Ara feia 2 hores i 13 minuts que caminava sense rumb. Estava desesperat, no em podia treure del cap l'anguniosa idea que la mort de la persona més important de la meva vida estava a punt d'arribar.
S'acostava el vespre, i vaig pensar que havia de tornar a casa, però no volia, puix que ja sabia el que m'esperava en arribar: els crits dels pares barallant-se, la pudor de cremat de la cuina, la forta olor de terra i veure com la mort anava robant el temps de vida a una persona amb un cor d'àngel i una ment d'or: en Joan. En Joan ha sigut el germà que més he estimat, el referent de vida, el meu guia i salvador, el mag que ha sigut capaç de crear records inoblidables en la meva trista vida, i sobretot, el que sempre ha sabut com treure'm un somriure.
Jo sempre he sigut la desgràcia i la vergonya de la família, el fill menys estimat, i sincerament no entenc el motiu. La mare sempre diu que no té fill preferit, però jo sé que això no és així. De fet, totes les mares diuen el mateix: "com pots pensar això?", o el típic "jo us estimo a tots per igual". A vegades penso que estima a tots els fills menys a mi. Però el que més ràbia em fa és que mai veuen els meus èxits sinó només les mancances. Com per exemple el dia en què vaig quedar primer al certamen de lectura, i l'únic que vaig rebre va ser un sec "enhorabona", però, en canvi, el dia en què vaig suspendre educació física per primer cop a la meva vida, simplement perquè tenia mal al genoll, em va caure una esbroncada de les fortes.
Després d'estar rumiant una estona, vaig començar la meva tornada a casa perquè començava a fer-se fosc i s'acostava l'hora de sopar. Mentre caminava a poca distància ja de casa, em vaig entrebancar i vaig caure en un rierol que tenia al costat. Per sort, en aquest temps no hi baixava gaire aigua i no vaig acabar gaire xop. El problema va ser el fang, en aixecar-me ho vaig veure, portava tota la roba enfangada, i per si no fos poc, em vaig fer una gran ferida al genoll. Sabia que això faria enfadar la mare, que li sortiria foc pels queixals i que em cauria una gran esbroncada. Vaig seguir el meu camí, mig coix perquè la ferida no em permetia doblegar del tot el genoll, fins que vaig arribar a casa i llavors ho vaig veure; la mare estava mirant per la finestra, mig plorant, i en entrar em va mirar i no va dir res, no entenia que passava. Per què no m'havia cridat i esbroncat com de costum? I en entrar al menjador, ho vaig entendre: en Joan estava estirat al sofà, com de costum, però aquest cop hi havia un senyor amb una bata blanca i un maletí al seu costat. Estava clar que en Joan continuava molt malalt, el seu estat havia empitjorat en qüestió d'hores i això havia afectat la mare, per això no tenia forces per renyar-me. En veure tot aquest enrenou, vaig pensar que el millor seria que anés a canviar-me de roba, i així ho vaig fer, vaig pujar a la meva habitació i em vaig canviar de muda ràpidament.
En arribar a la sala d'estar, vaig veure tota la família asseguda a la taula: la mare plorava, el pare feia el cor fort, la germana acompanyava el plor de la mare i els germans, tant homes com eren, no ploraven per por a la crítica del pare, que sempre deia que els homes de veritat no ploren. En veure l'escena, vaig veure clar que la família sense en Joan s'enfonsaria i cap de nosaltres seria capaç de superar la seva mort.
Aquest era el moment per parlar amb ell, ja que no sabia amb certesa quan podia ser el seu últim sospir, o si tindria una altra oportunitat per dir-li un últim adéu.
No m'ho vaig pensar dues vegades, i em vaig dirigir cap a ell.
- Hola, Pere - Em va dir amb la seva veu malalta un cop vaig arribar al seu costat.
Hola, Joan, com et trobes? - Li vaig respondre amb veu tremolosa i aguantant les llàgrimes.
Sé que saps que ja no em queda gaire temps, i necessito que em facis un favor.
És clar, faré el que em diguis.
Necessito que quan jo deixi aquest món, tu cuidis la mare, ja que tots dos sabem que no superarà la meva mort. També, necessito que ajudis al pare amb la feina i no permetis que s'emborratxi. A més, necessito que donis un cop de mà a en Jeroni i en Jofre amb els estudis, i sobretot que li donis suport a la Maria amb la criatura.
No sé si seré capaç de fer tot el que em demanes sense el teu suport Joan - vaig respondre entre llàgrimes.
No ploris Pere, jo sempre estaré amb vosaltres i us cuidaré des del cel, mai deixaré que us passi res dolent, però no puc fer-ho tot sol, necessito la teva ajuda. A més, sé que te'n sortiràs perquè la meva presència viurà sempre en la teva memòria.
Em vaig quedar sense paraules, el meu cor estava trencat i em faltava l'alè, el vaig mirar i me’n vaig anar mig plorós.
Em vaig acostar a la taula on estava reunida la família i vaig seure-hi. Ens vam quedar en silenci, no sé exactament quant de temps, però se'm va fer etern i incòmode. El primer a trencar el silenci va ser el pare, que va dir que era hora de sopar i va ordenar a la Maria que anés a fer-lo i a mi que parés taula. Així ho vam fer, tots dos ens vam aixecar i vam seguir les ordres del pare. En Jofre i en Jeroni van sortir fora a tallar uns quants troncs per alimentar la flama de la xemeneia. Al cap de mitja hora vam seure a sopar, la mare no va menjar, deia que no tenia gana. En acabar, ens vam aixecar i vaig anar a rentar els plats, i un cop nets, vaig anar a dormir. Tenia l'esperança que demà fos un dia millor.
Però no va ser així, ja de bon matí vaig sentir un crit de la mare, vaig mirar el rellotge i no eren ni les 8 del matí. Em vaig aixecar d'un bot del llit i vaig baixar ràpidament al menjador. Quan hi vaig ser, tota la família es trobava reunida al voltant del sofà. M'hi vaig acostar i vaig veure el cos sense vida d'en Joan. En veure allò, el primer que em va passar pel cap van ser unes paraules que em va dir ell fa molt de temps, molt abans de posar-se malalt: "Una persona només mor quan mor el seu darrer record". I llavors vaig entendre que no el podíem deixar morir del tot, l'hauríem de recordar cada dia.
