi. Buscava volar lluny per allunyar-me de la meva situació i de tota la gent que m'envoltava perquè la meva padrina deia que per trobar la meva veu havia d'envoltar-me de silenci. I això feia, aïllar tot el soroll de les persones que pretenien controlar la meva vida per trobar el que jo volia fer. No sabia quant de temps em quedaria allí o si tornaria mai, però estava determinada a descobrir qui era per mi mateixa.

La pensió que havia llogat es trobava a la part nord de la ciutat. Era petita, però acollidora. Tenia un menjador obert que compartia estança amb una cuina molt minimalista, però ben equipada, una porta que conduïa a una habitació amb un llit més gran del que jo necessitava i una altra porta que donava a un lavabo petit. Tot estava decorat amb un estil francès i blanc que aportava lluminositat a les sales.

El contrast del fred del carrer amb la calentor del pis va fer que em recorregués un calfred. Notava com el cos se m'anava relaxant a mesura que entrava en calor. Vaig dirigir-me a la cuina per menjar una mica; això no obstant, l'únic que vaig trobar a la nevera va ser una ouera mig acabada i una mica de llet, suficient per a un sopar ràpid i fàcil. En acabar de preparar una truita vaig decidir seure al sofà per veure si feien alguna pel·lícula que pogués animar la nit solitària. Abans que me n’adonés, ja m'havia adormit, i un somni agradable em rondava el cap. Somiava amb ell, el noi del bitllet, que em guiava de la mà per carrers immersos en la foscor. Caminàvem sense cap direcció segura mentre rèiem i xerràvem. Tot i que els carrers estaven buits i la penombra era gairebé total, em sentia segura i en una calma que no havia experimentat des de feia molt de temps.

La matinada següent vaig decidir fer una mica de turisme per conèixer la ciutat. Les avingudes eren plenes de turistes intentant fotografiar cada racó de la ciutat. Jo mai havia entès com l'humà era incapaç d'apartar la mirada de la càmera i intentar apreciar la bellesa del paisatge per ella mateixa, perquè al capdavall les fotos mai podrien fer justícia a la grandesa d'aquella ciutat. Observant l'escenografia s'apreciaven aspectes que una instantània no podria retratar, com l'aire fred de l'hivern, l'olor de pa acabat de fer, el so de les diferents llengües que la gent parlava, les rialles d'uns nens que jugaven o els músics del carrer que donaven un to melancòlic a l'escena. Tot el conjunt feia de París una capital acollidora.

A mesura que passejava anava descobrint més indrets sorprenents per la seva bellesa, però no va ser fins que vaig arribar a la plaça que envoltava el museu del Louvre que alguna cosa em va cridar l'atenció per sobre de tot. Una veu jove cantava acompanyada d'una guitarra en un racó de la plaça i un grup de viatgers l'escoltaven atentament. Vaig apropar-m'hi amb curiositat i, entre els caps de la multitud, el mateix noi que m'havia ajudat amb el tiquet de metro entonava una cançó amb veu dolça. Després de pensar que no el veuria mai més, trobar-lo allí em va generar moltes emocions a la vegada. La trobada de l'altre dia i el somni d'aquella mateixa nit m'havien deixat intrigada i volia saber per què aquell noi desconegut havia deixat tanta marca en el meu cervell. Així que, decidida, em vaig apropar per buscar respostes a totes les preguntes que ell mateix havia creat.