Ara feia ja una setmana de la mort d'en Joan. La vida s'havia regirat totalment: La mare feia tota la setmana que estava tirada al sofà i només s'aixecava per anar al lavabo a vomitar el menjar que li donarem a la força. El pare estava seriós tot el dia, mai més li vaig tornar a veure un somriure. La Maria, tot i que estava enfonsada, agafava forces d'on podia per mantenir en peu la casa i la criatura. En Jofre i en Jeroni ajudaven la Maria i feien el que podien. I jo, recordava cada moment que vam compartir amb en Joan.



Era un dia càlid de juliol, estàvem en Joan, la Maria i jo a la vora del riu intentant pescar una truita de riu per dinar, quan de sobte, va sortir d'entre les plantes un home alt i gros que se'ns va apropar, en especial a la Maria. Li va començar a dir la cosa bonica que era i en Joan i jo ens vam alertar i li vam demanar si us plau que marxés. Però l'home no ens va fer cas, cada cop s'anava apropant més i més a la Maria fins que en Joan es va aixecar i li va donar un cop de puny. L'home furiós li va tornar el cop i va començar una baralla de la qual encara tinc malsons. Jo en veure la situació vaig decidir que havia d'ajudar com fos, no podia deixar que fessin mal a en Joan. Llavors, vaig agafar un tronc gran i vaig pegar a l'home al cap amb totes les meves forces, l'home va caure a terra, va treure un ganivet de la gavardina i me'l va intentar clavar al pit. Però en Joan el va empènyer al riu i l'home va caure inconscient al riu per l'impacte contra una roca, on va morir ofegat. Per sort, ningú a part de nosaltres tres no es va assabentar dels fets.



Mentre pensava en aquesta història, vaig sentir de fons la veu de la Maria dient que el dinar ja estava a punt. Abans de baixar, em vaig mirar la cicatriu del pit que em vaig fer aquell dia, i un cop més vaig conscienciar-me que en Joan ja no estaria mai més amb nosaltres i que l'únic que quedava eren records.



Tot seguit vaig baixar a dinar, i a la taula hi havia patates estofades, el menjar preferit d'en Joan. La Maria em va mirar, va sospirar i em va dir:

• Pere, rei, ja tornes a pensar amb en Joan?
  
  Sí, és molt difícil no fer-ho.
  
  
  
  Sé que és difícil, jo també el trobo molt a faltar, però hem de continuar endavant i deixar d'enfonsar-nos. Com deia ell, "L'adeu d'una persona defineix el final de la vida, però la teva contínua. I el millor que pots fer és continuar amb la teva història, conquerir noves alegries i evolucionar constantment". Mereixes ser feliç Pere, mereixes poder seguir el teu camí sense entrebancar-te amb els records del passat.
  
  
  
  Ja, però no podem deixar morir el seu record.
  
  
  
  No dic que no el puguis recordar, pots fer-ho, però sense que això t'impedeixi avançar.

La vaig mirar i em vaig posar una patata a la boca. Estava molt salada, però no vaig dir res, perquè sabia que per la Maria també era dur mantenir una criatura i substituir-nos la mare, que l'únic lloc per ella era el sofà.



El dinar es va fer llarg i silenciós, pensava en les paraules de la Maria, però no

vaig poder evitar tenir un altre record d'en Joan:

Era hivern i nevava, llavors se'ns va ocórrer sortir a caminar, anàvem en Jofre, en Jeroni, en Joan i jo. A la llunyania, vam veure una masia abandonada i vaig proposar d'acostar-nos-hi. En Joan es va negar, deia que era perillós, però jo vaig continuar insistint fins que vaig aconseguir que acceptes. Quan ja hi érem, vam veure que el cadenat que tancava la porta estava trencat i vam decidir entrar. L'interior de la masia feia bastant por puix que estava fosc i el terra grinyolava. Mentre investigàvem la zona, vam sentir un soroll fort i sec, i un instant després el sostre va caure damunt nostre. De cop ho vaig veure tot negre, no em podia moure i em feia molt de mal la cama. Vaig cridar desesperat per veure si els meus germans donaven senyals de vida. Vaig escoltar un "estic bé, només una mica adolorit" d'en Jeroni i un "no em puc moure" d'en Jofre. Però no vaig rebre resposta d'en Joan. En aquell moment em vaig desesperar: I si havia mort? I si moríem tots i no aconsegueixen trobar-nos mai? Què farà la mare quan vegi que no arribem per l'hora de sopar?

No sé quant de temps vam passar allà, però segur que més d'un dia. La panxa em rugia i tenia molta son, però no podia adormir-me, havia de continuar despert i intentar sortir d'allà per treure els meus germans de les runes i veure si en Joan estava bé. Després d'hores i hores de lluita vaig aconseguir sortir de les runes i vaig anar mig coix a intentar ajudar als meus germans. No vaig aconseguir aixecar les fustes que tenien a sobre en Jofre i en Jeroni, ni tampoc vaig poder trobar a en Joan. Llavors vaig anar a casa a demanar ajuda. La mare es va posar histèrica en rebre la notícia i el pare va alertar a tot el poble perquè ajudessin a rescatar als seus fills. Per sort, vam obtenir treure els bessons, però en Joan encara era desaparegut. La desesperació creixia per moments, fins quan el nostre veí va fer un crit i tots ens vam dirigir cap a ell. Havia trobat una mà enterrada en les runes i entre tots vam aconseguir treure'l. El seu pols d’en Joan era dèbil i la respiració fluixa. El pare va agafar el cotxe i se'l va emportar a l'hospital de la ciutat que es trobava a una desena de quilòmetres del nostre poble.



Va passar una setmana des d'aquest fet i no rebíem cap notícia de l'hospital. Llavors vam decidir anar a la ciutat a veure si estava viu o no. En arribar allà vam preguntar per ell i ens van acompanyar a la seva habitació. Un cop vam arribar el vam veure viu, ens vam alegrar molt, però l'alegria es va acabar aviat. El metge ens va dir que a partir d'aquest moment tindria complicacions de salut i que no li quedaven gaires anys de vida.



Ara ja m'havia acabat el plat de menjar i no podia parar de pensar en aquest record. Mai de la vida superaria la sensació de culpa d'haver insistit anar a aquella maleïda masia. Si no haguéssim anat allà tot seria diferent? Encara seria viu en Joan?