F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Coincidències de la vida (Adriana)
IES LA MOLA (Novelda)
Inici: Nosaltres a la lluna (Alice Kellen)
Capítol 3:  Cartes que envien al psicòleg

Efectivament era la seua veu, però no em va donar temps a dir-li res, se’n va anar corrent en tres i no res. Nicolle i jo ens vam quedar parats durant uns segons sense dir res. Als 10 segons més o menys Nicolle va preguntar si anavem a casa, jo soles vaig assentir i vam caminar cap a casa. El camí va ser un tant estrany, estàvem en complet silenci. Però jo soles pensava en Coraline, no entenia res, era de veres el que havia vist l’altre dia, o va ser el meu cap? O és que Coraline s’havia pres molt seriosament el seu paper? Tal vegada Hollywood s’estava perdent una gran actriu, o igual soc jo que m’estic tornant boig.



Al arribar a casa es veu que Nicolle havia notat la meua preocupació durant tot el camí, perquè em va preguntar si preferia que estiguerem una estona més junts a vore si em trobava millor, en casa no vam estar callats, tot el contrari; no vam deixar de parlar, però tot anava al voltant de Coraline. Sent molt que Nicolle haguera de suportar-me durant dos o tres hores que vam estar parlant, perquè a soles hi havia un tema. Però després d’unes hores d'haver-nos quedat els dos dormits, vaig tindre un malson, no el recorde molt bé però en resum després de rebutjar Coraline tots m’odiaven i no volien tornar a ser els meus amics, inclús Nicolle i que estava passejant soles i tots es llançaven a per mi com bojos per a matarme. Per sort va ser tot un malson, per culpa del que havia somiat em vaig alçar un tant acelerat i vaig anar a la cuïna de Nicolle per vore si tenia alguna cosa que em poguera calmar (galetes, xocolata…) no vaig trobar res, però al tornar i anar a revisar el meu mòbil vaig trobar un missatge: era de Coraline. Amb tota la desesperació i nerviosisme del món, vaig obrir-lo

<<Amic, amic meu>>

<<Per favor, perdona’m. Estic en la meua casa. Les claus estan baix del pelut. No em faces anar a obrir-te, estic molt cansada. Ja t’explicaré quan vingues>>

Ràpidament vaig avisar a Nicolle que me n’havia d’anar i aní corrents a la casa de Coraline.



Al entrar i anar a la seua habitació, vaig veure una carta. La vaig agafar, amb tot de dubtes al meu cap, abans de veure-la, em decidí a vore un poc la casa per a buscar-la. No escoltava cap soroll, i la porta del bany estava tancada, així que vaig acabar decidint llegir la carta:

‘’Volgut armin:

Primer de tot, estic molt apenada de fer acò, però no puc més. En tu he trobat un muntó de sentiments que mai vaig pensar que arribaria a sentir. Enamorament, alegria de tan sols pensar en tu i el teu somriure, inspiració en tu, adoració… Tot en tu m’agrada.



Recordes aquella vegada al planetari? Estaven mostrant dos de les estrelles: Vega i Altair, on sorprenentment van traure’ns a fer una desmotració de com va ser el seu encontre i vam donar el nostre primer bes… Jo estava molt roja, encara que tu semblaves de’l més normal.



Amb la teua companya he aconseguit expreimentar el sentiment vertader de ‘lamor, felicitat. De pensar ‘’hui veuré Armin’’ ja fa que em pose roja i l’alegria aparega en mí. Alexa ja deu estar farta de tant escoltar el teu nom… Però no em penedisc de res. De pensar en les bojonades que vas fer eixe mateix dias abans d’anar a dormir.



Però hi ha una cosa que mai t’he confesat: realment t’estime, i no saps el que m’haguera agradat que u sapigueres. Eres tot per a mi, l’únic que m’ha fet pensar que no havia de fer el que vaig a fer… Però realment no puc seguir. Tal vegada siga una tonteria, soc una dèbil per no aguantar que Orson m’amenace en dir-lo a tot el món un secret en concret que sempre he tractar d’ocultar, inclús a tú… Armin, soc una maleïda. Vaig assassinar el germà d’Orson… I com que ell va veure que èrem amics, mentres a mi em deia de cosas a soles, a tu en front de tot el món… Realment estic apenada. No em meresc ser anomenada persona, un humà. Et conte acò perquè quan pugues llegir-ho, ja no estaré. No puc seguir viva, el temor m’atrapa. Vaig estar en una correncional, sé que ha funcionat i tots són testimonis del meu canvi. De xiqueta sempre em clavava en problemes i em feien enfadar-me amb la mínima. El germà d’Orson s’anomenava Yanis. L’agradava molestar-me, i ningú feia res perquè segons ells són ‘’jocs de xiquets’’. I em vaig fartar.



Armin… Després de poder dir-te el meu secret, sé que vaig a descansar en pau, encara que tu segurament m’odies, perquè, com podia ocultarte astò, sent que tu em contaves tot?

Per últim, recorda, la lluna plena vol dir que les parelles és quan més amor senten. Sé que no érem res… Però igualment, quan n’hi haja lluna plena, serà que t’estic mirant des del més alt. Sé que ames la lluna i tot el relacionat amb ella. En un futur molt llunyà, quan tu tampoc estigues ací i ni haja lluna plena, serem els dos. Serem nosaltres a la lluna.’’

Oh no.



Ràpidament vaig tractar d'obrir la porta, però no podia. L’única cosa que se’m va vindre al cap va ser buscar un martell o alguna cosa pareguda per a trencar-la i vore si simplement s’havia quedat adormida i no ho havia fet, o realment ho va fer. Aní per totes les habitacions: cuina, entrada… No hi havia res, fins que em vaig recordar; tenien un rafal. Vaig anar, i el vaig trobar. Així que, ràpid com la llum, correguí fins al bany i tractí de derribar-la. Com que la porta òbviament era de fusta, vaig poder entrar.



Oh no; de nou.



Vaig obrir els ulls com un impuls de la meua por. No sé en quin moment vaig començar a suar, ni a tremolar. A soles veia el cos de la meua amada, amiga tirat a terra, amb cristalls clavats en un ull, braços, abdomen, cames, inclús vaig vore un cristal clavat dins de la seua boca oberta. Tot el seu cos estava sagnant (òbviament), i l’únic ull que tenia bé em mirava, però no a la mateixa vegada. No tenia eixa lleuntor que de normal. M’estava preguntatn, com va morir així? Fins que vaig veure el colp definitiu que la va matar: un cristall, el més gran, clavat en la part del cor amb un tall gran que mostrava parts que no m’agradaria dir per la meua propia salut mental, però només dir que veia la part d’on suposadament el seuy cor hauria d’estar, no havia res.

N’estava segur. Açò no havia sigut cal suicidi. Algú l’havia amenaçat a escriure’m la carta de comiar per a després assassinarla. El que els meus ulls veien no era fruit d’un suïcidi, i d’això n’estava segur. Em vaig prometre que trobaria la persona responsable d’açò (encara que ja tenia una sospita de qui era). Però pel moment, a soles em quedava cridar a la policia i contar-los el suceït…

 
Adriana | Inici: Nosaltres a la lluna
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]