Després d’aquell incident, ens van expulsar als dos una setmana, va ser molt injust, però tampoc tenia ganes de tornar a l’institut i tenir que veure-li la cara al Josep un altre cop, però la persona que si tenia ganes de tornar ha veure, era en Bashir.

Però ja ha arribat el dia de tornar, així que amb molta mandra m’he arreglat i m’he n’he anat cap a l’institut.

Avui, només arribar, ha primera hora del matí teníem classe de socials, així que teníem al Josep. Em entrat a classe com sempre, però quan ens ha vist, ens ha dit, que avui estaríem els dos castigats en una altra sala, fent unes fitxes que ens havia preparat. Primer he pensat ostres, que no en tenim prou amb estar una setmana expulsats, que encara ens ha de castigar més, ha més que el que hauria d’estar castigat es ell, però després he pensat, que almenys, estaria ben acompanyat.

Ens ha donat les fitxes i ens em dirigit a la sala que ens havia indicat. Hem entrat a dins i allí estava la mestra de castellà, esperant-nos. Hem estat els dos fent les fitxes, en silenci, mentre ella ens vigilava. Ha passat més de mitja hora i seguíem igual, cadascú mirant el seu full, sense aixecar la mirada d’ell, llegint i de tant en quan escrivint i fent els exercicis. Han passat deu minuts més, i la Joana, la mestra de castellà, ens ha dit, que se’n havia d’anar a una reunió, que ens portéssim bé i seguíssim treballant igual que fèiem fins ara. S’ha aixecat i se’n ha anat.

Llavors ha sigut quan he pensat, ara es la meva, es la meva oportunitat de dir-li, el que sento per ell. Mai havia pensat que em declararia a algú, en un moment com aquell, en una sala petita i fosca, sense cap finestra i tota bruta i plena de caixes i material antic, asseguts en aquelles dues cadires, les típiques de l’institut, verdes, coixes i amb algun cargol de menys. Però ha havia de fer, no sabia si tindria més oportunitats.

Així que... m’he atrevit a aixecar els ulls del paper i he fixat la meva mirada en ell. Ell seguia mirant el paper, però el seu paper encara estava en blanc, no blanc del tot, hi havia escrits els exercicis, però no ni havia cap de fet, no havia escrit res, absolutament res.

He suposat, que no havia fet res, perquè no ho sabia fer, o no ho entenia, llavors he pensat que el que ell necessitava ara, era un amic, o un bon company, que l’ajudes a fer la feina, així que m’he ofert a ajudar-lo. Li he preguntat si volia que l’ajudes i sembla que m’ha entès, perquè ha fet que si amb els cap. M’he mogut més a prop seu, fins quedar-me al seu cantó. A jo no es que se’m donin molt bé les socials, però tot hi això, l’he intentat ajudar el millor que he pogut. Em llegit les preguntes junts i li he explicat les respostes poc a poc perquè m’entengués. Fa molt poc que ha arribat, però es nota que ja va entenent el català, no se com ha pogut aprendre tan ràpid la llengua, crec que es molt difícil, jo porto estudiant l’anglès des que era ben petit i tot i això, encara no l’entenc del tot i molt menys el se parlar bé. Així que valoro molt el seu esforç.

Quan per fi em acabat les fitxes, he decidit que era el moment, el moment de parlar amb ell, de coses que no fossin els deures. Però quan estava a punt de parlar, ha sonat l’alarma de canvi de classe, així que no li he pogut dir res, ens he aixecat i hem tornat cap a la nostra classe. El que si que li he pogut dir, mentre caminàvem per passadís, ha sigut si volia que quedéssim algun dia, que el podia ajudar a fer deures, ho podíem parlar, o fer un passeig. No s’ho ha pensat gaire i ha dit que si. Així que li he demanat el seu numero de telèfon i quan he arribat a classe me’l he apuntat en un paper.

Ha passat tot el dia, totes les classes, el pati, el trajecte en bus, i per fi he arribat a casa, estava molt cansat, havia set en dia molt llarg i sol tenia ganes de dormir. Però primer he desfet la motxilla, com feia cada dia, i m’he preparat la del següent dia. Entre un llibre i un altre, m’he trobat un paper tot arrugat, ja no me’n recordava que era, però llavors l’he obert i he vist uns números apuntats, asclar, era el numero de telèfon dels Bashir. El cansament se me’n ha anat de repent i he agafat el meu mòbil, l’he obert i he anat a guardar-me el seu numero a contactes, i sense pensar-m’ho, l’he escrit, un simple hola. Han passat uns minuts que a mi se’m han fet eterns, fins que m’ha contestat amb un hola. Estava nerviós i no sabia que dir-li, però he pensat que la raó per la qual tenia el seu numero era perquè havia de quedar, així que li he preguntat si li agradaria quedar el dia següent per la tarda. Ell m’ha contestat, aquesta vegada molt més ràpid, amb un d’acord.

