Només començar les vacances el primer que va fer Orson va ser anar a la meua casa, la qual no sé com la va trobar, i començar a tirar-li pedres. En aqueix moment em vaig adonar que el no havia acabat de fer-me la vida impossible. En veure que no parava de tirar pedres, vaig decidir eixir a veure què era el que volia, encara que era obvi que el seu únic objectiu era molestar, total que quan va veure que estava obrint la porta se'n va anar corrent, però això no significava que no anara a fer res més. Alexa, Coraline i els altres em van ajudar a suportar-lo.



En l'estiu em vaig fer prou més pròxim a Coraline fins al punt que crec que estava enamorat. Li ho vaig explicar a Nicolle, a ella la va sorprendre perquè pensava que m'agradava Alexa.



Li vaig dir que no, que Alexa només era una bona amiga i que mai m'havia agradat.



Realment no sé per què m'agradava Coraline, supose que perquè era molt agradable amb mi i amb tots en general, era una persona carismàtica, molt alegre i sensible, sempre buscava el millor per als altres (o això és el que pensava…) a més era molt bonica, bastant alta i prima. Té els cabells rossos i ondulats, la seua pell és molt blanca i té uns ulls blaus que combinats amb el seu pèl amb ones em recorden a la mar. En realitat, no sé com podia arribar a pensar que seria un amor correspost.



El cas és que llevant totes les meues trobades amb Orson, vaig tindre un estiu prou bo, no com me l'havia imaginat, però m'ho vaig passar bé, fins que un dia, concretament un dia abans del meu aniversari (1 de setembre, al punt d'acabar les vacances) vaig escoltar una conversa que crec que no hauria d'haver escoltat. El diàleg era entre Coraline i Orson. Jo sabia que no estava bé escoltar-los, però em va sorprendre tant que parlaren tan normal quan Coraline m'havia dit un muntó de vegades com odiava Orson; així que em va entrar massa curiositat i em vaig quedar amagat per a sentir el que deien. No va ser una conversa agradable, resumint-ho molt el que estaven fent era muntar un pla perquè Coraline em demanara eixir l'endemà (és a dir, el dia del meu aniversari) en una festa sorpresa que m'anaven a fer i quan jo diguera que sí (perquè ells ja havien notat que jo m'estava enamorant, pot ser que no siga la persona més dissimulada del món) ella em deixaria en ridícul davant de tots. En aqueix moment no vaig poder contenir les meues llàgrimes, no sabia com sentir-me, l'única cosa que volia la xica de la qual estava enamorat era burlar-se de mi al costat de la persona que em feia bullying. Això només li ho vaig explicar a Nicolle perquè em feia por que Alexa tampoc fora la meua amiga real.



Aqueixa nit quasi no vaig poder dormir, no podia deixar de donar-li voltes al que havia escoltat, jo volia creure que havia sigut un malentés… després de moltes voltes en el llit vaig aconseguir quedar-me adormit, encara que només per dos o tres hores. Quan vaig obrir els ulls no tenia ganes de res, només pensava en que contestar-li a Coraline en el moment en el qual se'm“declarara”, no volia quedar com ''el dolent'', però tampoc volia que m'humiliara, en realitat triara el que triara el que anava a quedar malament era jo.



Despres de dinar em va cridar Alexa i em va dir que anara a un parc en el qual el meu grup i jo solíem passar l'estona, vaig intentar dir-li que no, li vaig posar mil excuses, però es veu que li van ser igual perquè, deu minuts després d'haver-me cridat, va aparéixer a la meua casa disposada a portar-me de l'orella si feia falta.



Arribem a la festa i al principi tot bé, rises, pastís…

però quan van passar unes hores de festa va començar el xou.



Coraline és va apropar a mi i em va dir que m'havia de dir una cosa, jo en aqueix moment em quede parat pensant què fer o dir, però la meua ment estava en blanc, en veure que jo no contestava, Coraline va seguir amb el seu paper i tal com li va dir a Orson em va demanar que forem novis. Li vaig dir que no estava preparat per a una relació i que ho sentia molt. Vaig intentar sonar el més amable possible, però no va servir de molt, ja que tots em van mirar malament i Coraline se'n va anar corrent, he d'admetre que era bona actriu. Però encara així, en veure que les males mirades no cessaven, vaig decidir fer-me el bo i eixir corrent a per ella. Era molt bona corredora, encara que no sé per què em va sorprendre, al cap i a la fi, anava a atletisme.



