-Maria! - Em va cridar el Jofre. - La criatura plora!

Vaig tancar ràpidament el diari d'en Pere, em vaig eixugar les llàgrimes que em queien per la galta i vaig baixar corrents. Vaig donar-li el pit al nadó, el vaig posar a dormir i vaig tornar ràpidament a l'habitació. Amb les mans tremoloses i el cor trencat vaig tornar a obrir el diari:

Avui he recordat una de les frases que em deia en Joan: "Vigila com dius les coses, perquè les paraules equivocades que venen d'un ésser estimat poden fer molt de mal, inclús més mal que un fort cop de puny". Avui he pogut comprovar que en Joan tenia raó, m'he barallat amb en Jofre i m'ha dit que era culpable de totes les desgràcies, ja que soc l'error més gran de la família. Aquestes paraules han acabat amb mi.

En llegir això vaig sentir que el món em va caure a sobre. No vaig tenir altre remei que anar a parlar amb en Jofre. Li vaig explicar entre llàgrimes el que havia llegit i li vaig preguntar per què li va dir tot això, a la qual cosa em va respondre:

-No ho sé perquè li vaig dir, simplement em va sortir de dins perquè si ell no hagués insistit tant a anar a la masia, ara mateix en Joan encara fora viu i la família no s'hauria enfonsat. Però no m'esperava que reaccionés així davant de les meves paraules, jo només volia que veiessis que les accions que es prenen poden tenir greus conseqüències. Maria... m'estàs dient que en Joan es va suïcidar per culpa meva?

Jo no sabia que respondre, estava bloquejada, tenia moltes ganes d'estrangular-lo, però em vaig controlar i aguantant la ràbia i el dolor li vaig respondre:

-Jofre, sé que si en Pere no hagués insistit d'anar de la masia possiblement en Joan encara fora viu, però no podies anar allà i dir-li tot el que li vas dir d'aquella manera perquè en Pere també era el teu germà i li vas fer molt de mal. Li vas dir que la decisió que va prendre va tenir greus conseqüències, però ara ja has vist que també s'ha de tenir cura amb com es diuen les coses.



-I ara què faràs Maria? Em culparàs tota la vida per la seva mort? Jo no soc culpable de res, jo simplement li vaig dir el que pensàvem tots. - Em va contestar enrabiat en Jofre.



La seva mirada em va travessar totalment, mai l'havia vist així.



-Jo no penso això. - Li vaig respondre confosa. - En Pere era un nen petit, no va fer res a propòsit, ell t'apreciava, però tu el vas ferir totalment.



-A mi tant em fa si el vaig ferir o no, si ell no sabia acceptar la veritat jo no soc culpable absolutament de res, Maria, a mi no em carreguis el mort.



Vaig entendre que aquesta discussió tan tensa no portava a res, així que vaig decidir marxar d'allà.



Van passar quatre mesos des de la mort d'en Pere, les coses a casa havien anat a pitjor: el pare havia deixat la feina, la mare havia caigut en una profunda depressió, però se la podia entendre, és gairebé impossible superar la mort de dos fills. En Jofre per fi s'apiadava del que havia fet i en Jeroni m'ajudava a continuar endavant fos com fos.



Trobava molt a faltar la vida que portàvem abans, una vida feliç on estàvem tots junts, però sobretot trobava a faltar a en Joan i en Pere. Desgraciadament, no podia fer res, d'aquells temps feliços només quedaven records i el tresor més gran: el diari d'en Pere. Tot i que aquesta llibreta estripada amb la seva lletra quasi il·legible era l'única recordança que em quedava, no podia continuar així, cada cop que la veia se'm trencava el cor i es convertia en una tortura pensar que no tornaria a veure cap dels meus germans morts. Vaig decidir portar el diari al cementiri i enterrar-lo junt amb el cos sense vida d'en Pere. Em vaig dirigir cap allà. Vaig agafar una pala, i després de fer un forat vaig posar el diari d'en Pere allà. Un cop fet això, acariciant la sorra que cobria les dues tombes vaig fer un petó. Allunyant-me de les làpides dels meus germans, vaig fer un últim sospir.