M'encaminava cap al xicot del metro mentre em fixava en com lliscava les mans sobre els trasts de la guitarra. La cançó que cantava era en anglès i semblava gaudir-ne; tancava els ulls sentint cada paraula. Quan va haver acabat la melodia, el públic va aplaudir i alguns van llençar-li algunes monedes a l'estoig de la guitarra. Mentre agraïa l’aportació a les persones va aixecar els ulls per trobar-se amb els meus. Per la seva cara de sorpresa, vaig adonar-me que m'havia reconegut i, encara així, va apartar la mirada com si res.

- Hola, no sé si te'n recordes, de mi. Em vas ajudar ahir a la màquina del metro. –vaig dir amb precaució.

- Me'n recordo. No hi ha moltes pèl-roges per França –va dir amb un accent francès que em va fer pensar que inicialment li havia parlat amb el meu idioma. Aparentment, però, m'entenia perfectament.

- Només volia donar-te les gràcies, vas marxar molt de pressa.

- No va ser res, aquell dia estava treballant pel metro i vaig veure que necessitaves ajuda.

- Ets músic?- vaig dir assenyalant la guitarra que portava penjada.

- Efectivament, no hi ha molta feina per París si no tens estudis prestigiosos, i no és el meu cas. Així que em dedico a fer música allà on em demanin -va contestar.

Em vaig fixar per primera vegada en ell detingudament. Tenia els ulls verds i grans i el cabell marró clar li cobria part del front. Els seus llavis eren rosats i tota la seva cara transmetia calidesa.

- Ets de per aquí? – vaig voler saber.

- No, del sud del país -va contestar mentre començava a recollir les seves coses.- Vaig mudar-me per tenir més oportunitats laborals, i aquí estic. Tot i que la música m'agrada i seria un somni poder viure d'ella, és difícil tenir èxit en aquest àmbit.

Abans de continuar, quan ja tenia totes les seves pertinences a mà, em va dirigir una mirada i va assenyalar el carrer amb un cop de cap.

- Vens? – va preguntar.

- Venir a on? – li vaig dir estranyada.

- A fer un cafè, després puc ensenyar-te una mica la ciutat.

- Eh, sí, d'acord. - No tenia res més a fer i m'apetia saber una mica més d'ell.- Però abans que res, em podries dir el teu nom.

- Gabriel -va contestar amb un somriure.- I tu?

- Ginger

No era un nom molt comú i durant l'etapa escolar l'havia arribat a maleir per les bromes i comentaris dels meus companys, però amb el pas del temps havia acabat agradant-me i ara em semblava molt original.

- Ginger? Com el gingebre? Els teus pares no et devien estimar molt -va soltar aguantant-se el riure.

- Doncs a mi m'agrada, crec que és diferent -vaig dir intentant defensar la meva dignitat. Ell va riure i, seguidament, va començar a caminar.

París estava replet de cafeteries i pastisseries luxoses, sempre atapeïdes de clients i massa cares per a la majoria. Pensava que en Gabriel em conduiria a una d'elles; això no obstant, després de caminar durant un quart d'hora i algunes queixes de la meva part, vam arribar a un carreró poc concorregut. Els establiments estaven decorats amb plantes florides i vidrieres que exposaven pastissets de tots els sabors. Les cadires de les terrasses estaven fetes de vímet i dels balcons de les cases penjaven banderetes acolorides que donaven al carrer un ambient festiu.

En Gabriel caminava amb rapidesa i jo el seguia amb pas accelerat.

- Vens molt per aquí?- vaig indagar. Llavors va frenar de tal manera que gairebé vaig xocar amb la seva esquena.

- Veus el pis d'allí? – va dir mentre assenyalava el pis superior d'un dels edificis del carrer.- Allí visc jo, així que sí que hi vinc molt sovint.

Davall d'aquell bloc de tres pisos hi havia una cafeteria petita, però abellidora. El seu interior també donava aquella sensació càlida: plantes decoratives d'un verd lluent, prestatgeries amb llibres, fotografies de paisatges, una barra per servir i olor de cafè. No hi havia molts clients, així que ens vam dirigir a una taula del fons.

En Gabriel va demanar la nostra comanda amb un francès perfecte i vam esperar uns cinc minuts abans que ens la portessin.

- Digues-me, Ginger, com has acabat a París?- va voler saber.

