F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Coincidències de la vida (Adriana)
IES LA MOLA (Novelda)
Inici: Nosaltres a la lluna (Alice Kellen)
Ginger

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.


Capítol 1:  Coincidències de la vida





Aquella nit estava tot molt tranquil. Però jo tenia un problema; no sabia com comprar el billet. Vaig veure un grup de gent que semblava amable, em vaig aproximar a demanar-los ajuda, i una dona me la va oferir. Em va ajudar, així que li ho agraí amb una pronunciació del francés un poc roÏna i anía esperar.



Tenia a soles 15 anys, era la primera vegada que eixia del meu país d'origen: Alemanya. La meua família i jo ens mudàrem feia una semana, a penes sabia res de l'idioma. En fi; vaig pujar-me al metro, fixant-me que la mateixa dona que m'havia ajudat anava en front meua. Li vaig somriure i vaig seguir a la meua. Quan el metro va arribar a la meua parada, baixí encontrant-me amb la sorpresa que ella baixaba també. Vaig decidir ignorar aixó i anar al meu apartament.



Arribant, vaig descobrir també que érem veïns, creia que seria com la típica pel·lícula d'amor clitxé.



Al entrar, aní a la sala on estava el meu pare, el vaig saludar per a després acomodar-me al sofà i obrir una app que era per enviar cartes amb gent de tot el món: aquestes segons on t'encontraves, tardaven més o menys temps. Es a dir, jo vivint a França, si li enviava una carta a algú que vivia a Japó, podia tardar uns dies.



Sorprendentment, vaig trobar a molta gent pròxima que parlava alemà i francés. Feia poc, m'havia fet amic d'una dona anomenada ''Nicolle''. Tenia un any més que jo i havíem congeniat bastant. Als dos ens agradava el mateix tipus de música, ens interessava l'astronomia i ens encantava cuinar. Ella era de França , i, segons em va dir, els seus pares havien viscut tota la seua infància a Alemanya però quan es van conèixer volgueren traslladar-se per a tindre la seua vida d'ensomni.



Em vaig passar part de la nit parlant amb ella, ja que com que vivia prop les cartes arribaven abans. Això va fer que sense voler, me n'anara a dormir a las 3.30 del matí, justament la vespra del meu primer dia de classe.



Quan em vaig despertar estava mortíssim de son. Vaig preparar-me per a poder anar a l'escola, sentia que m'esperava un dia molt llarg.



L'institut era bastant gran. En entrar moltes mirades es van posar sobre mi, i això em posava incòmode. En vaig buscar la meua classe, i al entrar tenia encara més mirades, si era possible en mí, era normal, era un nou alumne que entrava a mitjan del segon trimestre.



El professor va entrar i em va saludar, demanant-me que em presentara

-Bo, eh...M'anomene Armin Hoffmann, tinc 15 anys i vinc d'Alemanya. El meu francés podeu notar que no és tan bo com hauria de ser, però igualmenteespere que podem ser amics- calia dir-ho: no sé si ho havia dit bé tot, però la intenció és el que conta. Vaig seure on el professor em va dir. Al costat meu tenia a un xic que em mirava molt malament, i, a l'altre, una xica que se’m va aproximar

-Hola! Em diuen Alexa. Benvingut. Acostuma't a les mirades, molts de la classe són un poc racistes amb la gent que no es d'ací... T’avise perquè jo no soc de França tampoc i, a vegades, em passa igual.- Somrient, em va donar la mà. Sincerament, m'havia calmat saber-hi que no anava a estar a soles. Després d’algunes classes, vam anar al pati. Alexa em va convidar a estar amb les seues amigues i me les va presentar. Una s'anomenava Coraline, que era la que més amable se’m va fer, altra Irina i, per últim, un xic anomenat Eric. Els vaig contar perquè estava allí i es van oferir a ajudarme amb el meu francés, cosa que vaig agrair. Vam estar parlant fins que el timbre per a tornar a classe, va sonar.



Quatre hores després, vaig anar a ma casa feliç de vore que el primer dia ja havia fet amics. Tal vegada no seria tan roÏn aquell lloc.



Aqueixa nit em vaig ficar al llit més prompte, yo no volia convertir-me en un os panda, però igualment continuava parlant amb Nicolle, li vaig contar que havia sigut bastant fàcil aconseguir fer amics i també li vaig contar una mica de com era l'institut.



L'endemà m'alcí amb temps i vaig eixir de casa amb 10 minuts de sobra, quan n'estava eixint vaig veure a Alexa saludant-me en l'altre costat del carrer, vaig anar amb ella i em va dir que si vivia prop, per la meua sorpresa vivia molt a prop meua i en aqueix moment acordàrem que aniriem junts a l’institut, vaig pensar que em costaria molt ja que matinar no és el meu fort, però van anar passant els dies i era al contrari, cada vegada tenia més ganes de baixar i que Alexa m'estiguera esperant. Quant a l'institut, seguisc amb el grup del primer dia, hi ha gent que encara em mira malament però he aprés a ignorar-los, també he millorat el meu francés. Al mateix temps no perdia el contacte amb Nicolle, sempre ens explicàvem tot, ella em va dir que a mi m'agradava Alexa, una ximpleria total…

Van passar setmanes i setmanes i tot anava bé, normal, fins que un dia va arribar a l'institut un xic nou, no puc negar que era molt bonic, però crec que les xiques exageraven una mica, aqueix xic anomenat Orson… jo en aqueix moment no ho sabia, però anava a ser el meu pitjor malson. Orson anava a la meua classe i l'única cosa que feia era molestar, no deixava que els professors feren les seues classes, se la passava cridant o burlant-se de la gent, es veu que jo li vaig agradar perquè vaig ser el seu centre d'atenció durant tot el curs. Va aconseguir que tota la classe menys el meu grup m'odiara i no entenia per què si jo no havia fet res, em passava nits i nits pensant el perquè a mi… vaig pensar si seria per ser aleman o pel meu mal francés el cas és que m'odiava, em discriminava i humiliava sempre que podia davant de tots, em feia quedar com un complet idiota, jo no volia fer ni dir res per por, al cap i a la fi eren tots contra mi. Vaig aguantar les seues burles tot el curs i quan van arribar les vacances el vaig celebrar com mai. Jo pensava que aqueix anava a ser l'estiu de la meua vida, platja, piscina, festes i molt més, no sé el que em feia pensar això, si ténia quatre amics comptats però jo era feliç imaginant-me aqueixos escenaris al meu cap i fent plans impossibles. No obstant això a Orson no li feia tanta il·lusió que jo estiguera tan content, ell sí que ténia bons plans per a mi, la diferència és que aqueixos no em feien tanta il·lusió com els meus...
 
Adriana | Inici: Nosaltres a la lluna
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]