Va a tornar a sonar la alarma i vaig saber que un nou dia havia començat. Em pregunto com pot ser que els dies passin tant ràpid, no ho entenc. Però hi ha moltes coses que no entenc de la vida, així que es sol una més. Vosaltres no ho penseu, no penseu en la vida, en com s’ha creat, en perquè existim, on anem després de morir i on estem abans de néixer. Jo ho penso molt sovint, però son coses que mai es podran descobrir, així que haurem de viure amb el dubte. Igual que tinc el dubte de que faré avui, quina cosa nova em sorprendrà, però això sí que ho podré descobrir, però per fer-ho m’hauré d’aixecar del llit.

Així que deixo de pensar, m’aixeco del llit i faig el que faig tots els dies, esmorzo, em vesteixo, em raspallo les dents, em faig la motxilla i marxo de casa.

No se perquè, avui tenia més ganes d’anar a l’institut que de normal, bé sí que ho sé, era perquè tenia ganes de veure’l, de veure al Bashir.

Avui, de camí a l'institut, ha passat una cosa que m’ha fet canviar la manera de pensar. Anàvem amb l'autobús per la carretera quan de repent ens hem trobat amb un accident, primer no sabíem que passava, hi havia moltes llums, cotxes, persones... Quan ens hem anat atansant, hem pogut observar, que hi havia dos cotxes que havien xocat i una ambulància. Em passat molt ràpid i no m’ha donat temps de poder mirar-ho tot, però he pogut veure que ha dins de l’ambulància hi havia dues lliteres, al damunt d’una hi havia un senyor ferit i a l’altra hi havia una gran bossa negra amb forma d’humà, he suposat que ha dins hi havia una persona morta.

Aquesta situació m’ha entristit molt i m’ha fet reflexionar. Un dia estàs tan tranquil fent qualsevol cosa i no saps que al dia següent tot pot acabar, en un estúpid accident tot se’n va a la merda. I ja està, ja no tens res a fer, no pots tornar enrere, no pots fer moltes coses que desitjaves fer. Jo no vull deixar res per demà sabent que demà potser ja no hi sóc, no em vull penedir.

I doncs aquest tràgic accident ha sigut el que ha fet que em vulgui atrevir, no hi perdía res, ho havia d’intentar, havia de parlar amb ell.



Després de tot, per fi em arribat al institut. Tots els que estàvem en aquell bus hem baixat espantats, asclar, el que havíem vist era molt fort. Pensàvem en qui eren aquelles persones que havien tingut l’accident i si la que havia mort era família nostra, o un amic. Teníem por i ens matava tenir aquella incertesa.

Han passat tres hores i no he fet res, no podia, sol veia la imatge de l’accident al meu cap una vegada i un altra. Per sort ja era hora del pati, el primer que he fet ha sigut entrar als vàters el més ràpid que he pogut, mirar els mòbil i buscar a les notícies que havia passat. No m’ha costat gaire trobar un document, on hi posava tot el que havia passat. Resulta que el conductor d’un dels cotxes s’ha desmaiat, s’ha posat en direcció contraria i per això han xocat. He llegit els noms de les persones que hi havia dintre dels cotxes, un tal Martí que era el que havia resultat ferit i el mort era un tal Antoni, he fet un sospir, no era cap conegut meu.

Però he pensat en les persones que sí que el coneixien, la seva mare, pare, germans, amics. Ningú vol que li passi això a algú conegut, però tothom té família, i per desgràcia, toca a qui toca, no es pot decidir.

He sortit dels vàters una mica més tranquil·la que abans d’entrar. He anat amb els meus amic a esmorzar, però no he estat molta estona amb ells, ja que m’ha tornat ha vindre el pensament de que de vida sol n’hi ha una i es pot acabar en qualsevol moment.

Així que m’he passejat per tot el pati amb la mirada buscant al Bashir, quan l’he trobat, he començat a caminar, decidit a explicar-li el que sentia per ell. He arribat en un instant. I doncs ara, ja era allí, davant seu, no sabia que dir-li, no sabia com explicar-li els meus sentiments. Però d’alguna manera he de començar a parlar, així que li he dit el primer que se m'ha ocorregut.

- Hola, com estàs?

- Hola, bé i tu?

- Bé. Sé que fa molt poc que ens coneixem, però m’agradaria dir-te que la primera vegada que et vaig veure, vaig sentir que el cor em bategava més fort que mai, però a la vegada era com si volgués parar de fer-ho. Va ser un sentiment no per jo, però des d’aquell moment, vaig saber que m'agrades.

Ell em va mirar amb una cara molt estranya i vaig pensar que a ell jo no li agradava. Però després Va dir, no entenc. I llavors me’n vaig en recordar que no entenia del tot bé el català i em vaig sentir inútil, quina vergonya, li acabava de dir tot el que sentia per ell i ell no se’n havia ni assabentat.

El pitjor va ser quan em vaig girar i vaig veure que al meu darrera hi havia tots els meus companys de classe, rient-se’n de mi.

Em vaig donar la volta i vaig marxar corrents cap als vàters, no vaig tenir que estar allí gaire estona, ja que va sonar el timbre, el pati s’havia acabat i ja podíem tornar cap a classe. Tenia por de tornar a classe i que tornessin a riure's de mi.

Però per sort, res va ser com m’imaginava, els meus companys es van atansar a jo i es van disculpar per haver-se’n rigut de jo, i em van dir que no ho havien fet amb males intencions, que la situació els hi havia fet gràcia, però que em respectarien fossi com fossi.

El Bashir em mirava amb cara de no entendre res, que faria jo ara, com li explicaria. He deixat de pensar quan ha entrat el mestre a classe, el mestre de socials, el Josep.

La classe, transcorria, com sempre, fins que ha passat una cosa que m’ha enfadat molt. El mestre ens ha dit que traguéssim un full, tot l’hem tret, menys el Bashir. El Josep se’l ha quedat mirant una estona, després li ha dit i tu que, no fas cas, el Bashir li ha dit que no tenia fulles. Llavors el professor s’ha tornat boig, li ha començat a dir de tot, que si ell no es mereix anar a l’institut, que era inútil, que mai arribará a ser res a la vida, que s’hauria d’haver quedat al seu país...

Jo no he pogut quedar-me callat, he explotat. Li he dit molt clar, que ell tenia el mateix dret que nosaltres a estudiar i anar a classes, que potser arribaria a ser molt més que ell a la vida i que no l’havia de menysprear, que ja tenia una vida prou difícil. He caminat cap a la seva taula i li he donat un paper. Ja està, solucionat.

Però no en tenia prou amb posar-se amb el Bashir, que m’ha començat a cridar a jo, a dir-me que semblava un gay de merda, defensant a altres nois, que els meus pares no m’havien criat bé...

No tenia perquè aguantar aquest comportament, així que m’he aixecat i he marxat de classe.

Jo em pensava que el Josep, era un bon professor, però resulta que es un homòfob i racista. No es mereix ser professor. Però no i podia fer res, a la vida sempre hi hauran persones com ell, que no t’acceptin i et menyspreïn. Almenys, també hi ha persones que m’accepten i em valoren, es l’únic que me fa tenir esperances.