- Doncs eren les quatre del matí, necessitava marxar on fos i París tenia el vol més barat, així de senzill - vaig dir. I ell va riure de la meva explicació. Dit així sonava com si m'hagués begut l'enteniment, però era com havia succeït.

- Vas tenir algun al·licient per voler marxar amb tanta presa?

Havia deixat la tassa de cafè a un costat i m'escoltava amb gran atenció.

- La meva família, principalment.

No va dir res i em mirava esperant que li detallés una mica més.

-Tenien unes expectatives sobre com hauria de viure la meva vida. Els vaig demanar un any per pensar-m'ho mentre treballava en un bar de la zona. En acabar l'any vaig decidir que volia centrar-me en la fotografia i, òbviament, això no els va convèncer. A partir d'aquell moment tot eren queixes i discussions i en una de les més fortes vaig tenir-ne prou i la millor idea que vaig tenir va ser sortir del país i començar a fer una vida nova.

- S'ho van prendre bé?

En Gabriel m'havia escoltat en silenci, atentament i, al contrari d'alguns amics que havien decidit jutjar-me o fer-me canviar d'opinió, ell em mirava amb ulls comprensius.

- No, es van enfadar molt, però no em vaig quedar a sentir les seves queixes; ja havia posat un peu a l'avió i estava decidida a marxar. Mai havien estat orgullosos de res del que feia i una decepció més no crec que hagués pogut canviar res.

Encara que volia fer-me la forta, el meu to havia sonat trist.

- Estic segur que algun dia podràs tornar a parlar amb ells i t'entendran, al capdavall, són els teus pares i això sí que no canvia mai.

Jo no n’estava tan convençuda, però vaig preferir desviar la conversació i vam acabar parlant de les nostres vides. Vaig descobrir que, a part de fer música al carrer, treballava en un pub conegut de la ciutat alguns caps de setmana. A més a més, entenia el català gràcies a la seva mare, que era de Barcelona, i que, en casar-se amb el seu pare, havia vingut a viure al sud de França. Entre paraules i confessions el matí s'havia convertit en migdia. En Gabriel va tenir la idea de dinar; en acabar, em portaria per racons amagats de París que sabia que els turistes no visitaven, però que valia la pena d’apreciar.

Els jardins de Luxemburg són d’una extensió impressionant i es troben al centre de la ciutat. Algunes parelles i famílies hi passejaven tranquil·lament. En Gabriel m'explicava que durant la primavera aquells jardins es vestien amb flors i la gespa relluïa. Com que era hivern, el parc tenia tons més apagats, però les fonts i l'edifici principal conservaven la seva bellesa independentment de l'estació de l'any.

Després de caminar durant una estona vam parar davant de la font de Mèdici.

- Escolta, Ginger. M'agradaria quedar-me aquí, però he d'anar a preparar l'actuació d'aquesta nit- va dir mirant l'hora al telèfon mòbil.- Tens alguna cosa a fer a la nit? Podries venir al pub.

- Sí, compta amb mi -vaig respondre amb una rialla.

En arribar a l'apartament vaig anar corrents a preparar-me; estava més emocionada del que mai hauria admès. Passar el dia amb en Gabriel havia estat magnífic, era un noi molt intel·ligent i sabia utilitzar les paraules exactes perquè tot sonés interessant i volguessis parlar amb ell tota l'estona.

Vaig tornar a agafar el metro per arribar a l’adreça que en Gabriel m'havia enviat feia una estona. Era un bar conegut de la ciutat i hi havia cua per entrar-hi, això no obstant, només em va caldre dir el meu nom a un membre de seguretat perquè em deixessin passar. La il·luminació era tènue i l'ambient era mogut. Una noia cantava amb tota la seva energia i diverses persones ballaven al centre de la pista. D'altres simplement escoltaven la música o demanaven beguda a la barra.

Vaig demanar un refrigeri i vaig seure en una de les cadires. Moments després la cantant anterior s'acomiadava del públic i donava pas a en Gabriel. Quan el vaig veure sobre l'escenari tan ben vestit, amb la guitarra penjada i un somriure d'orella a orella, gairebé em vaig quedar sense respiració. Va presentar la cançó i, seguidament, es va posar a cantar. En el moment en què la seva mirada va trobar la meva vaig sentir que havia perdut el nord i vaig saber que ja estava perduda, que aquell moment era el començament d'una nova història i que estava disposada a arribar fins al final.