Els seus ulls em miraven com si fossin ells sols ja un ésser viu sencer, com si no formessin part de tot el cos ni de la cara fosca on estaven encaixats. Uns ulls dels quals hi queien unes poques llàgrimes que regalimaven per una pell arrugada fins que les podia sentir caure a la pedra del terra del menjador. Jo intentava consolar-me pensant que les llàgrimes eren degudes al fum i a la calor penetrant que desprenien els troncs cremant-se a la llar de foc. Fixava la mirada en un punt i observava les flames dansar per escapar d’aquells ulls de mort i no haver de preguntar-me res. Ella no m’havia dit res encara, potser era millor així, potser no em diria res mai més. Em vaig preguntar si l’estimava, o si ella m’havia estimat, no solia preguntar-m’ho gaire, ella sempre havia dit que jo ja havia nascut defectuós, un adjectiu que mai hagués imaginat, però amb el que realment sempre havia conviscut. Aquesta defectuositat, deia ella, l’havia transmès als nostres fills, sobretot a en Joan, que sempre havia sigut defectuós i un dia havia decidit caure des de dalt el turó de les mosques. Jo no podia pensar que s’hi havia llençat, no, havia caigut i prou, però sabia que ella tenia clar que s’hi havia llençat. Els troncs s’havien consumit i el foc anava apagant-se, ella va llençar-hi unes branquetes amb un moviment brusc, quasi violent. Jo recolzava el colze sobre el genoll i tremolava, sempre tremolava molt jo, fins i tot amb la calor del foc. Amb el moviment brusc, els seus ulls havien deixat de jutjar-me i havien fixat la mirada a les flames, però per a mi era com si el foc fos un mirall i la seva mirada es reflectís i em continués xuclant l’ànima. Sabia perfectament que pensava, el defectuós era qui realment havia mort el seu fill, el defectuós havia podrit el seu fill perquè després es llancés des del turó de les mosques. El pitjor era que en part tenia raó.



Un suïcida sempre havia estat per a mi un poruc, un desgraciat. La vida al camp et mata, per dins i per fora, et podreix i et desfà, és molt fàcil viure a la ciutat i no tenir por, no penses en la por, al camp, tot el que hi trobes és por, pensava. El final de tot home que neix al camp és una mort patètica, de la qual es pot crear una comèdia. Lluites contra una vida que t’esclafa i et descompon, però no et mates, això mai. Fugir tampoc és una opció, marxar et fa embogir, et creus que ho pots controlar, que a la ciutat tot és més fàcil, però acabes morint de jove amb una vida curta i igualment patètica. Aquella fotografia havia sigut el que va matar en Joan, n’estava segur. La neu, la neu et congela per dins, no et deixa sentir res, tot s’atura, contràriament al que fan el Sol i la calor, que et podreixen i et desintegren a poc a poc. En Joan ho sabia perfectament això, jo mateix li havia explicat com la calor el podriria a ell. Però no, de cap manera, jo no havia convertit el meu fill en un suïcida, havia estat la fotografia. La neu sempre ens causa una mena d’odi a aquells que vivim empresonats entre la calor i la humitat. Dins en Joan havia causat un odi cap a ell i cap a la vida, ell havia entès que no podia fer-hi res, que estava destinat a una mort patètica i a ser defectuós. Sense veure cap sortida, s’havia cregut més intel·ligent que tots nosaltres i va matar-se, una decisió egoista i ximple. Ell era el veritable defectuós. Jo li havia donat aquella fotografia que m’havia fet perdre la son tants anys enrere i que com més observava, més congelava la meva ànima. Volia que ell ho entengués, que fos conscient que la vida és patètica tant a la neu com al camp. No havia tingut en compte que ell era defectuós i que acabaria per matar-se. Defectuós, el mot més encertat que la meva dona havia dit mai, pensava.



El foc ja s’havia extingit i només quedaven unes poques brases que no emetien llum. Amb un gest igualment violent, ella va aixecar-se i va pujar sense dirigir-me la mirada. Només la llum de la lluna que entrava per la finestra il·luminava el menjador i creava formes i figures que es projectaven sobre el terra. Aquestes figures són les que ens salven, vaig pensar, aquestes figures ens visiten a la nit i salven els defectuosos. Projeccions sobre el terra que poden ser una mà, un arbre, o una guineu. Si ella m’havia posat el nom de defectuós, jo anomenaria aquelles figures, miratges. Els miratges ens fan creure que la vida té un valor perquè no ens matem, pensava. De vegades es mostren com a reflexos de la llum de la lluna que creen figures, els quals ens recorden als defectuosos que existeix la bellesa al món, o com a mínim ens ho fan creure. Vaig pensar en la sensació que experimentava quan en un dia calorós, mentre treballava la terra, dura com la pedra, trobava una petita zona de terra on no hi havia arribat la llum del Sol, aquella terra era fina i suau, hi ficava la mà lentament i la deixava reposar uns segons sota terra. Aquella sensació també la descriuria com un miratge, pensava. El meu fill no havia sabut veure els miratges, vaig pensar, s’havia centrat en el defecte, en la mort patètica al camp, i en veure com la mort és igual de patètica al camp que a la ciutat o a la neu, havia decidit caure des del turó de les mosques. Vaig pensar que el seu cos encara devia estar a la cambra del costat, immòbil, buit. Buit, un adjectiu horrible pel cos del meu fill. Jo no l’enterraria, recordo que vaig dir en veu alta, el seu cos romandrà intacte, ja es va podrir fa molt de temps. Suaument, les meves parpelles es van tancar, i amb el cap recolzat sobre la mà, vaig agafar el son.