Després d'una estona vaig veure com es parava, al que jo em vaig parar igual com a un metre d'ella per a descansar, mentrestant pensava en quina manera d'humiliar-me era aquesta en el meu propi aniversari per una xica que damunt em volia humiliar.



Em vaig acostar a ella i li vaig agafar la mà, fent que es girara a veurem

-Coraline. Per favor, sigues sincera. Planejaves humiliar-me enfront de tots si et deia que sí?- Vaig dir amb una llàgrima, recordant la conversa que havia sentit el dia anterior, al que ella, per alguna raó, em va mirar estranyada.- Vaig sentir la vostra conversa ahir.



-Però si jo ahir no vaig eixir de casa... Vaig estar tot el dia embolicant el teu regal al costat d'Alexa- vaig vore com va començar a plorar desconsoladament, vaig intentar sentir pena, però aquella conversa no eixia del meu cap

-Impossible. Ahir te vaig vore a tu i a Orson parlar d'humiliar-me enfront de tots quan em demanares eixir, com m'expliques això?- Sentia una impotència increïble, sabia amb exactitud el que havia escoltat i vist

-I jo què sabré!? Per què t'humiliaria davant de tanta gent?! La que quedaria malament seria jo per fer-te passar aqueixa vergonya i perdria als seus amics, no creus? I com anava a estar parlant amb Orson, si ho odie, m'ha fet un bullying immens des de xicoteta...-Va desviar la mirada, no em volia sentirme culpable, però actuava molt bé.



-Clar, i ara em contaràs que tens una germana bessona i que em vaig confondre, no? Vinga Coraline, ara mateix soc jo el que ha quedat malament amb tots els seus amics, sigues sincera.



-Déu meu, De Debò Armin? Em veus capaç de fer-te una cosa així?

-Mira. Deixa-ho. Si et vols fer la víctima, allà tu. Jo me'n vaig

Em vaig donar mitjana volta per a començar a caminar, fins que vaig sentir el meu telèfon vibrar, recordant que li havia donat el meu número a Nicolle feia uns dies

»Com et trobes? ha anat bé?«

Li vaig contestar que no, i em va dir que, com havia promés, em deixaria veure-la pel meu dia especial i, de pas, poder queixar-me i esplaiar-me amb ella. Vaig començar a sentir emoció i vam acordar a veure'ns en un parc pròxim.



Podria ser aquest dia, tampoc anava a anar tan mal encaminat. Vaig anar quasi corrent a veure-la, i, en arribar, em va dir en quina part estava, ja que el parc era una cosa gran i, quan la vaig vore, em vaig adonar: era aquella xica del metre. Vaig córrer cap a ella i la vaig abraçar.



-Dis-me que eres Nicolle! I no em vaig equivocar de persona

Vaig escoltar un xicotet riure

-Nop. Soc jo, Armin. Camina, vine i oblida tot el desastre que ha estat succeint en el teu aniversari

Em vaig separar d'ella i vaig assentir, sense poder encara creure-m'ho. Tal vegada les coincidències eren certes.



Vam estar una estona parlant i vaig descobrir bastants coses que abans no sabia d'ella. En un moment em va fer oblidar tot el que haviasucceït. Vam anar a per gelats, i a veure una pel·lícula de por.



Després d'unes hores, ella estava espantada no, el següent, i la vaig deixar agafar-me del braç perquè ja es va fer de nit i sentia bastanta por. Vaig poder sentir una mirada penetrant-nos, i es veu que ella també perquè els dos ens vam giar a veure i vam observar a una persona mirar-nos fixament, fins que de sobte se'ns va acostar corrent i em va pegar una galtada.



-Per això em vas rebutjar!?, em vas fer pensar que de veritat t'agradava?!, Per això et vas inventar aqueixa estupidesa que estava amb Orson ahir!? Anar-vos a prendre vent els dos!- No hi va haver temps a reaccionar ni obrir els ulls de tan ràpid com va parlar

Aqueixa veu va ser la de Coraline?