Desprès, he pensat que no s’havia res d’ell, no s’havia ni on vivia. Així que li he preguntat, m’ha dit que viu a Rivert, un poble que està a catorze minuts del meu. Ell m’ha preguntat que on vivia jo i li he dit que vivia a Salàs de Pallars, m’ha dit que no sabia on era, jo li he dit que si li semblava bé ja aniria jo on vivia ell que si que em coneixia el camí. Em quedat demà a les sis de la tarda a la plaça del seu poble.

La resta del dia me’l he passat dormint, i quan m’he despertat, ja era pel matí i havia d’anar a l’institut, me arreglat de qualsevol manera i he marxat. Avui a l’institut, el Bashir no hi era i m’he passat totes les classes preocupat per si li havia passat alguna cosa, ha estat un dia molt avorrit i sol tenia ganes d’arribar a casa i quedar amb ell.

Quan he arribat a casa, estava molt nerviós, m’he canviat de roba mil vegades, volia estar perfecte, quan he trobat el conjunt ideal, li he dit a la meva mare que havia quedat amb un amic a Rivert i que si em podia portar, ella m’ha dit que si, però abans de marxar, he anat a la cuina i he agafat una bossa de patates, olives, formatge i un mantell.

Hem arribat en un instant, he baixat del cotxe i he quedat amb la meva mare que em vindria a buscar a les vuit. He trucat al Bashir i m’ha dit que ja estava anant cap a la plaça.

Quan l’he vist arribar, em tremolaven les cames, estava nerviosíssim. Ens hem saludat i hem anat caminat per les afores del poble, travessant el bosc, fins a arribar a unes cascades precioses. Quan ja estàvem allí, he estes el mantell al terra i he tret el menjar que havia portat.

Tot estava molt tens i no sabia com trencar el gel. Però en algun moment havia de començar a parlar, així que li he començat a preguntar coses de la seva vida, ja que no sabia res d’ell. Em parlat de el que ens agradava fer, les nostres aficions, gustos... Estava molt aguts allí, parlant amb ell, així que he pensat que li havia de dir ja els que sentia. Li he preguntat que li agradaria fer en un futur, m’ha dit, que simplement, vol ser lliure i feliç, jo li he dit, que amb jo podia ser tot allò, que m’agradava molt i m’ho passava d’allò més bé amb ell, que qual em mirava el meu cor s’accelerava. Aquest cop, ell, també s’ha quedat mirant-me una estona sense dir-me res, i tenia por de que no m’agúes entès, igual que l’altra vegada, però no ha estat així. M’ha mirat fixament als ulls i m’ha dit que ell sentia el mateix, però que tenia por del que penses la gent, que per la seva religió això era un pecat. M’he atansat a ell i li he dit a l’orella, estimar mai hauria de ser un pecat.

Allí, enmig d’aquell meravellós bosc, de color verd brillant, amb l’aigua turquesa al canto i escoltant el soroll de la cascada, els ocells i la brisa del vent, els dos assegut en aquell mantell, a tan sols un pam de distància, els nostres llavis s’ha trobat i ens hem fet un gran peto, que no se quan ha durat, però el que si se es que han estat els millors minuts de la meva vida, i espero que també de la seva. Ens hem quedat junts abraçats, mentre el temps anava passant, el cel s’anava enfosquint i anaven apareixent les estrelles.

M’agúes agradat quedar-me així tota la vida, però per desgràcia, ja s’havia fet l’hora, així que havia de marxar. Havia quedat amb la meva mare a les vuit a la plaça, així que ja anava tard, perquè estàvem una mica lluny, ho vam recollir tot i vam començar a córrer camp a traves, mentre no podíem parar de riure. Quan ja estàvem a prop de la plaça, ens vam acomiadar i ell em va fer un altre peto.

El que no s’havia es que aquell hauria set l’últim peto, l’últim cop que hauria vist la seva cara, el seu preciós somriure, l’ultima vegada que m’hauria sentit feliç de debò.

Al matí del dia següent, vaig anar a l’institut com cada dia, però aquell dia va ser diferent. Ell no hi era, i la professora que teníem a primera hora de matí, ens va dir que ell havia vingut aquí de manera il·legal i que l’havien reportat al seu país. Era tant injust, ell ja havia passat per molt, no el podien deixar en pau, deixar-lo viure tranquil, tan difícil era.

No vaig poder evitar que el meus ulls s’omplissin de llàgrimes, havia estat tant bonic, però tant curt, havia estat com un somni del qual no volia despertar, però algú m’hi agúes despertat tirant-me un galleda d’aigua freda.

La vida es molt injusta, i per uns molt més que per d’altres.