Mentre baixava les escales amb passes desequilibrades vaig veure el pare, que observava atentament el jardí per la finestra de la cuina, quiet, impenetrable, com si fos buit. Jo portava la fotografia a la mà i vaig seure a terra per secretament vigilar el pare. Anava donant ullades al pare mentre analitzava la fotografia, només de veure-la una frescor t'envaïa els ulls i et recorria tot el cos, muntanyes gelades, com es devia sentir, havia de ser com tocar el cel amb les mans.



No podia entendre d’on l’havia tret, pensava que en Joan no podria haver estat tan ximple de deixar una arma mortal voltant per casa. El meu fill petit no es podia infectar, el vaig veure baixar les escales i la portava a la mà. Ell em mirava, potser ho sabia, potser havia parlat amb en Joan, potser ell també… Tenia por, molta por, no podia entendre-ho, el petit no podia ser un desgraciat, un suïcida, havia de ser valent, havia de ser un home de camp. No podia veure’l, no ho suportava, un altre defectuós, vaig sortir al jardí a mastegar tabac, el cel estava ennuvolat.



El pare era a qui més destorbava, ell sempre marxava. Em vaig quedar sol a la cuina i vaig veure que no hi havia res a menjar, havia d’anar a collir figues. Em vaig aixecar ràpidament i mentre sortia al jardí, el pare va mirar-me com no ho havia fet mai, estava convençut que des que havia mort en Joan ell s’havia quedat buit, completament buit. Vaig obrir la tanca del jardí per dirigir-me a la figuera del cabrer, un cel immaculat s’escampava per tota la vall.



Deixar-lo marxar seria un error, ell no podia acabar també al turó de les mosques, i sa mare, sa mare no podria suportar-ho… Vaig decidir seguir les seves passes. La vida al camp et mata, em mata, de debò.



El gos del cabrer no hi era i vaig poder collir unes quantes figues, allà al fons, el turó de les mosques, era alt. Realment havies de ser valent per llençar-t’hi, i en Joan no ho era gens, potser sí que havia caigut.



Les figues, i allà al fons, el turó de les mosques, quin poruc en Joan, defectuós, el petit era més valent, jo ho sabia, però la neu a tots ens corromp. No em va veure, continuava caminant cap a l’altra banda de la vall, jo el seguia a uns metres de distància. Ningú diria que aquelles cametes formaven part d’un cos que ja no era capaç de veure els miratges. Les figues eren un miratge, les figues el salvarien.



El Sol em cegava la vista i em marejava, les cames es desfeien i jo em desplomava. Pel camí central no hi havia un sol racó d’ombra, vaig haver de desviar-me. Ell caminava abatut, estava perdut i sol, com jo. Sota el Sol tots els homes som iguals, esclaus de les nostres passes, no podem mirar enrere, i els dèbils, com en Joan, acaben podrits i ferits per la llum. Es va desviar, jo sabia perquè, i sabia cap a on, allà acabaria ell, al turó de les mosques, que diria sa mare, dos fills defectuosos… L’ombra em feia sentir bé, em sentia més lliure allà sota les alzines que vorejaven el camí, les meves passes eren més lleugeres. Les figues eren particularment dolces i fresques, el terra ja no era tan pesat, vaig seure al tronc d’una alzina i vaig desdoblegar la fotografia que portava a la butxaca, la neu, un dia la tocaria, n’estava segur, potser podria anar-hi amb el pare. La por, l’ombra, la foscor, on s'amaguen els covards, en Joan s’havia amagat de debò i per sempre.



El camí portava a una petita clariana, verda, harmònica. Però just davant, imponent, gegant, el turó, realment impressionava, en Joan no s’hi podia haver llançat. Ell tan petit, el turó bestial, ell també s’escaparia, com el seu germà. Tots dos iguals ens intenten burlar, però el camp sempre guanya, el camp és mortal. No podia ser, en Joan no era valent, segur que havia caigut, si pujava al cim, podria veure com havia caigut. Ja començava la seva ascensió, el seu camí cap a la mort, jo el seguiria, havia de fer-hi alguna cosa. El camí no era fàcil, les roques cremaven i el pendent era alt, el cim sempre quedava a dalt, inassolible, però havia de pujar, pel meu germà. El Sol només em deixava veure la seva silueta, petita, al fons. Ell estava a punt d’arribar, ara s’hi llençaria, així era la mort al camp…



No recordava que les vistes fossin tan maques, tota la vall era als meus peus, que simple era per a ell matar-se, realment el cim era pla, era difícil caure pel precipici. Com el seu germà…, Llavors s’hi havia llençat, sí que era valent, a en Joan li hagués agradat veure’l, perdut, sol. De sobte, em vaig sentir proper a mon germà, quasi volia plorar, que li passaria pel cap…, no podia plorar, ja havia arribat fins allà. No ho entenia, volia tornar a casa, i ajudar a la mare. Defectuós, de sobte una mà em va tocar l’esquena, defectuós, el vaig empènyer, no ho podia permetre, i vaig caure, lluny. No podia permetre que cap fill meu morís com un defectuós.